ELS DOS KURDISTANS

Aquest mati ja teniem pensat una mica per on aniria l'escrit del blog, voliem comentar que passejant per Diyarbakir, la capital del Kurdi turc, quasi res fa evident el conflicte: no hi ha pintades politiques ni cartells, no hi ha banderes kurdes enlloc,...nomes la roba de la gent gran (forces homes porten el mocador "palesti") et fa present que et trobes a una zona "diferent" de Turquia. Tot aixo es deu a la fortissima repressio que han patit sempre i segueixen patint, una repressio que ha volgut eliminar i negar el problema d'una forma brutal.

Vem arribar a quarts de cinc del mati despres d'un viatge d'autobus molt tranquil, sense ni que tan sols ens pares cap control policial a mitja nit (cosa que si que havia passat en altres zones mes turistiques de Turquia), vem esperar a la otogar (estacio d'autobusos) que es fes de dia i a l'anar cap al centre, amb els ulls encara enlleganyats vem tenir la primera imatge que ens recordava que estavem en un lloc en conflicte: una tanqueta de la policia voltant pels carrers. Pero apart d'aixo res, no passa com a Hebron o Belfast on les evidencies son constants.

Al començar a coneixer gent, et van explicant la situacio: que si la germana de 18 anys d'una estava a la preso per haver tret una bandera kurda en una mani, l'altre que a la mili li havia tocat anar a lluitar contra el PKK, que molts kurds anaven tornant de la resta de Turquia per la marginacio i violencia que reben, la pobresa (evident) comparat amb la resta de Turquia per la falta d'ınversions a la zona (tot i les promeses de l'actual Primer Ministre, que li va fer esgarrapar forces vots),... Tambe hem pogut entrevistar l'assessor del president del DTP (partit kurd amb una vintena de diputats al Parlament turc pero que ara esta apunt de ser ilegalitzat) i que ens poses al dia de tota la situacio.

D'aixo voliem parlar en l'escrit d'avui, dels dos Kurdistans, del que veus i del que trobes rascant una mica i xerrant amb la gent. Pero aquest mati hem pogut viure, tambe, l'altre Kurdistan i veure'l reivindicarse: el Primer Ministre Turc es a Diyarbakir, i com a protesta les botigues (la majoria, pel que hem pogut veure) restaven tancades; files d'una desena de motos amb dos polis cada una -ametralladora en ma- rondant pels carrers, tanquetes, helicopters, secretes amb porres,...Al final s'ha ben liat i hem pogut veure els nens i xavalets tirant pedres a les tanquetes i als autocars de policia,...Tot un espectacle.

Apart d'aixo, pel que fa al turisme pur i dur, hem visitat varies poblacions amb molt encant i que valen molt la pena: Mardin i Hasankeyf, aquesta ultima es una poblacio enfilada en unes penyes a la vora del riu Tigris on la gent ha viscut a les coves (i encara n'hi ha alguns que hi viuen), amb ruines força espectaculars d'un pont, castell,...Una visita imprescindible, i mes tenint en compte que en uns anys tota aquesta zona sera inundada i tot aquesta riquesa historica i tot aquest encant es perdra per sempre.

Dema anem cap al Nemrut Dagi, a tornar a fer els guiris i deixar la politica endarrera.

UN PARELL DE CONTES

1. DE LA FLAMA QUE MAI S'APAGA

Hi havia una vegada un heroi que, despres de moltes desventures amb les quals no us avorrirem, cavalgant el seu cavall alat, Pegassus, va vencer el temible monstre Quimera, el qual va entaforar sota terra al Mont Olimps pero, tot i que estigues mort i enterrat, mai va deixar de treure foc per la boca, el qual sortia a l'exterior.

Aquesta es una llegenda que junt amb moltes altres explicacions divines i mitologiques intentaven explicar com podia ser que de la montanya sortissin flames que no s'apaguessin mai; i la veritat es que no es d'estranyar, perque inclus ara, a l'epoca en que estem i tot el que hem vist, quan pujant la montanya et trobes amb totes aquelles flames que surten del terra en una vintena de punts i que mai s'apaguen, no t'ho acabes de creure i t'ho mires i remires i, fins i tot, com a minim en el nostre cas, remenetes i curiosos empedreits, vem apagar varies d'aquestes flames amb aigua (mentre l'Anna anava remugant que alla i posaven brases i que era un timo) per veure com al cap d'uns segons la flama tornava a apareixer. Increible. Evidentment te la seva rao cientifica, pero a vegades agrada deixarse portar per la magia i la llegenda, i mes en un cas com aquest, origen de la flama olimpica (que mai s'apaga; be, a no ser que li fotin canya amb extintors els Free Tibets).

İ el punt de partida per la nostra expedicio mitologica, uns campaments de casetes a sobre els arbres on vem dormır, en mig del bosc i al costat de les ruines d'Olimpos. Visca el xavolisme motxileru!!!

2. DE LES XEMENEİES DE LES FADES

L'arribada a Goreme a la posta de Sol es impactant, no t'ho acabes de creure...mentre fas carreres, motxilots a l'esquena, amb altres parelles de guiris per aconseguir els pocs llits que hi queden, et vas mirant totes aquelles roques tant estranyes, moltes d'elles amb portes i finestres i roba estesa i fins i tot, com no, alguna bandera turca.

Un cop situats ens hem passat dies voltant per aquests paratges, fregantnos els ulls de tant en tant per assegurarnos que el que veiem era real i no estava causat per la falta d'embutits de la Plana, de Cerveses Estrella i de sentir El Canto del Loco per tot arreu. A moments et sembla que t'han de sortir Hobbits, o la familia adoptiva del Luke Skywalker, o Barrufets, o els han de sortit cames a aquestes roques i s'han de posar a caminar...o, ja entrada la nit, veient totes aquelles formes fantasmagoriques retallant el cel, ens oblidavem dels Hobbits i ens anavem girant pensant que no ens sortis algu tipus els fills de sa mare (en perdo) de "Las colinas tienen ojos". Tot plegat es com passejarse per un decorat del Tim Burton. Podeu mirar les fotos, pero no fan cap mena de justicia.

I les expedicions a aquests decorats impossibles i naturals, les feiem a partir d'una casa en la cova, regentada per un solitari entranyable i curios, amb el seu barret de cowboy, la seva ampolla de Raki i els seus coloms entrenats.

EXTRA: UN PETIT CONTE PER NO DORMİR

Despres d'una nit de viatge avui hem arribat a Erzurum, ciutat cap al nord on en teoria fa un fred que pela (ja haviem pressupostat unes samarretes Damart i uns calçotets llargs de padri) pero per la qual ens hem passejat tot el dia en maniga curta, a la qual hem vingut per a arreglar el tema del visat d'Iran; en teoria en aquest consolat el visat te'l donen al moment, a diferencia de les altres ambaixades (Madrıd, Istambul, Ankara,...) on els tramits son costosos i les denegacions de visat massa comunes, pero ens hem trobat amb un pallu sorrut i sec que desde darrera d'una finestreta minuscula ens demanava tot una serie de requisits (ingres a un banc, fotos de l'Anna tapada - a Madrid ens van dir que no calia-, fotocopies dels passaports,...) que hem aconseguit despres de tota una gincama per la ciutat per a que el burocrata dels ous ens faci (be, hem faci a mi que soc el mascle de la casa) un interrogatori extensiu i excessıu, i despres dels nervis ens digui que tornem d'aqui 10 dies (minim) per veure si ens el donen o no! Ara a canviar tota la ruta i tornar cap aqui d'aqui uns dies a veure que passa (i aixo que havia passat pel barber i tot, que ja anava força pollosot i volia causar bona impressio...per cert, el barbers aqui passen un encenedor per les orelles per a eliminarne els pels! sempre es veuen -i es pateixen en carn propia- coses noves).

De moment dema disfrutarem d'aquesta curiosa i conservadora ciutat (molts xadors) entre estepes i montanyes nevades i a la nit ens encaminarem cap al Kurdistan turc.

PEL MEDİTERRANI TURC (O COM FER RAFTING EN GOLONDRINA)

Ahir ja ens van advertir que avui el dia seria "windy" i que per aixo no farien la sortida en kayak; i aquest mati, quan em sortit amb la barca del port de Kas (amb s trencada, que sona sh), ja feia força vent i ens moviem mes del compte. Despres el dia ha estat de conya i el mar molt calmat: banyets en raconades brutals, navegant entre els pilons d'illes que hi ha davant de la costa (unes turques i d'altres gregues), visita a l'aillat poble de Simena i la seva impressionant fortalesa i necropolis licia, passada per sobre de la "Ciutat Submergida de Kekova" que és una ciutat bizantina que es va enfonsar al s.II per terratremols i de la qual veus ruines fora de l'aiguıa i que surten del mar, i pel fons de vidre de la barca pots anar veient anfores que han quedat sota el mar,...Pero a la tornada el mar ha començat a agafar mala ostia de la bona i la cosa no ha tingut preu: xisclets, riures histerics i somriures de complicitat angoixada, esquitxades per aqui i per alla,...realment magnific; en rafting seria un 6-7, pero no se com van les graduacions en tema golondrines.

Apart d'aquesta batalleta, aquests dies ens han anat molt be: vem estar a Pamukkale (ja debieu veure les fotos), on hi ha les ruines de Hierapolis i les espectaculars i surrealistes piscines naturals de Traverti, tambe anomenat el Castell de Coto. I despres ens vem encaminar cap al sud, en busca de la platjeta ı els alicients d'aquest trosset del Mediterrani otoma: primera parada a Fethiye, un lloc que tot i força turistic te el seu encant ı es un bon punt de partida per visitar varis llocs interessants com el "poble fantasma" de Kayakoy, que es una poblacio que en els intercanvis entre els musulmans que van vindre de Grecia a Turquia i els cristians que van marxar a Grecia va quedar buit, deixant unes 2000 cases buides, ara moltes d'elles en ruines i que crea un paisatge força trist i surreal; i l'altra visita que vem fer desde Fethiye va ser una turistada: ruta en barca per les 12 illes (que en realitat son 11 i pares a 5), paisatges maquissims i banyets en llocs bastant paradisiacs, tot i que hi sobraven les altres 50 persones de la nostra barca i l'altra desena de barques amb les corresponents desenes de guirots (i aixo que es temporada baixa!), pero no cal dir que a la salut d'aquestes manades de turistes ens vem fer uns bons farts de riure (un grup de turcs fashionetis ballant musica turca amb un grup d'angleses cincuentones entrades en carns, a la coberta de la barca, no cal dir que no te preu).

I res, tot i que no portem masses dies al pais ja ens anem fent una mica d'idea del que hi ha, tant pel que veiem com pel que llegim a llibres i diaris, com, sobretot per la gent que coneixem, com la familia de classe mıtja que erns va recollir fent autoestop i que pel contents que estaven sembla mes que els haviem fet el favor nosaltres a ells que no al reves, com va ser; o els turcs mes ruralissims amb que topes als busos de linea, amb moltes ganes de parlar i riure amb tu pero com que, logicament, no parlen ni una paraula d'angles, la cosa es converteix en una marato de senyes dificilment compreses, riures complaents i, sobretot, molt bones intencions.

A l'anar viatjant t'adones que l'excepcio no es que en un pais o altre la gent siguin bellissimes persones, desinteressats i generosissims, sino que del que t'adones es que la verdadera excepcio es la fredor i rancietat occidental.