dijous, 6 de març de 2008

SAPA (VIETNAM), EN LES MUNTANYES DEL RECORD


El primer cop que la vàrem veure va ser una aparició de pel·lícula; entre la boira, amb un somriure. Pujàvem en furgoneta cap a la zona de la Sapa per una carretera embolcallada per una espessa boirina que amagava les muntanyes i camps d’arròs esglaonats, i només ens deixava veure les dones i nenes que enfilaven la pujada per la vora. Una d’elles, una nena petitona i amb una mirada viva i espavilada ens va dedicar un sincer somriure.
La furgoneta va continuar la pujada i li vàrem perdre de vista. Aquell somriure de madura innocència infantil ens va deixar encisats. A la nit ens vam apropar a un hotel on feien el típic espectacle de danses tradicionals per turistes, i, tot i l’artificialitat del show, ens hi vam quedar una estona. La nena de la carretera no hi era. La veritat és que la seva segura mirada feia pensar que era massa independent i indomable com per estar cada nit sobre aquell escenari, repetint les mateixes coreografies al costat de les seves dòcils companyes.
L’endemà era el dia del gran mercat. La gent de les tribus hi acudia per vendre les seves quincalles artesanals. Colors, vestimentes i estètiques molt diverses, segons del poblat de que provenien, joies de plata, coixineres tenyides i cosides per elles mateixes... El que havia sigut punt d’encontre i intercanvi entre la gent de les muntanyes havia passat a ser un mercat bàsicament dirigit als turistes.
Vam retrobar-hi la nena, que ens va vindré a saludar efusivament, segurament amb més motivació comercial que no pas afectiva, però se’ns va posar a la butxaca. Després de xerrar-hi una estona, i de comprar-li unes arracades, ens hi vam fer una foto que ens va demanar que li enviéssim. Es deia La. Vam prometre que li enviarem. En lletra clara ens va escriure l’adreça: La, Cat Cat Village, Sapa (Vietnam)
Estàvem convençuts que escriurem i li enviarem la foto, però només baixar de l’avió, ja a casa, tot es va esvair. Havíem deixat enrere el Vietnam i la La. Com si s’hagués disfressat amb aquella roba i hagués actuat per nosaltres, explicant-nos la seva vida a les muntanyes i ensenyant-nos cabanes de cartró pedra figurant que era el seu poblat. Tot el compromís amb aquell món que havíem visitat, tot el sincer i benintencionat afecte cap aquella gent tan diferent, el paternalisme inevitable originat pel complex de superioritat occidental, « mira, pobreta, que maca i espaviladeta », passava a transformar-se en fotografies inanimades, records excitants i valuoses anècdotes per a fer enveja als coneguts. Submergits altre cop en l’apassionant rutina dels països rics tot allò ja era el passat. La La ara devia estar formant part del present d’uns altres sensibles viatgers.

(Publicat al Reclam)

1 comentari:

Francina ha dit...

hola, m'ha semblat molt interessant tot el que he llegit. Pel desembre anam a Vietnam, i us volia demanar si pensau que és recomanable que passem per Sa Pa, ja que no tenim molt dies i hem d'escollir.
Moltes gràcies.