EL NOSTRE MOUSAVI (i els seus Irans)

El Sr. Mousavi és la personificació total de l’hospitalitat persa. Sí senyor, aquest cop estem d’acord amb el que diu la guia. Ens hem trobat amb personatges de coneixença suposadament imprescindible, coneixements infinits i tracte exquisit que han resultat ser mafiosos enbaucadors; però en el cas del Sr. Mousavi, cap de les floretes que li llancen és sobrera.

La primera trobada amb ell, en la nostra primera visita a Teheran, és estranya i accelerada: no havíem de ser allà per que no havíem d’haver passat per Teheran, ni hi hauríem d’haver dormit i, en el cas d’haver-hi hagut de fer nit, hauríem optat per alguna opció més econòmica; però una sèrie de despropòsits i putades ens han dut allà, força desesperats, davant del mític sr. Mousavi, el qual, amb pena sincera (o molt ben actuada) ens exposa la situació de l’hotel del qual s’encarrega: ple, ni un forat. Que fem servir internet gratuït quan vulguem, que si volem prendre alguna cosa, que si li sap molt greu, que un altre cop truquem per reservar, que qualsevol cosa ja sabem...

La segona trobada, en la nostra segona passada per la capital persa, comença també amb un pel de dramatisme i improvisació: em sap greu, no hem rebut el vostre mail reservant habitació, i el que va agafar la vostra trucada devia ser el carcamal dels caps de setmana. Aquest cop la pel·lícula acaba bé, amb habitació (cara, pel que és, però a les capitals ja se sap) i possibilitats de tractar més a fons el sarcàstic, intel·ligent i sol·lícit Mr. Mousavi.

Personificació de la hospitalitat persa, sí, però no com a únic portador de la mateixa, sinó com a exemple del que, en general, hi ha: les ganes de xerrar, la generositat i, sobretot, la fal·lera per a fer-te saber que ets un convidat a casa seva i que, per tant, tenen la responsabilitat d’ajudar-te en tot el que et faci falta i procurar que disfrutis la visita al màxim.

Tot i que aquest senyor ens va deixar una molt bona impressió i no ens faria res tornar-lo a veure i tornar a gaudir d’unes quantes més de les seves bromes afilades i dels seus, tan útils, consells, no és pas que ens vingui al cap cada nit quan anem a dormir, sinó que últimament la repetició constant, a tot arreu, del nom Mousavi ens l’ha fet recordar; a ell, el nostre Mousavi, però també a les desenes d’iranians amb els quals vam tractar, i els milers amb els que ens vam creuar, vam compartir un autobús o als quals vam espiar mentre resaven o compraven roba.

Iranians, tots ells: els que ara criden per una obertura total del règim i per les llibertats de les quals estan tristament negats, els quals havien posat moltes, potser masses, esperances en aquestes eleccions i en el seu Sr. Mousavi, que, tot i haver estat sempre un defensor (i part activa) del sistema islàmic radical iranià, ara és bandera d’un possible canvi en front del sr. Ahmadineyad, que representa l’Iran dels aiatol·làs més radicals de Qom i dels pelegrins xiïtes més purs de Mashad, però també de les legions de pobres i treballadors que han vist en ell un igual, el qual se’ls ha apropat (segurament amb part de voluntat real d’ajudar-los i part de populisme) i el qual ha desafiat el nou ordre mundial violentament imposat pels Estats Units i Israel.

A l’Iran es palpa la voluntat de canvi i la necessitat de llibertat de les noies dels serrells desafiants i les cares maquillades, dels joves moderns, dels immigrants afganesos sense drets, dels laics, dels musulmans que volen separar estat i religió, i dels somiadors d’esquerres que van enderrocar el Sha imaginant un futur diferent, i una revolució diferent. Però també es palpa la voluntat de viure sota el vel de l’Islam, de mantenir la identitat, i de lluitar contra els occidentals (i àrabs) imperialistes.

Amb la nostra passejada de 30 dies pel país no n’hi ha prou per a que podem fer una valoració dels percentatges reals dels que formen part d’un Iran o de l’altre, no podem testimoniar si realment més del 60% de la població vol continuar com està, no podem posar la ma al foc jurant que aquests resultats hagin sigut fruit d’una tupinada.

No podem negar que teníem l’esperança de que aquestes eleccions podien marcar un canvi històric en la trajectòria de l’Iran i que allò que havíem vist fa pocs mesos eren els últims estertors de la Revolució Islàmica. Però, siguin fruit del falsejament de les eleccions (no crec que ho sabem mai) o de la vertadera voluntat popular, aquesta esperança s’ha vist truncada, per gaudi del President, dels Guardians de la Revolució, del xiisme radical i de la dreta occidental i imperialista, que ja temia quedar-se sense el papus que tanta falta els fa.

Als carrers sembla que els seguidors de l’altre Mousavi segueixen manifestant-se i protestant; aquest cop el somni ha sigut massa real i es neguen a despertar-se i tornar a la vida normal, com si res hagués passat. Esperem que tot això no quedi tan sols en somnis trencats, i que el nostre Mousavi segueixi sa i estalvi, en el seu hotelet, proporcionant les seves suaus tovalloles i les seves aspres bromes.