divendres, 27 de febrer de 2009

CAMBOTJA, MISERIA TURISTICA



"Cambotja esta totalment venuda", va sentenciar quant erem a Borneo un viatjer italià. En els pocs dies que portem al pais n'hem vist ben poc, uns dies a Phnom Penh i al poble de Pursat, on som ara, però ja s'ens ha fet palès que la frase del Davide no podia esser mes encertada.


Que la moneda que et dispensen els caixers automatics siguin dolars americans que, despres, a l'hora de pagar es barregen amb la moneda cambotjana, que fa mes aviat el paper de centims, no demostra que esta venuda?


Aqui tot funciona al voltant dels diners; pagues el mateix per un bitllet d'autobus a un poble, que si fas tot el recorregut sencer (el doble de temps), et cobren 3 dolars de comissio si el bitllet amb que pagues esta una mica trencat, venen samarretes per guiris amb el divertit lema de: Danger! mines!. Diners i diners. Mutilats, gent vivint al carrer, mansions milionaries i nens pidolant, desenes i desenes de restaurants, bistros i cafes megafashions servint refinat menjar a treballadors d'Ongs, expats (expatriats) i babosos "sexpats", acompanyats de les seves joves "novietes".


"Vine als nostres tours per alimentar nens famelics"(Join our trips to feed hungry children) es un reclam turistic que posa els pèls de punta. Sembla que et convidin a anar a alimentar mones o dofins. Es el turisme que molta gent busca a Cambotja: fer-se la foto donant una galeta Maria a un pobre crio que viu en un abocador gegant. L'occidental que ho organitza va de Teresa de Calcuta pero el pamflet fa vomitar. I el que fan. Repartir menjar a aquests nens es realment útil? que s'acostumin a que apareixi menjar de tant en tant, i als que no els en toca què? A Cambotja hi ha moltes altres iniciatives que realment serveixen per quelcom, com restaurants on ensenyen i donen feina a nens del carrer; aixo serveix d'alguna cosa. Anar a repartir una llauna d'esparrecs amb una ma fent fotos amb l'altra, diria que no massa.


En arribar a Phnom Penh, el primer que ens va dir un conductor de tuk tuk (moto amb un remolc i seients al darrera), per convencer-nos que l'endema l'agafessim, va ser que si voliem ens ensenyaria nens pobres, que sabia on n'hi havien i ens els podia ensenyar!

Phnom Penh es una ciutat curiosa i interessant. Posa els pels de punta pensar que aquests caòtics carrers plens de motos, tuk tuks i els hiperluxosos jeeps de les Ongs o dels familiars i amics del primer ministre (o els seus centenars de guardaespatlles), fa nomes trenta anys estaven totalment buits, ja que al pujar al poder els Khmers Rojos van buidar totes les ciutats i van enviar a tota la poblacio a treballar al camp. Els Khmer Rojos, que amb el seu ideal comunista portat a uns extrems tals que van ocasionar la mort a varis milions de Cambotjans.


Ara s'estan jutjant alguns dels seus caps, pero ja hi ha sospites de corrupcio dins del tribunal, amb oficials de les Nacions Unides possiblement implicats; pero bé, en un pais amb el nivell de corrupcio de Cambotja, i on el primer ministre es un ex-Khmer Roig, res ens pot sorpendre.

A veure que ens depara la resta del pais....

2 comentaris:

SubiToni ha dit...

abosultament lamentable!
És indignant veure a quins extrems podem arribar l'espècie humana, només pel fet de sentir-nos importants, perquè no ens enganyem, al fer aquest tipus d'accions tens ben clar el "servei" que estàs fent a aquesta pobra gent...

Cuideu-vos parelleta, i a seguir disfrutant de l'aventura motxilera!

una abraçada,

SaluT.

Garmens.

Tortadavia ha dit...

Que trist i patetic!

I que comu tb aixo de fer negocis de la miseria entre membres d'una mateixa especie...sort que som animals racionals que sino no se pas com actuariem...

Una abraçada des de Venecia motxlierus!! (aqui tb hi ha molta miseria, d'un altre tipus, pero totes les miseries son vomitives)