NEGRE DE XADOR, NEGRE DE RIMMEL

S'esmunyen pels carrerons. Entren i surten dels taxis compartits i dels autobusos a rebentar. Trien fruita i es deleixen davant dels aparadors de joies. Sombres fantasmals per tot arreu. Capes negres aqui i alla. Xadors i mes xadors.

Aquesta es la imatge que teniem d'Iran abans d'arribar-hi, i es el que hi hem trobat a llocs com Qom, bressol d'ayatollahs, immams xiites radicals i de la revolucio de 1979, i a Kashan, amb els seus desertics carrers d'antigues cases fetes de fang i fems. Nomes xadors que s'aixequen amb el vent, donant un aire encara mes fantasmal.

Pero no tot l'Iran es aixi, tant en zones mes modernes de les poblacions esmentades com en altres poblacions mes cosmopolites i menys conservadores com Tabriz o Rasht, els xadors perden terreny al costat dels atrevits serrells ( que podriem dir que son com els escots d'occident) i de les grans quantitats de gomina per fer-los mes atractius (que serien com el wonderbra), de les exagerades empastifades de maquillatge, dels nassets remodelats quirurgicament i de la roba que mostra les formes que s'hi amaguen a sota.

Mentrestant, en poblets aillats i de montanya, com el sorprenent, enfangat i "capadocios" Kandovan, o el decepcionant Masuleh (segons la guia un dels mes bonics d'Iran, i que despres de 3 busus i un taxi compartit per arribar-hi t'esperes trobar un lloc excepcional i magic, pero no ho es) el negre no es veu enlloc, les dones vesteixen xadors estampats i de colors, i roba comoda i de montanya.

CURIOSITATS

-El ritual del te:

La forma de veure el "xai" dels iranians es curiosa i original: es posen un tarros de sucre sota la llengua i van bebent. En el cas que cremi massa i a falta de cullera, avoquen el te al platet de sota la tassa i beuen d'alla.

- El ritual del Taraf: quan has de pagar en una botiga, restaurant o taxi, en moltes ocasions al demanar "Chand Toman?" (quant es) et responen amb un gest de: no cal; paga la casa; home, com vols que et cobri?, llavors s'ha d'insistir tres vegades, si abans de la tercera t'ho cobren, era Tarof (una forma de cortesia, diuen) si a la tercera si segueixen negant pots marxar tranquil, estas convidat!

EN MUHAMMAD

Fent l'ultima volta per l'Astane Square de Qom, abans d'anar cap a l'hotelet, s'ens acosta un noi jovenet i ens fa la classica pregunta de "Where are you from?". Es el tipic jove irania estudiant d'angles que al veure turistes vol aprofitar per practicar l'idioma i interessar-se per coses d'altres paisos, a la vegada que et volen ensenyar la seva ciutat. Pero hi ha una cosa d'aquest jovenet que crida l'atencio, te trets assiatics. Parlant parlant, ens explica que es fill de refugiats afghanesos (d'aqui la fesonomia, d'ell i de molts d'altres que haviem vist, pero no atinavem a endevinar d'on devien vindre) i que tot i haver nascut a Iran, no en pot tenir el passaport, i ni tant sols pot anar a l'escola. Mentre xerrem, passa per darrera seu un noi que ven catifes i li diu alguna cosa en Farsi, en Muhammad ens comenta que li ha dit "Afghans are dogs". Ens ho diu tant normal, acostumat a aquesta mena de tracte i comentaris. Quant sigui major d'edat vol marxar de l'Iran. Torna a passar l'energumen de les catifes. "The same insult again". Intercambiem els emails i ens despedim. Ell marxa content per haver-nos conegut. Nosaltres marxem fets una coca (merda de mon).