dimecres, 18 de febrer de 2009

EL VELL I ELS COLONS

Sobre els verds i marrons dels camps del darrera, es retallen les siluetes de dos pagesos, baixos i escanyolits, amb els barrets triangles coronan't-los la testa i els matxets pejats a la cintura. Van vestits amb forces capes de roba, estem a mes de 2000 metres i el fred apreta, combinacio de vermells admirable. Pot ser, si la llum acompanya, una foto perfecta. Estem lluny i estan d'esquena, per la qual cosa no ens prenem la molestia de demanar-los permis, com fem normalment.


En el moment de fer la foto un d'ells es gira i ens clintxa, comensa a gesticular exageradament i a fer ganyotes amb la seva cara arrugada i les quatre dents que li queden a la boca, no quedant gens clar si esta fent el pallasso davant la camara o esta emprenyat com una mona. El seguent pas de l'ancia es agafar una pedra que quasi no li quep a la ma i amenasar en llansarnos-l'ha. Ara les intencions ja son clares. Li diem que no hem fet cap fotografia i ens disculpem vigilat de cua d'ull la seva ma artritica encara amb el roc a punt.

Tirem amunt entre camps de patates i d'alls tendres, petites mesquites i fumaroles volcaniques que surten de terra; extranyats i dolguts, comentem la jugada.

Estem massa acostumats a anar tot el dia retornant els somriures de tothom que ens veu, mirant de contestar d'alguna forma o altra (depenent del grau de cansament i humor) els continus: "Hello Mister!" (primer pensavem que, pel tema musulma, tothom es dirigia a mi, pero ens hem adonat que aquest Mister no te genere i serveix tant per un com per l'altre) ,fent fotografies a la gent que ens ho demana o demanant-ho a la gent que ens fa gracia, normalment rebent una resposta positiva i felis.

Estem acostumats a ser el centre d'atencio i sentir-nos com si fossim famosos caminant enmig d'una bombolla de riures, mirades, fotos amb els mobils, intents de conversa, xocades de mans i cops a l'esquena. Tothom esta content en veure'ns, felis si els somriem i euforics si els diem quelcom en indonesi. Per aixo aquesta actitud agressiva ens ve molt de nou.

Reflexionant una mica sobre el fet que Indonesia es un pais independent nomes fa 60 anys, que com Africa o Sud America els europeus van esser-hi durant segles, agafant tot el que podien, manant i imposant, guerrejant entre ells i contra la poblacio indigena per a usurpar, com mes millor. Despres de tots aquests segles van aconseguir la independencia pero la colonitzacio no ha acabat i, per mitja de l'anomenada globalitzacio, les multinacionals continuent omplint les butxaques dels governants; els McDonalds, Kentucky Fried Chicken o 7 Elevens segueixen inundant els carrers de les poblacios amb menjar mes car, mes poc sa i mes dolent del que poden comprar a qualsevol paradeta del carrer. Els ho seguim usurpant tot; les riqueses, el poder i la llibertat. I despres arribem nosaltres, ens passejem per aqui, amb la guia sota el bras, la butxaca plena i el cor buit, i ens queixem quant ens volen cobrar de mes per un bitllet de bus o un plat d'arros, i ens indignem pel fet que per ser blacs es vulguin aprofitar de nosaltres.

Que es pagar 0,10 eurus de mes per un plat d'arros amb pollastre o 1 euru mes per una samarreta, al costat de tot el que els hi hem pres i els seguim prenent?

Ens tenen com a exemple, si; en la roba, els pentinats, la musica,... Volen ser com els occidetals que els han estat escanyat durant tant temps, ens tracten com a famosos i ens admiren i es barallen per la nostra salutacio o les nostres paraules. No es mes logica l'actitud del vell, pedra en ma?


CARA I CREU
Altre cop d'empeus a les quatre de la matinada per, altre cop fer una caminada fins a un punt alt on poder disfrutar d'una bona sortida del sol que, altre cop quedara diluida per les nuvolades i la boira; som en epoca de pluges, i encara podem donar gracies que apart dels frontals no hagim de fer servir tambe els "pontxos".

Poc despres d'iniciar el cami s'atura un vehicle, i d'una de les finestretes en surt lcara d'una dona que ens insisteix que pugem amb ells, que aixi arribarem abans i no es perdrem l'aparicio del matahari (sol en indonesi) darrere les montayes i volcans. Ens fem a pregar i acabem acceptat.

Al cotxe hi ha la dona, notaria i advocada a Jakarta, el seu fill obesot com ella, una noia que aviat ens adonem que es la assistenta/serventa, el xofer, i a davant un altre vehicle amb els guies locals.

Passem el mati amb ells, voltant amut i avall a gastos pagats, amb la pobra serventa netejant les ulleres del nen quant hi cau una gota d'aigua o fent fregues a les cames de la mare mentre aquesta treu la papilla despres de l'ascensio, a quatre grapes i quasi arrossegada pels dos guies, fins al cim. La dona no para de fer ostentacio de les seves propietats, els seus viatges o el seu marit, el tercer, un sudafrica de 25 ays, catxes i guapot al qual el malcriat del gras li diu "Blackie", no paren de menjar crackers, xocolatines, cotnes de vaca... i de comprar coses; i fins i tot paga per una habitacio d'hotel com la nostra cinc vegades mes (i aixo que no es blanca).

Al migdia, i amb una burda excusa, ens despedim d'ells; tot i que ens tractin com a reis ens sentim malament, i la dona i el seu reialme ens estant comensant a cansar.

Abans de separar-nos, la senyora notaria ens diu que l'acompanyem a fer caritat i ens porta fins a una tenda al costat de la carretera, feta de bidons i toldos, d'un metre d'alsada, i ens explica que hi ha un home que fa 30 anys que hi viu, no pot caminar i no surt mai, menja el que li porta la gent, esta sempre alla dins, despullat i grenyut. Tothom assegura que fa magia. Fa molts molts anys (arrel d'una historia sobre la seva dona embarassada i un cocoter,. que per les barreres linguistiques no vem acabar de captar) va prometre que viuria amb lo estrictament necessari i que no volia res que no fos realment vital. Ni tant ni tant poc.

1 comentari:

Vero ha dit...

Espero que amb el temps i amb el que aneu vivint i veient en els vostres viatges us aneu endurint mica en mica i pogueu deconnectar més fàcilment de la crua realitat. Recordo en algun viatge veure les diferències tan brutals que hi ha entre el "nostre" món i "el seu" i mig deprimir-me, sentir-me culpable i inclús plorar pensant en lo mal repartit que està el món i en que fa fàstig. I se suposa que això ens ha de fer valorar més el que tenim...