Quan el tren comença a travessar el pont, mirem per la finestra, i el canvi de país es fa més que evident; aquell riu sembla que no tan sols separi dos països, sinó que separi dos mons diferents, dos èpoques diferents. Endarrere deixem la República Democràtica i Popular de Corea, perdent de vista 3 xemeneies d'altures diferents, que no fumegen; una sínia que, segons la rumorologia xinesa popular, mai ha arribat a funcionar, i que, es diu, està allà per demostrar que ells també s'ho passen bé; un parell de casetes, i alguns homes amb l'uniforme del país (vestit de color verd o blau i, a la solapa, el pin del President) mirant com el tren s'allunya. Al costat del pont pel qual estem passant amb el tren n'hi ha la meitat d'un altre, el Pont Trencat, que unia Corea amb Xina, però que els americans van bombardejar als inicis de la desconeguda i oblidada Guerra de Corea, i així ha quedat, com a record d'una més de les brometes pesades que han anat gastant (i gasten) els amics dels Estats Units. I, a davant, la República Popular de la Xina, amb tot el seu embafament de llums de neó, cartells lluminosos, anuncis cridaners i agressius, grues de la construcció i edificis gegantins. El contrast és tan extrem que produeix mareig.
Un dels companys de tour comenta, respirant per la finestra: “ja s'olora la llibertat!”, i un altre deixa anar una frase lapidària, que sembla que tan sols jo trobi absurda i desafortunada: “quines ganes que tinc d'anar a un McDonald's per a poder tenir/prendre (en anglès: have, que donaria els dos sentits) una mica de llibertat”
Desembarco a Dandong, el poble fronterer, a l'altre banda del riu que separa les dos pàtries “roges”, mentre els altres continuen cap a Beijing. Només he estat uns deu dies fora del món (auto-anomenat) “real”, però sembla que hagin estat mesos. Semblo un pagès de poble que arriba a la gran ciutat.
Grues i més grues serveixen de background de la gran estàtua de Mao que et trobes només sortir de l'estació de tren; el país està en total expansió; i l'estàtua és un dels pocs punts comuns que pots trobar amb el país de l'altre costat del riu. El xinès que em recull m'explica un acudit molt popular sobre l'estàtua de Mao; un acudit sobre l'estàtua?...després d'aquests dies a Corea del Nord, el primer pensament és de perill i d'agosarament extrem, però aquí és diferent. Mentre a Corea del Nord, l'imatge del President (el difunt Kim Il Sung) i del seu fill, l'Estimat Líder (Kim Jong Il) són el més sagrat del més sagrat (p.e. no es permet doblegar el diari The Pyongyang Times, perquè a la tapa -sempre- hi ha una foto de Kim Jong Il visitant algun lloc, i seria una falta de respecte; o, un altre exemple: a la gran estàtua de Kim Il Sung només li pots fer fotografies des de davant, i de cos sencer), a Beijing mateix tens molts productes de moda que utilitzen cartells i estètica socialista per fer broma, o samarretes d'Obamao, on es barreja l'imatge de Mao amb la d'Obama. Uns per massa i els altres per massa poc.
A la nit visito un bar que em recomanen, ple de llums de tots colors, pantalles gegants, noies ballant sobre la barra, puntxadiscs i, a totes les taules, joves amb pentinats que se suposen moderns i vestimentes que es deuen suposar fashion i cool; la majoria dels quals, enlloc de parlar entre ells, estan entretinguts amb el seu mòbil. El contrast ara ja és exagerat, sembla que hagi passat del blanc al negre, o del cel a l'infern, tot i que no sabria dir quin és cadascú; bé, les llums, el soroll i les noies lleugeres de roba crec que fan punts per a que això sigui l'infern.
Al matí visitem l'extrem oriental de la muralla xina, al nord de la ciutat, que acaba just en el rierol (aquí l'amplada del riu és d'un parell de metres) que separa els dos països. El guia ens havia promès que veuríem pagesos nord coreans, com quan et prometen que en una immersió veuràs taurons martell, o que en un passeig per la selva, veuràs tigres. Com en els altres casos, no n'hi ha ni un, però no suposa cap decepció, després de deu dies de voltar pel seu país i veure'n a grapats, de pagesos nord coreans, sense que suposés una experiència tan excepcional; pagesos asiàtics treballant al camp, ni més ni menys. En relació amb això, una companya del tour per DPRK va dir que la misèria que estàvem presenciant en aquell país era exagerada, jo vaig respondre que de misèria no n'havia vist (i no vol dir que no n'hi hagi, però als llocs on havíem sigut no n'havíem sigut testimonis), i ella escandalitzada em va dir: “mira per la finestra, tot són camps i gent treballant al camp tot el dia! Això és misèria!” No vaig saber que respondre, però el fet de relacionar gent treballant al camp i misèria em va semblar mesurat amb el mateix barem que: BigMac = llibertat. Sense comentaris.
Després se'ns va dur a una volta en barca per la part més ampla del riu, a Dandong, una barca plena de xinesos i de coreans del sud que paguen per poder ser el màxim aprop de la costa nord-coreana, i així, tots armats amb càmeres de fotos i binocles, poder veure aquelles estranyes persones que viuen en aquell país tant estrany. La gent els espia i es sorprèn, els senyalen, miren, sembla que s'imaginin que veuran éssers amb dos caps, o quatre cames, que veuran soldats atonyinant gent o persones picant pedra; el que hi ha a l'altre banda és gent asseguda a la vora mirant cap a nosaltres, mirant la barca i mirant els rasca-cels que coronen Dandong, amb les llums de neó i les grues construint a tot drap; el món real. Després de tots aquests dies intensos en aquell país, voltant-hi i prenent centenars de fotos, no és fins ara, mirant-ho des de fora, en que m'adono realment de l'aïllament del país i de la diferència amb la resta del món globalitzat. Em miro la República Popular i Democràtica de Corea des de la barca, amb pena per aquella gent asseguda allà, en les seves vestimentes “socialistes”, mirant cap a nosaltres, estranyats; i allà a la barca la gent amb les càmeres fotogràfiques, consumint begudes refrescants, menjant gelats compulsivament, comprant records i continuant amb el seu voyeurisme amb els binocles. Tant sols falta que tirin cacauets.
El Ng i el Sam, els dos xinesos amb els quals tinc oportunitat de parlar (un a Dandong i l'altre a Beijing) més extensament, i als quals els puc fer totes les preguntes que se m'ocorren, coincideixen en que en ara, el seu país, l'únic que té de comunista és el Partit Comunista que ho controla i governa tot; hi ha, pel populatxo, la falta de llibertat que va lligada al socialisme, però n'és l'únic; ja no hi ha sanitat, educació o habitatge gratuïts, al contrari, tots els serveis són molt cars. Hi ha la llibertat del neoliberalisme, llibertat per a qui té fortunes, per a poder invertir-les lliurement i, lliurement, multiplicar aquestes fortunes; hi ha moltíssims nous rics xinesos que no saben ni on gastar els diners i que volen estar a la última i mostrar que són rics; però, a la vegada, òbviament, hi ha milions que no tenen res, ni els serveis bàsics que sembla que, amb Mao, tenien assegurats. L'espai entre uns i altres, em diuen, cada cop és més gran; la vella història del sobrevalorat capitalisme: o ric o pobre (i, segurament, tindràs totes les butlletes per pertànyer al segon grup). Evidentment, només és l'opinió de dos persones enmig dels milions de xinesos que hi ha, per tant, d'una representativitat, matemàticament parlant, insignificant; però a mi em serveix, i més tenint en compte que venen de dos persones amb estudis, diners i viatges per l'estranger a l'esquena, no de dos pelacanyes que realment necessiten l'assistència de l'Estat per sobreviure.
Si els dies dins de Corea del Nord van ser de menjada de l'olla continua, de contradicció constant, de salt en salt d'una banda de la balança a l'altre, intentant no estar a la banda del món neoliberal i de la visió que ens donen d'aquest país, però mirant de no ser tampoc massa temps a la banda de l'eix del mal i del que em venen dins del país, aquella perfecció impossible...No ho sé, des de aquesta altra banda encara em trobo més perdut i indecís; però em miro, altre vegada, aquesta Xina de formigó, llums de neó, negocis i negocis, nous rics i nous miserables, i dels starbucks i els nuggets de pollastre, i una cosa tinc clara, si això és la llibertat i el progrés, a mi que no m´hi busquin.
Un dels companys de tour comenta, respirant per la finestra: “ja s'olora la llibertat!”, i un altre deixa anar una frase lapidària, que sembla que tan sols jo trobi absurda i desafortunada: “quines ganes que tinc d'anar a un McDonald's per a poder tenir/prendre (en anglès: have, que donaria els dos sentits) una mica de llibertat”
Desembarco a Dandong, el poble fronterer, a l'altre banda del riu que separa les dos pàtries “roges”, mentre els altres continuen cap a Beijing. Només he estat uns deu dies fora del món (auto-anomenat) “real”, però sembla que hagin estat mesos. Semblo un pagès de poble que arriba a la gran ciutat.
Grues i més grues serveixen de background de la gran estàtua de Mao que et trobes només sortir de l'estació de tren; el país està en total expansió; i l'estàtua és un dels pocs punts comuns que pots trobar amb el país de l'altre costat del riu. El xinès que em recull m'explica un acudit molt popular sobre l'estàtua de Mao; un acudit sobre l'estàtua?...després d'aquests dies a Corea del Nord, el primer pensament és de perill i d'agosarament extrem, però aquí és diferent. Mentre a Corea del Nord, l'imatge del President (el difunt Kim Il Sung) i del seu fill, l'Estimat Líder (Kim Jong Il) són el més sagrat del més sagrat (p.e. no es permet doblegar el diari The Pyongyang Times, perquè a la tapa -sempre- hi ha una foto de Kim Jong Il visitant algun lloc, i seria una falta de respecte; o, un altre exemple: a la gran estàtua de Kim Il Sung només li pots fer fotografies des de davant, i de cos sencer), a Beijing mateix tens molts productes de moda que utilitzen cartells i estètica socialista per fer broma, o samarretes d'Obamao, on es barreja l'imatge de Mao amb la d'Obama. Uns per massa i els altres per massa poc.
A la nit visito un bar que em recomanen, ple de llums de tots colors, pantalles gegants, noies ballant sobre la barra, puntxadiscs i, a totes les taules, joves amb pentinats que se suposen moderns i vestimentes que es deuen suposar fashion i cool; la majoria dels quals, enlloc de parlar entre ells, estan entretinguts amb el seu mòbil. El contrast ara ja és exagerat, sembla que hagi passat del blanc al negre, o del cel a l'infern, tot i que no sabria dir quin és cadascú; bé, les llums, el soroll i les noies lleugeres de roba crec que fan punts per a que això sigui l'infern.
Al matí visitem l'extrem oriental de la muralla xina, al nord de la ciutat, que acaba just en el rierol (aquí l'amplada del riu és d'un parell de metres) que separa els dos països. El guia ens havia promès que veuríem pagesos nord coreans, com quan et prometen que en una immersió veuràs taurons martell, o que en un passeig per la selva, veuràs tigres. Com en els altres casos, no n'hi ha ni un, però no suposa cap decepció, després de deu dies de voltar pel seu país i veure'n a grapats, de pagesos nord coreans, sense que suposés una experiència tan excepcional; pagesos asiàtics treballant al camp, ni més ni menys. En relació amb això, una companya del tour per DPRK va dir que la misèria que estàvem presenciant en aquell país era exagerada, jo vaig respondre que de misèria no n'havia vist (i no vol dir que no n'hi hagi, però als llocs on havíem sigut no n'havíem sigut testimonis), i ella escandalitzada em va dir: “mira per la finestra, tot són camps i gent treballant al camp tot el dia! Això és misèria!” No vaig saber que respondre, però el fet de relacionar gent treballant al camp i misèria em va semblar mesurat amb el mateix barem que: BigMac = llibertat. Sense comentaris.
Després se'ns va dur a una volta en barca per la part més ampla del riu, a Dandong, una barca plena de xinesos i de coreans del sud que paguen per poder ser el màxim aprop de la costa nord-coreana, i així, tots armats amb càmeres de fotos i binocles, poder veure aquelles estranyes persones que viuen en aquell país tant estrany. La gent els espia i es sorprèn, els senyalen, miren, sembla que s'imaginin que veuran éssers amb dos caps, o quatre cames, que veuran soldats atonyinant gent o persones picant pedra; el que hi ha a l'altre banda és gent asseguda a la vora mirant cap a nosaltres, mirant la barca i mirant els rasca-cels que coronen Dandong, amb les llums de neó i les grues construint a tot drap; el món real. Després de tots aquests dies intensos en aquell país, voltant-hi i prenent centenars de fotos, no és fins ara, mirant-ho des de fora, en que m'adono realment de l'aïllament del país i de la diferència amb la resta del món globalitzat. Em miro la República Popular i Democràtica de Corea des de la barca, amb pena per aquella gent asseguda allà, en les seves vestimentes “socialistes”, mirant cap a nosaltres, estranyats; i allà a la barca la gent amb les càmeres fotogràfiques, consumint begudes refrescants, menjant gelats compulsivament, comprant records i continuant amb el seu voyeurisme amb els binocles. Tant sols falta que tirin cacauets.
El Ng i el Sam, els dos xinesos amb els quals tinc oportunitat de parlar (un a Dandong i l'altre a Beijing) més extensament, i als quals els puc fer totes les preguntes que se m'ocorren, coincideixen en que en ara, el seu país, l'únic que té de comunista és el Partit Comunista que ho controla i governa tot; hi ha, pel populatxo, la falta de llibertat que va lligada al socialisme, però n'és l'únic; ja no hi ha sanitat, educació o habitatge gratuïts, al contrari, tots els serveis són molt cars. Hi ha la llibertat del neoliberalisme, llibertat per a qui té fortunes, per a poder invertir-les lliurement i, lliurement, multiplicar aquestes fortunes; hi ha moltíssims nous rics xinesos que no saben ni on gastar els diners i que volen estar a la última i mostrar que són rics; però, a la vegada, òbviament, hi ha milions que no tenen res, ni els serveis bàsics que sembla que, amb Mao, tenien assegurats. L'espai entre uns i altres, em diuen, cada cop és més gran; la vella història del sobrevalorat capitalisme: o ric o pobre (i, segurament, tindràs totes les butlletes per pertànyer al segon grup). Evidentment, només és l'opinió de dos persones enmig dels milions de xinesos que hi ha, per tant, d'una representativitat, matemàticament parlant, insignificant; però a mi em serveix, i més tenint en compte que venen de dos persones amb estudis, diners i viatges per l'estranger a l'esquena, no de dos pelacanyes que realment necessiten l'assistència de l'Estat per sobreviure.
Si els dies dins de Corea del Nord van ser de menjada de l'olla continua, de contradicció constant, de salt en salt d'una banda de la balança a l'altre, intentant no estar a la banda del món neoliberal i de la visió que ens donen d'aquest país, però mirant de no ser tampoc massa temps a la banda de l'eix del mal i del que em venen dins del país, aquella perfecció impossible...No ho sé, des de aquesta altra banda encara em trobo més perdut i indecís; però em miro, altre vegada, aquesta Xina de formigó, llums de neó, negocis i negocis, nous rics i nous miserables, i dels starbucks i els nuggets de pollastre, i una cosa tinc clara, si això és la llibertat i el progrés, a mi que no m´hi busquin.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada