dijous, 17 de gener de 2008

HISTÒRIES DE JERUSALEM (2 de 3)


III. Mea Sharim. El seu barri, el seu ultra ortodox univers. Més enllà no hi ha res. Despertar-se, resar, aixecar-se del llit, resar, rentar-se les mans i la cara, resar, i posar-se l’uniforme del bon jueu, resant. Dirigir-se cap a la sinagoga, per resar; i després les classes de Torà i Talmud. Així cada dia, excepte el Sàbat, en que no pot fer res, ni tan sols obrir la llum o cuinar. Cada dia és una repetició d’una repetició d’una repetició, una vida dedicada a la religió i a la comunitat, la seva comunitat. L’únic que trenca l’extrem hermetisme i la rutinària vida en blanc i negre del barri són les visites de turistes que volen viatjar en el temps endinsant-se, al S.XXI, en aquest guetto jueu dels anys 30, els quals s’han d’atendre a les regles del joc que els marquen cartells a les entrades del barri: res d’entrar en grups, res de fer fotografies, res de vestir roba impudorosa,... Una indecent samarreta de màniga curta, una curiosa mirada als ulls d’un resident, una necessària fotografia, una pujada de to de veu o una rialla poden ser motiu d’expulsió del barri o de pedrades carregades d’odi sacre. Somia en sortir d’aquell espiral de repeticions i estudiar quelcom que no siguin les sagrades escriptures, vestir colors, escoltar algú que no sigui el rabí i tenir cotxe i televisió, però de moment la seva vida és en el seu fotut i estimat univers, amb els seus éssers estimats i el seu Déu estimat.

IV. Arrosseguen el gros crucifix de fusta amb abnegació total, reciten pregaries i avancen per la Via Dolorosa, on, segons la versió oficial, Jesucrist va caminar penosament amb la creu a l’esquena cap al lloc on se li aplicaria la pena capital per salvar una humanitat que, 2000 anys després, està de tot menys salvada. Van parant en llocs significatius, les estacions de la creu, per pregar, i continuen el Via Crucis, sense fuetades ni insults ni una lenta mort en perspectiva, però, tot i així, amb mirades perdudes en un dolor que imaginen i que va recórrer aquells carrerons segles enllà. A l’església del Sant Sepulcre, on es diu que van crucificar i enterrar a Jesús, resen al costat de cristians d’orígens i vestimentes variadíssims, desde els ortodoxos grecs als occidentals catòlics no practicants als quals sembla que els retorna una fe que mai han tingut; aquí resaran, es meravellaran, faran avorrides fotografies i compraran algun souvenir per a l’àvia que encara va a missa els diumenges. En acabat, tornaran cap als seus països esperant que aquelles pregàries i simbòliques penitències els solucionin uns problemes que, en la majoria dels casos, tan sols poden solucionar ells mateixos.
(Publicat al Reclam)