AL.LICIENTS SIRIS (Luis Bunyuel i els primers "terroristes")

Per ser un pais relativament petit i amb tanta zona de desert pelat, Siria compta, apart d`amb una poblacio exageradament hospitalaria i afable, d`un president omnipresent, d`una seguretat ferrea i d`una burrocracia agobiant, amb molts atractius turistics (pero no ho dieu a ningu!): ruines romanes, i d`altres grans imperis, escampades per tot arreu, castells dels temibles croats o de l`heroi arab Saladdin, zocos i basars per tots els gustos, ciutats velles que et transporten en el temps,... Pero, evidentment, no es pot veure tot, ni ganes que n`hi ha, i menys per algu sense el sentit de l`arqueologia desenvolupat i amb un interes per la historia antiga no massa agut. S`ha de fer la tria dels llocs visitables entre el ventall inacabable d`opcions.

Per una banda, hi ha els llocs indispensables per la seva bellesa i unicitat, i que fascinen al mes incult dels visitants: les ruines de Palmira, amb l`oasi i el castell arab enfilat en la montanya, les negres i fantasmals ruines de Bosra, les grinyoladores i gegantines "nories" (sinies?) de Hama, la ciutat vella d`Alep,... I, per altra banda, hi ha llocs que entren en la seleccio per algun motiu personal i subjectiu que fa que deixin de ser simples castells o ruines, fent que et miris aquells pilons de pedres d`una altra manera, amb mes carinyo i forsa morbo.

1. SİMEO DEL DESERT (Bunyuel ja ens ho va explicar)

En aquelles sessions cinefiles de la llunyana adolescencia amb els "colegues" de la llunyana Pobla de Segur, acostumavem a començar ritualment amb "La naranja mecanica", i despres miravem de descobrir perles. En una ocasio vam quedar especialment frepats per l`esperpentica historia, que genialment ens contava Bunyuel (als ordinadors turcs no hi ha la ny espanyola), sobre un iluminat que es passava varis anys de la seva vida sobre una columna, per resar i allunyar-se de la humanitat, que anava a veure`l i a atabalar-lo amb preguntes. Doncs a prop d`Alep vam trobar el lloc on el Simeo real va estar-se durant uns 40 anys vivint sobre columnes, cada cop mes altes per a que la gent l`emprenyes menys. En aquell ascetic lloc ara hi ha ruines força ben conservades d`una basilica que es va fer en el seu honor, i ja nomes queda un pelagany de la ultima columna on va viure, ja que els pelegrins i fans (es veu que era el personatge mes famos de l`epoca) s`ho van anar emportant tot.

Diuen que a l`Europa de l`Est es va estendre aquesta moda dels ermitanys columnaires, pero que va fracassar per les baixes temperatures i les inclemencies del temps. El dia que nosaltres visitem la zona fa un fred que pela i la nuvolada negra amenaça pluja rabiosa, em costa imaginar-me alla dalt, amb aquella rasca, sense capelina, tan sols vestit amb una barba pollosa i un tapa naps i amb la prespectiva d`estar 40 anys fent vida alla a dalt.

2. ASSASSİNS: ELS QUE FUMEN HAIXIS

En el viatge a Iran ja ens varem topar amb ells i ens van començar a cridar l`atencio i despertar l`interes, i aqui, en el castell de Musyaf (o Misyaf o Masyaf, depenent de qui faci la trascripcio de l`arab) ens els hem tornat a trobar. Els Assassins eren ismaelites (una branca xiita) que al segle ıı i 12 duien a terme atacs i assassinats contra els seus contrincants i enemics, fins i tot autoinmolant-se; havent-se afirmat que son els primers "terroristes" de la historia, per la forma en que duien a terme les seves accions armades politiques, mes a l`estil de la lluita armada actual que no pas de la forma de guerrejar d`aquelles violentes epoques. El millor: la paraula tant recurrentment utilitzada "assassins" ve del mot arab "hashishiyin", que significava: els que fumen haixix; forma com s`anomenava a aquests revolucionaris i radicals islamics, perque es diu que abans de dur a terme les seves accions, els escamots es fumien fins al cul de marihuana.

(disculpeu les faltes d`ortografia, el teclat turc es el que es)

LÍBAN, QUI ETS? (per entendre que no es pot entendre)

Bcharre, poblet de muntanya

- Viiivaaa Espaaaniaaa!!!
- Home....
- Ens estimem molt Espania aquí! perquè veu aconseguir fer fora els musulmans.
- si, buenu...
- I vau cristianitzar Filipines! per això us apreciem tant, i l'Amèrica Llatina!
- Si, be...però nosaltres ens considerem catalans.
- Ah si, catalans...i també hi ha els bascos, no? el que no entenc es que siguin rebels si a Espania tots teniu la mateixa religió. Tots sou cristians, no? llavors perquè lluiten?

Quan anem a mirar de fer-li entendre, l'ancià, cristià maronita radical, diu que esperem un moment mentre ens va a buscar una bossa de pomes a casa seva (en aquest poblet tothom et regala pomes, moltes pomes; i pesen!) i ens quedem amb el capellà que, amb el seu italià perfecte, ens ha fet d'intèrpret; sembla estar d'acord amb les afirmacions del vell, com l'altre vell, que ha vingut per fer constar que la seva cunyada es la que ens ha ajudat a trobar l'hotel. El mossèn ens ensenya fotos seves amb el papa Joan Pau II, de quan va estar treballant a Roma, i ens diu que hem de visitar un ermità colombià que viu allà aprop en una cova, i ens recomana la millor forma de visitar totes les ermites i monestirs que s'amaguen en les roques de l'estretíssima vall de Qadisha, que s'obre, com una escletxa, als peus del poble.

- La guerra civil va afectar el poble?
- No, aquí som 100 % cristians maronites! no hi ha ni un sol musulmà, ni tant sols cristians ortodoxos. Gràcies a Deu!

Baalbek, a la vall de Beeqa (que no és cap vall)

- Si torneu a passar per allà us hauré de treure de la presó...de la presó d'Hezbollah!
- Simplement hem fet una foto d'un mural i ja ens han vingut els milicians a cridar l'atenció i preguntar-nos coses.
- Tranquils, són bona gent, però han de vigilar la zona perquè hi ha molts espies.

L'amo de l'hotel ens explica que en els atacs d'Israel contra el Líban, al 2006, aquest poble, feu d'Hezbollah, va ser un dels llocs més bombardejats, i explica que just passats els atacs Hezbollah va repartir diners a les famílies a les quals els havien destrossat les cases, van repartir milers d'àpats perquè pugessin menjar, i van facilitar atenció medica gratuïta en tota la seva xarxa d'hospitals que supleixen les mancances del govern libanès (així com pilons d'escoles, associacions benefiques,...).

Sortim a donar una volta, envoltats per un vent gèlid i sota els centenars de banderoles grogues d'Hezbollah que onegen per tot el poble, i acceptem de bon grat la invitació d'un venedor de roba per musulmanes beates (gavardines i vestits llargs i amples de rigorós negre); al recer de la seva botiga fem un te i ens explica la seva vida: els 15 anys com a militar, la fugida (dels records de la guerra) cap a Bulgària i després cap a Suècia, on vol tornar, ja que diu que al Líban cada pocs anys se'n lia una de grossa. Intenta aclarir-nos una mica el laberint libanès, liant-nos encara mes, ja que ho fa des del seu prisma xii: Al-Qaeda són de la CIA (perquè mai han atacat a Israel??), els sunnis volen fer fora els xiis i els cristians del Líban i crear-hi una Palestina,... Ja que és ex-militar, li faig una pregunta que fa temps que tinc al cap:

- Al 2006, mentre Hezbollah i Israel es fotien trets i bombes, quin paper hi feia l'exercit libanès?
- que volies que fes? si no tenen ni un sol avió de combat! si l'exercit hagués fet alguna cosa, Israel els hauria fulminat, Hezbollah ho té millor, perquè es una guerrilla, sort d'ells que ja van fer fora Israel al 2000 i ara altre cop!

Trípoli, ciutat del nord

Apart de la personalitat pròpia de la ciutat, i dels clars efectes de la guerra en la ciutat vella, aquí crida l'atenció els centenars de pancartes que hi ha per parets, balcons i qualsevol racó pancartable, totes elles amb cares de polítics, la majoria d'ells sunnis. Entre totes elles ens crida l'atenció, en un mercat de fruita, una foto gegant del Sadam Hussein, encara no n'havíem vist cap. Mentre la retratem sota la mirada de transeünts amb barbes talibanesques (que no havíem vist enlloc mes) i de dones que sota la negror fantasmal nomes mostren els ulls (ninjes!! ens va dir un amic siri enfotent-se d'elles; la dona del qual també va així), uns nois ens senyalen el Sadam i es piquen el pit a la zona del cor, com a mostra de que els agradava molt, llavors els senyalo la foto del Hariri, lider sunni libanès (pro-occidental) assassinat fa uns anys, i hem diuen, amb to de despreci, que aquell no!!!

I UNES DADES PER EMBOLICAR MÉS LA TROCA:

- Habitants: uns 4 milions (les dades de nombre d'habitants no les he contrastat gaire, però són una cosa així).
- Refugiats palestins que viuen al Líban: 400.000.
- Libanesos que viuen fora del Líban: entre 8 i 9 milions.
- Religions oficials: 18.
- Exercit (i domini) siri al Líban: del 1975 al 2005.
- Ocupació israeliana del sud del Líban: del 1982 al 2000.
- Sistema polític basat en les seves diferents religions, i en un cens del 1932! (llavors majoria cristiana, però ara majoria amplia musulmana).
- Guerra civil: del 1975 al 1990. Va iniciar-se pels enfrontaments entre falangistes maronites i palestins i es va tornar (simplificant) en guerra entre musulmans i cristians.
- Aliances i merders:
.......A Síria la bandera palestina hi és tant com la pròpia, i reivindiquen continuament la causa palestina, però van acudir a Síria per defensar els cristians dels palestins.
......Actualment hi ha (principalment) dos blocs polítics enfrontats: els anti-siris i els pro-siris, en els primers (generalitzant) hi ha els sunnis i cristians, i en l'altre hi ha Hezbollah i cristians (per tant, no tot és musulmans contra cristians).
......El màxim enemic de Hezbollah és Israel, i els palestins, per tant, els seus màxims aliats, però....els palestins son sunnis i Hezbollah xiis, i si es reconeguessin tots els palestins com a ciutadans libanesos, perjudicaria força a Hezbollah...

Ja n'hi ha prou, no? qui els entengui que els compri!!

BEIRUT: SOLDATS INQUISITIUS, PIJES SILICONADES, REFUGIATS PALESTINS, XAXES FILIPINES (I UN SOSPITOS HABITUAL)

Beirut, a la Corniche. Negra nit, tot i no ser mes de les set del vespre.

L'Anna i el Dani seuen en un banc, a davant seu el mar Mediterrani, a darrera, pretenciosos hotels de luxe. Entre ells i els hotels passen cotxes pitant i xiulant roda, combois de soldats amb les ametralladores apunt, Hummers nous de trinca i lluents Porsche Cayennes. Entre ells i el mar, joves fent footing o passejant el gos, ells van de forts i de superoccidentals, elles maquillades per a fer esport i amb els llavis, els nassos i la pitrera retocadots. Reflexionen sobre tot aixo: l'afany de fer esport i les mascotes, com a simptomes d'una societat d'excessos i de les necessitats basiques cobertes; en els suburbis de la ciutat segur que ara ningu fa footing ni ningu passeja amb un animalo lligat al final d'un cordill. De sobte, apareix una noia amb un microfon i un noi robant-nos l'imatge amb una camera.

- #$%$%*&##+*&^#?

- (en angles) perdo, pero no parlem arab.

- aahh, disculpeu, pensava que ereu libanesos, us puc fer una pregunta?

- si, si, jijiji

- de que treballen els teus pares?

- el meu pare es arquitecte i la meva mare cuinera.

- i si el teu pare tingues una feina pobra com...sabater o algo aixi, t'avergonyiries d'ell?

- per que??? totes les feines son dignes, i totes les feines les ha de fer algu, no? si ningu escombres els carrers, estarien plens de porqueria. No se perque te n'has d'avergonyir.

- ets comunista, oi?

Despres de la classica resposta i contesta off the record (d'on sou?Barcelona. Ah, football!), els aprenents de periodista s'allunyen, i el Dani i l'Anna reflexionen, una mica corpresos, sobre una societat on es fa aquest tipus de pregunta pel carrer, i en la qual, pel fet de contestar com han contestat, ja se'ls etiqueti de comunistes.

Beirut. Un carrer centric. Cap a les vuit del vespre.

El Dani i l'Anna, despres d'acabar el passejet vora el mar, aixecar el cap varies vegades per mirar els helicopters que passen continuament, creuar-se amb varis jocs compostos per: dona pijissima amb bosses de botigues cares, seguida per dos o tres nens i la babysitter filipina, haver girat el cap en passar varis cotxes descapotables amb musica a tota merda i noies rient com bojes, i haver-se parat per milessima vegada a contemplar l'ex-hotel Holiday Inn, que s'aixeca colosal cap al cel, com una gran lapida entaforada enmig d'hotels lluminosos i edificis d'oficines ultramoders, pero aquest, el Holiday Inn, el mes alt de tots, resta a les fosques, ple de forats per tot arreu, sinistre herencia de la guerra civil, enmig de tota aquella reconstruccio opulenta. Despres d'admirar aquest monstre continuen caminant, i passen per davant de l'hotel Intercontinental, sempre ple de soldats, segurates, cotxes luxosissims,...

- (en arab pero que pels gestos s'enten facilment) on aneu?

- (en angles) cap alla.

- que porteu a la bossa?

- aixo (obrint la funda amb la camera de video i la de fotos).

Se'ls mira a la cara, i amb mala baba els deixa passar. Caminar per Beirut te la feixuguessa de sentir-se constantment observat i controlat; sempre hi ha un soldat, un guarda de seguretat o un guardaespatlles amb pinganillo que et mira malament. Si, essent turista tambe. Pero hi ha turistes i turistes: l'Anna es una turista turista, occidental de cap a peus: cara fina, cabell tirant a pel roig, no enganya. Ara, el Dani aixeca la llebre al mes despistat dels guardians de la ciutat: faccions arabesques, pell d'un moreno massa farrenyo, afeitat no massa puntual, i la roba, hi ha qui passa pel Coronel Tapiocca per vestir-se ple viatge, pero ell porta la roba de batalla: aquelles bambes amb forats que ja nomes serveixen per caminar i acabar-se de morir, uns texans amb els quals fa mes anys que te relacio que no amb l'Anna (que ja es dir), un samarretot que va salvar l'ultima bossa que va tirar al contenidor d'Humana, i el cinturo interior amb passaports i targes de credit, que es marca una mica sota la samarreta i pot portar a l'error a algun inspector suspicas que confongui allo amb un cinturo explosiu.

S'allunyen mentre els soldats encara se'ls miren (potser mes per aborriment que per altra cosa). Passen pel nou "zoco" de Beirut amb les seves botigues d'H&M, Montblanc, Porsche o Kenzo. Compten el 20e Hummer del dia. Es miren tota aquella elegancia i es pregunten com era tot allo fa 19 anys, a l'acabar la guerra civil. Ara els sobrevola un "caza militar", no un helicopter. Xiulades de roda. Una furgoneta que retorna ma d'obre barata a la seva casa-preso que son els camps de refugiats, on han nascut, tot i que segueixen essent refugiats, no libanesos. Un altre Porsche Cayenne amb una rossa de pot que es maquilla mentre condueix. Soldats sobre un tanc.