dimecres, 18 de novembre de 2015

VERMELL I NEGRE (a ALBÀNIA, de la més AMARGA DERROTA a la més DOLÇA VICTÒRIA)

1. Vermell i negre



"Ningú ens pot separar
La nostra terra ens crida
Perquè som una nació
La Gran Albània."

Bengales i encaputxats. Fum i corredisses. Vermell i negre. Mirades d'odi, tambors i dones guapes. Paisatges i nacionalisme. Mans fent el senyal de l'àguila volant, l'àguila negre sobre fons vermell de la bandera albanesa. I altre cop, vermell i negre i vermell i negre. I escots de noies sensuals, i joves de cara coberta amb mocadors de la bandera pàtria. I la tornada, altre cop: tot serà vermell i negre. Encaputxats corrent per sobre dels seients d'un camp de futbol, amb bengales i mala òstia. I montanyes i ponts i platges i ciutats; bells indrets d'Albània, recorreguts per les banderes i les bengales.

Ens sorprèn el hooliganisme oficiós i el nacionalisme exacerbat del videoclip que posen a la tele del bar. És la primera vegada que el veiem: "Kuq e zi je ti" d'Elbana Jata, que ve precedit per un video musical de la model Rita Ora, més suau i comercial, ambientat a Pristina, amb la cantant vestint roba sexy i amb l'(artificial) bandera kosovar, fent moviments suggerents davant de mesquites; les masses cantant la seva cançó: "Shine Ya light" i fent el símbol de l'àguila amb les mans. El d'Elbana el veurem moltes vegades més, i la cançó serà la banda sonora dels propers dies; la tonada oficial de la selecció albanesa. I tot serà negre i vermell. Bengales i banderes. Agressivitat, solemnitat, majestuositat...



2. La gran derrota

Plou fort, però, tot i així, el vermell i el negre de la bandera albanesa es veuen per tots els racons d'Elbasan. L'agressiva però atractiva bandera albanesa: a l'esquena de la gent, penjada als balcons, decorant els fanals o enganxada a les finestres dels cotxes que passen, tot i els bassals i el fang de la carretera, a tota pastilla. L'emoció supera la por a un accident. El fervor nacional pot amb la prudència.

Quan la pluja afluixa una mica ens barregem entre les llopades de seguidors albanesos, com uns més, i, quan torna l'aiguat, ens asseiem a fer una cerveseta i els observem des de resguard, com a espectadors.

La foscor dels núvols i la pluja queda substituïda per la foscor del final del dia. Sense ser-ne testimonis, per la tupida negror del cel, la lluna i les estrelles agafen el retlleu del sol, després d'un dia en el qual ha tingut poca feina. L'ambient es va animant, la muralla i la torre del rellotge s'il·luminen (sí, a Elbasan hi ha una part maca i històrica, més enllà de les fàbriques buides i les xemaneies que ja no fumegen) i les brillants llums del camp de futbol, a la distància, ens indiquen el camí a seguir per a apropar-nos-hi. Allà es jugarà aquest esperadíssim partit de la fase classificatòria per a la propera Eurocopa, que es jugarà a França l'any vinent. L'Albània-Sèrbia.

El partit, pels forans, té un interès futbolístic relatiu, però una gran importància política, amb molt morbo. Fa un any es va jugar el partit d'anada a Belgrad. A la vista que els seguidors albanesos hi tenien l'entrada vetada, havia de ser, tot i els odis històrics i rencors histèrics, força pacífic, però el match va ser calent des de el principi, amb crema de banderes enemigues (com la de la OTAN), mostra de banderes provocadores (Grècia), bengales, llençament d'objectes, intents d'invadir el camp… Fins que al minut 42' l'aparició d'un drone va fer sobreeixir el vas. L'aparell va sobrevolar les grades i el terreny de joc amb una bandera amb el mapa de la Gran Albània (mapa d'Albània incloent-hi Kosovo, i parts de Sèrbia, Montenegro, Macèdonia i Grècia), i aquí va començar una  batalla campal que va portar a la suspensió del partit. La provocació va vindre de la banda albanesa, però al final qui va acabar rebent fort va ser la selecció anfitriona, que es va donar com a perdedora del l'enfrontament per 0-3 i, a sobre, se'ls van treure 3 punts més. Podríem dir que aquí es va acabar la possibilitat dels serbis de passar a la següent fase; però als albanesos els va anar bé, i en aquest partit a Elbasan, apart del tema polític, els anava la possibilitat de classificar-se per a jugar el campionat, per primera vegada a la seva història; per tant, és un partit d'una importància vital i, per això, milers de persones vingudes de tots els racons de la “Gran Albània” omplen els carrers de la ciutat i els voltants del camp, tot i que moltíssims, com nosaltres, no havien pogut aconseguir entrades.
Paradetes de merchandising nacionalista. Càntics. Banderes. Bars i terrasses plenes. Escenari amb estrelles albaneses amenitzant la vetllada. Negre i vermell. La cançó continua sonant per tot arreu. Crits de “Sqipëri! Sqipëri! (Albània! Albània!)”.

Mirem el partit en un bar ple, bàsicament de gent gran; no hi ha l'ambient que hi ha en els dels costats, més de jovent esverat i crits, “heu triat el pitjor” diu un dels companys de viatge, que vé de fer fotos de l'ambient. El pitjor no, el més autèntic.

La derrota és amarguíssima per mil raons: els ha guanyat l'arxienemic polític; els ha guanyat amb dos gols en el temps de descompte, quan l'empat ja havia semblat un fracàs i ara hauria semblat un gran resultat; i, de moment, no s'han classificat.

Riuades de gent de cares tristes i poques ganes de parlar. Tothom desfila cap als seus cotxes i cap als centenars d'autocars que els esperen als seus decepcionats passatgers per a retornar-los a casa. S'ha acabat la festa. Tornem cap a l'hotel.


3. La gran victòria


Dos dies després juguen un altre partit. Aquesta vegada contra Armènia; no hi ha interés polític, però futbolísticament és bastant de vida o mort. Tenia la intenció de mirar-lo en algun lloc de la ciutat de Vlöre, on es va proclamar la independència d'Albània l'any 1912; volia viure aquell (previsiblement) dia històric, en una població que ocupa un lloc vital en la història d'Albània; però els aiguats i inundacions em fan girar cua i canviar els plans. Arribo a la ciutat en un dels milers d'antiquats Mercedes que omplen el país, amb un taxista “pirata” que em va dient: “catastrophe”. Com que veu que no me'l crec massa em porta fins al centre, on hi ha dos pams d'aigua, el trànsit està tallat en molts carrers, el fang i les pedres inunden la calçada, la gent treu aigua de les cases, i el cotxe patina a les curves. Doncs sí, catastrophe. I, després d'unes quantes hores a la carretera, atravessant zones inundades i canviant de mitjà de transport massa vegades, acabo a Berati, un dels pobles més visitats d'Albània, per les seves cases otomanes i pel seu castell. Un lloc molt maco i agradable per a voltar i fer fotos; sota la pluja això sí.


I al vespre el partit, que guanya Albània, desencadenant la bogeria a Berati, com a tots els racons del país. Altre cop la cançó. I les banderes, i la gent traient mig cos del cotxe, les botzines, les bengales, els petards i els colors vermell i negre per tot arreu. La celebració dura hores. Tot és una festa. Kuq e zi. Kuq e zi je ti.

I l'endemà, a Tirana, les celebracions ocupen tot el dia, i em donen distracció per a l'última jornada al país. Del matí fins a la nit. Cantants i jugadors. Gent de totes les edats. Ultres i famílies. Ballaruca i himnes. Centenars i milers onejant la seva bandera, en un dia històric.

A última hora, els jugadors arriben a l' Internacional Hotel, a la Plaça Skanderberg, centre de la ciutat i del país, una mena de compendi de la història i de la mateixa Albània: el mural de l'època comunista de Hoxha, que ens mostra una història de lluites populars però també ens recorda aquells anys foscos de comunisme extrem i opressor; i hi ha la imponent estàtua de Skanderberg, el gran heroi albanès, aquell que després d'haver estat segrestat de petit i educat com un rei entre luxes i prínceps, va decidir desertar i lluitar contra els otomans amb els seus poble, els albanesos, transportant-nos a una època de lluita contra l'opressió. A la plaça també hi ha una mesquita, mostra de que l'Islam és la religió principal (tot i que té un paper social poc important), al costat hi ha la cuidada torre del rellotge del s.XIX, i a darrere  un gegant anunci de cervesa que ocupa la façana d'un gratacels, fent ombra a la mesquita i a la resta de monuments històrics.

"Jo sóc vermell i negre, vermell i negre,
ho som tu i jo, vermell i negre,
Oh  la bandera mes bonica del món."