El sistema de castes i la misèria són dos de les constants més importants arreu de l’Índia, però en els temples sijs (gurdwares) aquestes dos lacres socials no hi tenen cabuda.
Després d’haver voltat varis mesos per l’Índia pensàvem que ja ho havíem vist tot, però al submergir-nos en el Temple Daurat sij d’Amritsar vam descobrir que hi havia una altra manera de veure les coses i de posicionar-se enfront d’aquella societat miseriosa, estructurada pel discriminatori sistema de castes hinduista.
A la porta del temple hi havia elements que ja havíem anat trobant en la majoria dels temples que havíem visitat, com les llargues cues de fidels o el lloc per dipositar l’impur calçat. Però quelcom ens va cridar l’atenció: no hi havia ni un sol pidolaire. “Els sijs estan en contra de l’almoina i la mendicitat” ens van dir. La duresa de l’afirmació ens va encuriosir i decidirem endinsar-nos en aquell nou món per mirar d’aprendre una mica sobre aquella “altra” confessió religiosa.
La visió del temple, immaculadíssim i totalment daurat, és enlluernadora. I observar com milers de sijs es banyen a l’estany sagrat que rodeja el temple, o hi donen voltes ritualment, amb els seus punyals penjats de la cintura i els homes amb els turbants i les llargues barbes, és impactant.
Tot passejant per l’immens recinte vam anar descobrint coses sorprenents. La seva oposició a la mendicitat no significa insensibilitat ni defensa a ultrança de la llei del més fort, ans al contrari, els sijs consideren hipòcrita sermonejar a gent que té l’estómac buit i procuren que ningú pateixi gana ni set, essent l’ajuda al pròxim una prioritat bàsica per ells.
En diferents punts del complex grups de voluntaris proporcionaven contínuament aigua i llet a tothom que ho sol·licitava, entre ells molts dàlits (intocables) demanant que els n’omplin bosses per a emportar-s’ho, sense que ningú els ho recriminés o els tractés, com passa fora del temple, com a inferiors. Hi havia paradetes on es venien refrescs (Coca Cola, com no) a preus irrisoris (menys de la meitat del preu normal a l’Índia), i, el que és més important i un dels pilars dels gurdwares: els langars, cuines comunitàries que funcionen les 24 hores, on cada dia centenars de voluntaris preparen menjar per a milers de persones que, en els gegantins menjadors, disfruten de forma gratuïta, de les llenties i xapatis asseguts a terra en un clima de total igualtat i fraternitat, on no importa la casta, la confessió religiosa, la nacionalitat ni el sexe.
Llàstima que aquesta idíl·lica imatge dels menjadors comunitaris no sigui, ni de lluny, un reflex de la societat índia. Bé, ni de la nostra.
(Publicat a la revista d'Intermón)
Després d’haver voltat varis mesos per l’Índia pensàvem que ja ho havíem vist tot, però al submergir-nos en el Temple Daurat sij d’Amritsar vam descobrir que hi havia una altra manera de veure les coses i de posicionar-se enfront d’aquella societat miseriosa, estructurada pel discriminatori sistema de castes hinduista.
A la porta del temple hi havia elements que ja havíem anat trobant en la majoria dels temples que havíem visitat, com les llargues cues de fidels o el lloc per dipositar l’impur calçat. Però quelcom ens va cridar l’atenció: no hi havia ni un sol pidolaire. “Els sijs estan en contra de l’almoina i la mendicitat” ens van dir. La duresa de l’afirmació ens va encuriosir i decidirem endinsar-nos en aquell nou món per mirar d’aprendre una mica sobre aquella “altra” confessió religiosa.
La visió del temple, immaculadíssim i totalment daurat, és enlluernadora. I observar com milers de sijs es banyen a l’estany sagrat que rodeja el temple, o hi donen voltes ritualment, amb els seus punyals penjats de la cintura i els homes amb els turbants i les llargues barbes, és impactant.
Tot passejant per l’immens recinte vam anar descobrint coses sorprenents. La seva oposició a la mendicitat no significa insensibilitat ni defensa a ultrança de la llei del més fort, ans al contrari, els sijs consideren hipòcrita sermonejar a gent que té l’estómac buit i procuren que ningú pateixi gana ni set, essent l’ajuda al pròxim una prioritat bàsica per ells.
En diferents punts del complex grups de voluntaris proporcionaven contínuament aigua i llet a tothom que ho sol·licitava, entre ells molts dàlits (intocables) demanant que els n’omplin bosses per a emportar-s’ho, sense que ningú els ho recriminés o els tractés, com passa fora del temple, com a inferiors. Hi havia paradetes on es venien refrescs (Coca Cola, com no) a preus irrisoris (menys de la meitat del preu normal a l’Índia), i, el que és més important i un dels pilars dels gurdwares: els langars, cuines comunitàries que funcionen les 24 hores, on cada dia centenars de voluntaris preparen menjar per a milers de persones que, en els gegantins menjadors, disfruten de forma gratuïta, de les llenties i xapatis asseguts a terra en un clima de total igualtat i fraternitat, on no importa la casta, la confessió religiosa, la nacionalitat ni el sexe.
Llàstima que aquesta idíl·lica imatge dels menjadors comunitaris no sigui, ni de lluny, un reflex de la societat índia. Bé, ni de la nostra.
(Publicat a la revista d'Intermón)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada