El soroll de les onades i l’esverat vent intenten, sense èxit, trencar el silenci. No se senten veus, ni motors, ni música. La sensació de llibertat és absoluta. Llibertat, puresa i soledat. Béns preuadíssims en aquest present globalitzat i sobreexplotat. Sembla impossible trobar algun racó on poder estar sol, tu i el món, sense tenir a la vista signes del progrés, de la civilització ni de la humanitat. Tot això tendim a buscar-ho en un desert a milers de quilòmetres de casa o en una illa semideserta a les antípodes de la nostra terra, però potser no cal anar tant lluny.
Tan sols unes quantes hores de cotxe ens separen d’un racó que inexplicablement et permet sentir aquestes sensacions. Les temptacions humanes ja han provat de travessar els seus agrestos confins, però tot i que de moment la pressió popular ha frenat aquest intent, sembla evident que tard o d’hora els calers i els totxos colonitzaran aquest Parc Natural.
El Cabo de Gata està ple de platges i cales. N’hi ha de recòndites i quasi bé inaccessibles, que per arribar-hi has de caminar una bona estona per zones muntanyoses totalment desèrtiques, entre sargantanes, cabanes de pedra mig derruïdes i algunes palmeres. D’altres d’interessantíssimes, com la Cala San Pedro, on s’hi arriba després d’una llarga caminada arran de penya-segats i on hi viuen, nua i lliurement, una comunitat de hippies. O de més grans i populars, com la Playa de Mónsul, l’atractiu de la qual l’ha convertida en localització de films com l’Indiana Jones o el Lawrence d’Aràbia. El fort vent que et cribella amb la sorra, les meduses o les algues poden, en algun moment, ser un incordi, però el que estem buscant és la naturalesa en estat pur, no? i aquesta per si sola ni neteja platges ni lloga tumbones ni ven Calippos.
Després de les caminades i els banys, es pot descansar en un tranquil càmping situat en una acollidora cala; prenent una cervesa a la terrasseta d’un bar a Las Negras, on els seus rudes habitants es barregen amb hippies de totes les edats i nacionalitats, fent pensar que potser els inicis d’aquella Eïvissa mítica dels seixanta era quelcom així; o es pot gaudir menjant al senzill i autèntic restaurant del petit poble de Fernan Perez, on l’acollidora família que el regenta, els suculents plats i els preus de broma, fan que hi tornis una i una altra vegada.
Val la pena fugir a un lloc com aquest per veure que el món, sense progrés ni estrés també funciona. I val la pena fer-ho aviat, abans que sigui massa tard; que el temps corre i la fam constructora destructora no té aturador.
(Publicat al Reclam)
Tan sols unes quantes hores de cotxe ens separen d’un racó que inexplicablement et permet sentir aquestes sensacions. Les temptacions humanes ja han provat de travessar els seus agrestos confins, però tot i que de moment la pressió popular ha frenat aquest intent, sembla evident que tard o d’hora els calers i els totxos colonitzaran aquest Parc Natural.
El Cabo de Gata està ple de platges i cales. N’hi ha de recòndites i quasi bé inaccessibles, que per arribar-hi has de caminar una bona estona per zones muntanyoses totalment desèrtiques, entre sargantanes, cabanes de pedra mig derruïdes i algunes palmeres. D’altres d’interessantíssimes, com la Cala San Pedro, on s’hi arriba després d’una llarga caminada arran de penya-segats i on hi viuen, nua i lliurement, una comunitat de hippies. O de més grans i populars, com la Playa de Mónsul, l’atractiu de la qual l’ha convertida en localització de films com l’Indiana Jones o el Lawrence d’Aràbia. El fort vent que et cribella amb la sorra, les meduses o les algues poden, en algun moment, ser un incordi, però el que estem buscant és la naturalesa en estat pur, no? i aquesta per si sola ni neteja platges ni lloga tumbones ni ven Calippos.
Després de les caminades i els banys, es pot descansar en un tranquil càmping situat en una acollidora cala; prenent una cervesa a la terrasseta d’un bar a Las Negras, on els seus rudes habitants es barregen amb hippies de totes les edats i nacionalitats, fent pensar que potser els inicis d’aquella Eïvissa mítica dels seixanta era quelcom així; o es pot gaudir menjant al senzill i autèntic restaurant del petit poble de Fernan Perez, on l’acollidora família que el regenta, els suculents plats i els preus de broma, fan que hi tornis una i una altra vegada.
Val la pena fugir a un lloc com aquest per veure que el món, sense progrés ni estrés també funciona. I val la pena fer-ho aviat, abans que sigui massa tard; que el temps corre i la fam constructora destructora no té aturador.
(Publicat al Reclam)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada