"La majoria té un peu molt gran i l'altre molt petit, però no obstant això caminen sense problema", és una de les qualitats d'una ètnia resident al desert del Taklimakan xinès, el més llunyà a qualsevol mar, i per tant, el més dur del món. La naturalesa és sàvia, i costa imaginar perquè hi hauria d'haver gent, en un particular lloc del món, amb els peus de mides tan diferents; sembla que per caminar no tenien problema, però al parar la pèrdua d'equilibri devia ser la hòstia.
Aquesta és una de les increïbles i interessants descripcions que fa el famós Marco Polo en la seva "Descripció del món", una obra que val la pena llegir i rellegir per retrobar-hi llocs on pots haver viatjat, paratges amb els quals has somiat i personatges dels quals has sentit a parlar tota la vida. Potser hi ha fragments que es fan una mica pesats i que et llegeixes en diagonal (no ho digueu a ningú), però curiositats i "frikades" com l'esmentada fan que t'enganxi. Com que els de la família Polo eren dels primers europeus a arribar a aquests paratges, es podien permetre el luxe de fer aquestes descripcions tan fantàstiques, sense que, en aquells temps, ningú ho pogués contrastar; tot i que, com que el lloc on residia aquesta tribu tan amorfa era tan summament recòndit, potser continuen allà, enmig de la polsosa soledat del desert, sense que cap escriptor de Lonely Planet s'hi hagi acostat a tafanejar i documentar aquella penya amb un esclop del 48 i l'altre del 32.
Llegeixes sobre el Kurdistan, el Caixmir, el Tibet i els budistes (que ell anomena "idòlatres" i coneixedors de les arts diabòliques), sobre l'"abominable" Mahoma i sobre els temuts sarraïns.
"Són gent àvola, tallabosses, lladre, assassina i traïdora. Passen el temps alçant el colze." és la descripció dels habitants d'una altra zona visitada en el seu llarg viatge de principis del Segle XIII; racista i estereotípica, com moltes de les seves descripcions de grups de gent; avui ho prohibirien per ser políticament incorrecte, però quan el llegim no busquem correcció, sinó les opinions d'algú que en aquelles èpoques (sense guies de viatges, ni blogs, ni National Geographics ni avions,....) va fer aquells viatges. El que ens interessa quan llegim les aventures de Polo, Ibn Battuta, Huxley o Domènec Bonaventura són les seves opinions dels llocs i de les gents; aquella ciutat de Tabriz, que descriu com a "la ciutat més bella i noble", porta d'entrada a l'Iran on (apart del gang de puces que ens van estar atacant fort en aquella habitació pollossota) varem passar uns molt bons dies amb la seva gent i pels seus carrers, però que no tenia cap atractiu especial; com canvien les coses (però que bé que ens ho varem passar en aquella ciutat, observant la manifestació de DOWN WITH THE USA en el nostre primer dia per les terres perses). Definitivament, no feu servir aquests relats de viatgers de fa segles com a guia per a decidir on aneu i on no.
El venecià ens parla de temes que, al llarg dels viatges, ens havien apassionat, com aquells primers terroristes suïcides, els Assassins (el nom dels quals, i la paraula en sí, provenen de Al-Haixaixin, els que consumeixen haixix), als quals vaig fer esment en l'escrit "Al·licients siris (Luis Buñuel i els primers terroristes)" de 23/11/09; aquest grup de musulmans ismaelites dels S.XI i XII que feien assassinats polítics en els quals el que el duia a terme sabia que moriria però que, gràcies a això, aniria al paradís.
Un altre tema que ja ens havia cridat molt l'atenció, i al qual ell també fa esment, és el dels zoroastrians (sí, els de Zaratrusta), els adoradors del foc, l'origen dels quals ell explica amb una meravellosa història/llegenda protagonitzada pels Tres Reis Mags (els de veritat, no els nostres pares); aquest curiós culte ens ha anat apareixent en els nostres periples per llocs com Iran, Síria o Índia, i, per als que us interessin les religions, val la pena aprofundir-hi (per entrar a un dels seus temples vaig haver de posar-me un capell que era com un gorro de forner...però bé, això és una anècdota; l'interès d'aquests va força més enllà d'aquest peatge que et fa passar cada religió, a la seva manera, per a entrar en el seu territori).
I hi ha Xanadú, aquell palau que Marco Polo descrivia com a esplendorós, espectacular, bellíssim,... esdevenint, a partir d'aquí, en un lloc mític de l'imaginari col·lectiu, i convertint-se en protagonista de musicals, o donant el nom a la mansió de Charles Foster Kane (el de la mítica pel·lícula Ciutadà Kane). M'agradaria veure com està ara aquella població, segur que, com a tot arreu, els humans han aconseguit que perdi tot aquell esplendor i bellesa. Que us hi jugueu?
Curiositats i més curiositats, que val més la pena que descobriu llegint el llibre de les meravelles (subtítol de l'obra) directament. Però va, una última cosa que, personalment, m'ha cridat molt l'atenció: explica que els Grans Khans (aquells poderosíssims "emperadors" mongols) quan morien, eren duts a enterrar a un lloc sagrat; haguessin mort on haguessin mort, el seguici mortuori viatjava els jorns que fes falta, i a través dels paratges necessaris, per a complir aquesta tradició; el maco del tema és que es carregaven a totes les persones que es trobaven pel camí, creient que així tots aquests anirien a parar allà on era el difunt Khan, i el servirien...explica que arribaven a ser desenes de milers de desafortunats (o afortunats, si realment existia aquell més enllà fantàstic). M'imagino que, si el dia en que es mori el monarca de l'Estat Espanyol, els seus soldats volguessin seguir la mateixa tradició i fessin el mateix (pelar a tota la gent que es trobin pel camí), amb la quantitat de babaus, xafarders i vassalls atontats i miserables que hi ha en el nostre país, el Rei tindria, allà, a l'altre món, on crii malves, un servei de molts milers de persones; essent l'enveja del temible tàrtar Genguis Khan.
