dissabte, 31 de gener de 2009

PERFECCIO TURQUESA ENBOLCALLANT VIDES DE MERDA

El principal reclam de Java son els seus espectaculars i actius volcans. Un d'ells, el Kawah Ijen. El primer que visitem.

Les 5 es bona hora. Be, no es gens bon hora per aixecar-se (i menys si has dormit amb el soroll i l'humitat de goteres generoses), pero si bona hora per comensar l'aproximacio a l'Ijen. Deixem endarrera les plantacions de cafe i els poblets, i sota una plutja que molt temem ens amargara el dia, avancem amb el jeep cap al punt de sortida de l'excursio.

Comencem la pujada i trobem els primers colectors de sofre que segueixen el mateix cami que nosaltres, amb els cabassos encara buits, el cigarro a la boca i un bon somriure a la cara. "Salamat Pagi!" (bon dia), "Pagi!". Aviat trobem els primers que, molt matiners, ja baixen, frontal al cap, amb el groc i pudent mineral carregat sobre les espatlles.

Finalment (no es massa estona pero si forsa pujada, i la nostra forma fisica despres dels 15 dies a Bali no es precisament atletica) arribem a dalt. El llac de sofre i aigua que omple el crater d'aquest actiu volca esta forsa ennubolat i no se'ns mostra en la seva plenitud; decidim anar baixant cap al llac per un cami molt pendent, estret i relliscos. Els nuvols s'esvaeixen i descobrim que part del que pensavem que era boira, es el fum que surt d'un costat del llac, on hi ha el sofre solid i els treballadors que hi piquen amb pals per anar-lo arrencant. El descens es perillos i s'ha d'anar amb molta cautela; a mes, et vas trobant de cara els esforsats "sofrers" que van tirant pendent amunt amb el material extret a l'esquena. Saluden, riuen, demanen cigarretes o biscuits i responen ofanosos amb un "Baik!" (be), la nostra pregunta de "Apa kabar?" (com estas?).

El paisatge, amb el blau turquesa del llac amb surrealistes taques grogues, la forma del crater dins del qual estem caminant, la fumera, els treballadors, el groc intenssissim de les roques,... es espectacular.

Hem de baixar mes i veure-ho tot de primera ma, pero a mida que ens apropem al cul, el fum ens asfixia, i quan el vent el tira cap a nosaltres, els mocadors a la boca serveixen de poc, els ulls s'irriten i les optiques de les cameres es cremen. Tossim i tossim, pero no serveix de gaire; potser si haguessim tirat aigua als mocadors...ara ja es tard.

Si, la intesa i toxica fumera ens asfixia, pero el mes asfixiant es el complexe d'"occidental gilipolles" que adquirim rapidament. Oblidem la bellesa innegable del lloc i ens fixem en la tos continua dels treballadors, la majoria sense mocador que els tapi la boca i el nas (suposo que quan es passen el dia alla, pujant i baixant exposats a aquella infamia, poca diferencia hi ha), tossen i escupen. No els augurem una vida massa llarga. La vegetacio dels voltants esta totalment recremada i ennegrida. No cal ser un visionari per veure que en aquestes condicions res pot durar massa.

Cada cop que han de fer tot el cami, pendent amunt i despres els tres quilometres de baixada fins a l'esplanada on carregaran, porten a l'esquena 80 quilos (en som testimonis, hem vist com ho pesaven i ens hem esgarrifat), suen i han de parar de tant en tant, a fer un glopet d'aigua o un cigarro (total...). Miren d'equilibrar-se. Una relliscada seria fatal, per ells i pels que venen mes avall. Ens saluden i riuen (ja ho he dit abans, pero es tan admirable i estrany que no hem cansare de repetir-ho). Si, ens riuen a nosaltres, que ens passegem per alla amb la camera de fotos, el mocadoret tapant la boca, xino-xano, passant quan ells, carregats pitjor que burros, ens cedeixen el pas. Tot aixo ens asfixia massa, decidim tirar amunt, seure en algun raco mes discret i seguir observant, escandalitzats i autoculpabilitzats, tot aquell mecanisme, tot aquell eixam d'homes que com formiguetes van fent allo cada dia. La bellesa natural i indescriptible del lloc no compensa, ja no en parlem.

Arriben mes turistes i, com nosaltres quan hem tret el cap per alla la primera vegada , exclamen: "Ooohhh, amazing!!!!". Amazing??? El que es amazing es quedar-se sense feina i seguir cobrant per l'atur, i ho es no poder pagar l'hipoteca d'un pis molt mes gran del que necessites, el prestec d'un cotxe millor del que et fa falta o d'una tele massa avansada per la porqueria que si pot veure. Amazing es haver-se d'apretar el cinturo quan estas viatjant, no poder fotret sempre que et vingui de gust un quilo de llagostins o una ampolla del millor Rioja, que t'hagin de treure els queixals del seny o que nomes et puguis comprar roba del Custo o de Desigual per rebaixes. Aquestes coses son amazing. Aixo no.

3 comentaris:

SubiToni ha dit...

Bones parelleta!

A mesura que anava llegint l'escrit, m'anava construïnt la imatge del lloc, i la veritat és que situacions com aquesta, que per desgràcia les trobem a una gran cantitat de països del món, et fan plantejar moltes coses, i veus lo injustament repartit que està tot.

Però buenu, no descubrirem pas ara tot el "tingladu" que tenen muntat uns quants per viure a costa de molts d'altres...

I res, seguiu disfrutant del viatge, seguiu fent escrits com aquests, i estem a l'espera de que pugeu les fotos!!! ;-)

Una abraçada,

SaluT.

Garmens.

dani ha dit...

EP! Molt xulo el bloc! Em passo sovint a llegir les vostres aventures. Seguiu així! Sóc el Dani, em va passar l'enllaç el Pakito. Et deixo un enllaç amb el meu Flickr, on penjo algunes fotos i a vegades escric quatre coses.

www.flickr.com/photos/danimorell

Una abraçada!

Xavi. ha dit...

Com vaig llegir una vegada en un foro... "Los europeos trabajan solo para pagar cosas que no necesitan".