DE REFUGIADES POLITIQUES A MONSTRES DE FIRA

Poc es parla de la situacio politica a Myanmar (Birmania), i nomes ha aparegut a les noticies en casos concrets com les vistoses manifestacions contra la Junta Militar amb els monjos rebent garrotades i trets, o el tifo de l'any passat en el qual es va difondre ampliament que la Junta passava de la gent; pero un cop les coses deixen de ser noticia deixen d'existir, i ja ningu sembla que se'n recordi, pero en aquest pais la repressio, i la vida de la gent, continuen. Hi ha molts grups insurgents que fa anys que practiquen la guerra de guerrilles contra els militars. Uns d'aquests son els karens, que lluiten, contra les forces del govern central, per un estat independent Kayan. Un govern que, tot i el gest (d'agrair) de canviar el nom colonial de Birmania (posat pels anglesos fent referencia a la poblacio majoritaria), reprimeix i aniquila les minories tribals.

Com molts d'altres birmans i membres de les altres minories, molts karens han anat fugint de les seves terres, atravessant la frontera i mirant d'establir-se a Tailandia, en espera de temps millors. A aquest pais, com a tots els del mon, els refugiats politics els fan mes nosa que servei i miren de tenir-los en camps de refugiats, amb pocs (o caps) drets, i esperant a poguer-se'ls treure de sobre el mes rapid possible. Pero en el cas de grups de karens aquesta situacio es diferent; per que? les dones tenen els colls exageradament allargats, degut a la colocacio, des de petites, d'aros metalics (aquesta tradicio te moltes explicacions per al seu origen), anant augmentant el nombre d'aquests i anar-se allargant el seu coll fins a uns limits inhumans i subrealistes (les fotos als albums com a mostra). Evidentment, es un fet molt curios i que resulta molt atractiu de cara al turisme, sobrepassant de llarg a les altres tribus de vestimentes estranyes i joies cridaneres; les dones-jirafa son el summum de l'exotisme huma.

Per tant, el govern tailandes va veure que aquestes gents estranyes i forasteres podien fer mes servei que nosa i, tot i que mantenen el seu estatus de refugiades, vivint en petits poblets aprop de la frontera, i nomes podent sortir-ne amb permisos especials, alla ningu els molesta. Les agencies turistiques de tot Tailandia ho venen com un dels principals reclams per a fer tours d'un dia, trekkings,...(passin i vegin les meravelloses long-necks!!), se'n venen postals a tot arreu,... Tot un negoci. A mes, pel que sembla (aixo no ho hem vist amb els nostres ulls) hi ha emprenedors thais que agafen dones d'aquestes, separant-les de les seves families, i les coloquen en poblats mes centrics per a poder cobrar substancioses entrades (en alguns poblets prefabricats hi tens gent de totes les tribus possibles, aixi els guiris, anant nomes a un poblet prop de l'hotel, poden tenir fotos de membres de totes les tribus...fastigos).

Pero al voltant d'aquest tema hi ha tot una polemica etica sobre el fet de visitar-les. Abans d'anar-hi vem fer una petita recerca guiistica: la Guide du Rotard et recomanava ferventment que no anessis a veure-les perque el govern les explotava, eren com esclaves,..., a la Rough Guide et deia que els diners de les entrades anaven en part a l'organitzacio independentista karenni i en part al poblat, pero que tot i aixi no hi anessis per etica i perque eren com circus freaks, espectacle molt lamentable, i les Lonelys de Myanmar i de Southeast Asia no en feien ni tant sols esment.

Vem decidir anar-hi i tampoc ho vem veure molt pitjor que qualsevol altre poblat tribal en els quals totes les guies et recomanen que hi vagis; be, no tant sols no ho vem trobar pitjor, sino que millor. Si, vas fent fotos de la gent (fet dubtosament etic que ja comentavem en un escrit anterior), i molta d'aquesta gent te paradetes de souvenirs a fora de casa. Pero, per altra banda, en aquest poble cobren una no gens (per a qui la cobra) menyspreable entrada que et permet voltar i fer les fotos que vulguis. Potser aixo, aixi en fred, li dona encara mes qualitat de circ, de zoo o de pamplinada turistica (pagar per entrar a un poble?? aixo no te res d'autentic!!), pero s'han de tenir en compte varies coses: la primera, que en els pobles "tribals" on van els turistes, a Vietnam, Laos, Myanamr, Tailandia o on sigui, aquests s'hi passegen igualment, curiosejant, tocant i fent fotos, en molts casos sense demanar ni permis i als morros de la victima, i en aquests casos els habitants dels poblats no en treuen cap profit. I, segon, aquestes families son refugiats politics que al seu pais estaven perseguits, sempre amb la por dels atacs de l'exercit i que a Tailandia no hi tenen dret ni treballar, ni conrear, ni, com ja hem dit, sortir del poble, per tant, aquests ingressos, que els van directament a casa seva, no els van gens malament (l'entrada es en part per l'organitzacio karen i en part per al poblat per coses necessaries com medicines, i el que venen de souvenirs, que en venen forces, es per elles).

I pel fet que hagin de posar per les cameres dels turistes? Elles mateixes ho responen: abans havien de treballar als camps de sol a sol, ara nomes han d'estar fora de casa somrient als visitants i mirant de vendre alguna pesa d'artesania.

CELEBRANT EL CAP D'ANY (BUDISTA)

Doncs si, el 31 de desembre no vem celebrar el cap d'any (cristia) com es manat pero, amb el budista, que coincideix amb el festival de l'aigua, ens hi hem empleat a fondu.

Ja feia dies que, per les carreteres de Laos, hi havia grups de nens ruixant als soferts passatgers de les sontags (pick ups que fan la funcio de transport public i que queden bastant obertes per tot arreu); resulta que no era tan sols una gamberrada de nens montanyencs intentant putejar al personal, be, ni intentant aliviarlo de la calor d'aquests dies (punters de la dry season), sino que formava part de la festa de cap d'any i festival de l'aigua que es celebra als paisos budistes.

Aquesta festa te tot una simbologia de neteja dels pecats i altres mandangues religioses i mistiques pero, al final, el que es son uns dies de diversio i bestiesa a tope. Pick ups (sembla que les regalin en aquests paisos) preparades amb bidons d'aigua i tirant-ne a altres pick ups o als despistats transeunts, gent amb cubells pel carrer,....i anar ruixant a tot quisqui, vagi en cotxe, a peu, tuk tuk, elefant, bicicleta o moto; i com mes aigua i amb mes mala llet millor. I si no en vols, dos tasses.

El dia fort (que era el nostre ultim dia a Laos; sortida per la porta gran!) ens el vem passar al carrer, ruixant a tothom, xops, descalsos, plens de farina i amb les cares pintades, ballant amb pantxuts, dones embriagades, nens i katoeys (o altrament, i despectivament, dits ladyboys, els nois que se senten com a noies i vesteixen com a tal, havent-n'hi molts i estant molt normalitzat a Tailandia; fins i tot tenen pronom propi), bebent cervesa, whisky i lao lao (el whisky artesanal de Laos) i disfrutant com nens petits. Mullant sense pietat, i si el que passava eren altres guiris, doncs amb mes mala llet. I si el que passaven era una fila de polis amb ametralladores a l'esquena fent-se els serios i fent que no amb la ma...."Today is OK" diu la mestressa de l'hotel, doncs aprofitem-nos, que un dia es un dia!!

CAÇADOR (FRUSTRAT) DE PERSONES

L'obsessió per tindre i tindre, per posseir, per col·leccionar. Mai no en tenim prou. El que sigui: llibres, CDs de musica, miniatures de taxis del mundo, didals, mussols de ceràmica,...i persones. Si, voler tenir no es limita a tenir coses físiques, sinó també les experiències. Viatjant has de fer fotos per retenir llocs, persones i moments, has de fer vídeos per retenir musiques, sons, moviments. Falta que s'inventi la màquina que retingui les olors; viatjant seria molt molt interessant.

Quan ets a un lloc on la gent es molt diferent a tu, l'obsessió és la de col·leccionar aquestes persones, casar-les i tenir-les en el teu poder i, així, poder-les ensenyar, com qui té un cap de jabalí a la paret. En vols de cada tribu, amb cada tipus de vestimenta, de tots els sexes i edats. Com una col·lecció de papallones dissecades.

Però aquesta cacera acostuma a ser frustrant; o dispares a traició i per l'esquena, però perds el súmmum de la possessió, que és posseir-ne la seva mirada i el seu somriure, o demanes el seu permís, el mes correcte, però en molts casos (a Laos, la majoria) et trobes amb una resposta negativa (merda!) i llavors es pot passar al tema del mercadeig de la imatge de la víctima, pagar diners per a deixar que cacis el seu "exòtic" retrat, cosa que encara fa molt més poc ètic el fet, ja de per si poc ètic, de fer fotos a gent com si fossin estàtues o animals.

Que maco que seria viatjar sense càmara de fotos; disfrutaries molt més el que vius i veus, enlloc de disfrutar tan sols del que has pogut retenir. Deixar a banda l'obsessió de posseir i mostrar per, tant sols, tenir l'obsessió de gaudir intensament del que (i del qui) t'envolta.

DE GERRES MISTERIOSES I GUERRES SECRETES

Ningu sap que son ni quina finalitat tenien. Sembla ser que van ser fetes fa vint segles, pero tampoc se sap del cert. Centenars i centenars de "gerres" (de l'angles jars) de pedra (be, no ben be de pedra, pero tampoc filarem tant prim) escampades per prats i turons en una extensio de quilometres i quilometres.

I, entre aquests desconcertants objectes, trinxeres i craters de bombes. Laos es el pais mes bombardejat del mon (per nombre d'habitats). Durant la guerra del Vietnam, o, mes correctament, la Segona Guerra d'Indoxina, milers i milers de tones de bombes yankies van caure sobre el territori d'aquest montanyos i tranquil pais. Algunes anaven dirigides, en teoria, als soldats del Vietcong que feien servir territori lao per anar cap al sud, d'altres anaven dirigides a les guerrilles comunistes del Pathet Lao (al govern desde la seva victoria l'any 1975) i d'altres, "simplement" van ser llensades perque els pilots es van trobar amb problemes per tirar-les al Nord del Vietnam i, com qui tira una burilla de cigarro per la finestreta del cotxe, les van buidar sobre Laos per no haver de tornar a les bases amb el carregament.

Apart dels bombardejos, la guerra tambe es desarrotllava per terra, amb l'exercit secret (no aprobat pel Congres dels EUA i amagat a l'opinio publica durant molts anys) de Hmongs entrenats per la CIA per enfrontar-se als comunistes.

I, aquests ultims, tambe tenien els seus secrets, ja que els seus liders, aixi com milers de soldats i camperols, van viure, durant 9 anys, amagats dins de coves (on tambe hi havia hospitals, fabriques i, inclus, teatres) al voltant de la poblacio de Vieng Xai, a bon "recaudu" dels misils i artilleria pesada yanki, i dels mercenaris Hmongs.

Aquests dies sobrevolen la zona helicopters de l'exercit america amb la missio d'investigar i buscar desapareguts en combat en aquella guerra dels quals no es sap on van morir o on poden ser els cadavers. Per a ells, els americans, la guerra es cosa del passat, i el problema mes gros es el de localitzar aquests soldats morts per a que les seves families puguin dormir tranquiletes, pero per Laos (com per a Vietnam o Cambotja) la guerra encara continua, amb les desenes i desenes de victimes anuals per les bombes i mines que romanen en els seus territoris, aixi com pels agents quimics que continuen empestant rius i camps. En lloc de buscar on fa mes de 30 anys van morir els seus "valents" i patriotes soldats, potser el que haurien de fer seria venir a recollir la merda que hi van deixar, per a que el nombre de morts per la guerra no continui pujant. Que facil es jugar sempre fora de casa!

DE LA BALANSA DE LA JUSTICIA

Dema al mati anirem a l'Oficina d'Inmigracio per a que ens allarguin uns dies mes el nostre visat a Laos, la qual cosa evidencia que, finalment, ens decantem totalment a favor d'aquest pais, tot i les desilusions inicials. Volem acabar de gaudir sense presses de la tranquilitat, quasi impossible, del pais, de les carreteres sense cotxes, de les oques atravessant davant dels autobusos, els polls seguint la mare gallina a tota merda pels marges, els porquets, gossos ganduls, les velles amb roba "tribal" i cistelles de mimbre a l'esquena, els joves amb matxets i destrals dirigint-se al camp, els karaokes en mig del no res, les partides de petanca, les montanyes espectaculars i de formes estrafolaries, el Mekong i els altres rius, les sontag (camions de passatgers) i les Beerlao.