EL SENYOR FISK I L'OCEA (COMENCANT DE NOU)

"If Americans are accused of ‘torture’, call it ‘abuse’. If Israel assassinates a Palestinian, called it a ‘targeted killing’ (…) If Iraq has become a hell on earth for its people, recall how awful Saddam was. If a dictator is on our side, call him a ‘strongman’. If he’s our enemy, call him a tyrant, or a part of the ‘axis of evil’. And above all else, use the word ‘terrorist’. Terror, terror, terror, terror, terror, terror, terror. Seven days a week."
(Robert Fisk, The Age of the Warrior)

A fora plou, són els últims estertors del monsó que afecta, cada any, puntualment, aquesta zona de Tailàndia. Per sort, és tant puntual en la seva hora de posada en escena com en els mesos en que apareix; el que ara, al vespre, queda tapat pels núvols, de dia és selva i mar. Des de el llit observem la nuvolada, i la Lenore, la gossa mig salvatge que venia inclosa en el bungalow (disculpin els anteriors "amos" pel canvi de nom), que ens mira molla i trista des de fora, a través de la mosquitera; haurem de ser amorals pocs minuts, aviat marxarà cap allà on sigui que passa la nit.

Al costat del llit un piló de llibres i revistes; al seu cap damunt cada dia hi col·loco el mateix, amb la intenció de devorar-lo, "The Age of the Warrior", del periodista que, durant 3 dècades a cobert els conflictes i guerres del Pròxim Orient, Robert Fisk. No sabíem res d’aquest pallu, però en una llibreria d’Istanbul, el resum i comentaris de la contraportada del llibre ens van convèncer a invertir en ell. El varem començar, i cada paràgraf era motiu de comentari: de ràbia, pel que deia, però també de felicitat, de trobar algú amb una carrera periodística tant consolidada, amb solvència contrasta, i que venia tants llibres, que digués les coses pel seu nom; allò que xerres amb els amics al bar, quan et cagues amb els totpoderosos, ho deia algú en un llibre, i en un diari! I a sobre, donant raonaments i motius documentats, i amb un cinisme i una mala llet que es contagien. Seria la nostra lectura a les vesprades de Koh Tao, després de les jornades dins de l’aigua.

Però segueix al capdamunt de la pila, amb un punt tot just a la pàgina 44, després de ja una setmana a l’illa. Un cop aquí, tot el que portàvem al cap, els records del viatge per Pròxim Orient, intencions i pensaments, van desapareixent i baixant en la llista de prioritats. El senyor Fisk, amb molts d’altres farem-tals i farem-quals, es van ofegant en l’oceà, que pren tot el protagonisme i ens absorbeix. Les ganes d’aprendre sobre ell i d’aprendre a com gaudir-lo al màxim. Al costat de la pila que corona l’incisiu i cremat Robert, hi ha una altra pila on s’acumulen coneixements sobre física, fisiologia, tècniques en el submarinisme, equipament, manuals de nivells bàsics i de nivells avançat.. Tot un món, que ara s’ha convertit en el nostre. Hem sap greu Robert Fisk, si demà el punt encara segueix a la pàgina 44, com a mínim que sàpigues que et tenim present.

CABÒRIES D'UN ISTANBULITA EFÍMER (sobre el retrobament, la dignitat, el canvi i l’enyorança)

Istanbul revisitat

Passejar com un més; sense la pressió de fer fotos, sense haver d’arrossegar l’engorrosa guia ni els delatadors mapes, i sense la llista de coses que s’han de fer per collons si visites aquella ciutat. Com si fóssim passejant per Barcelona per mil·lèsim cop, saben on aniràs a parar si gires aquella cantonada o et poses per aquell túnel subterrani.

En la nostra visita anterior a Istanbul ja la varem situar en el més alt del nostre podi de les millors ciutats, i ara, 1 any més tard i unes quantes ciutats visitades més, ens reafirmem en la posició, per pallissa, de la número 1. Re-re-re-re-remeravellant-nos davant d’Aya Sofia i la Mesquita Blava, fent un te en un banc mentre endevinem de quin país són els pelegrins que hi acudeixen, i encardant-nos sense pietat dels grups de turistes organitzats amb els seus barrets “tradicionals” (algú ha vist mai cap turc que el porti en la vida diària?), perdent-nos pels deteriorats carrerons de Fener, amb la seva roba estesa en cordes que van d’una casa de taronja decadent a la del davant, de vermell humitejat, dirigint-nos als animats carrers de Kadikoy travessant el Bósfor o observant el més fashion a Beyoglu. Com un istanbulita (o istanbulí, istanbulià, constantinoplí o el que sigui) més.

I Turquia va...

Llegim a la premsa local (en la poca que està en anglès, afí al govern) sobre els grans passos que està fent el govern d’Erdogan (de l’AKP, musulmans moderats) per apropar-se a la democràcia real i, així, mirar d’apropar-se més a Europa. Es prometen molt avenços en els camps dels drets humans (com la llibertat d’expressió) i parlen, per primera vegada, de solucionar pacíficament el conflicte kurd; es van veient alguns gestos, com el fet de permetre que es posin senyals de trànsit en turc i kurd (l’ús del kurd escrit en coses oficials!, impensable fins fa poc). Els kurds ho segueixen amb interès però, evidentment, també amb escepticisme.

Mentre, les condicions carceràries d’Ocalan (líder del PKK condemnat a cadena perpètua) empitjoren, portant a manifestacions de protesta i disturbis en moltes poblacions del sud-est.

I mentre, en ciutats i pobles, els nacionalistes turcs més acèrrims ataquen i apallissen, amb impunitat, a kurds i membres del seu partit més important (DTP).

A més, va sortint merda en el judici a la organització colpista i terrorista d’Ergenekon, suposadament formada per personatges de primera línea (militars, periodistes, acadèmics,...) seculars i nacionalistes turcs, que intentaven tombar a l’actual govern, van sortint altres plans i intents colpistes dels militars.

Veurem si finalment Turquia avança cap a una democràcia real o si els kemalistes (seguidors dels principis del “creador” de la pàtria turca, Attaturk, basats principalment en el secularisme radical i el nacionalisme exacerbat) ho poden impedir.

La nostra dignitat, des de la distància.

En les ullades quasi obligatòries al ja quasi imprescindible facebook, descobrim una polèmica sobre un tema que, a l’estranger estant, desconeixem (a Al-Jazeera no en diuen res), sobre la dignitat dels catalans. Furguem una miqueta, no massa, per no tornar a casa, ni que sigui de ment, de forma prematura, i ens indignem. Sembla que a pocs dies dels referèndums per a la independència, ha sorgit, de forma orquestrada, en molts mitjans (alguns d’ells conegudament nacionalistes, però no precisament del català), un manifest en defensa aferrissada de l’estatutot (o estatutet, depenent de la connotació que li vulguem donar) i que ho lliga amb la Dignitat de Catalunya. Mare de Déu, si aquest estatut de pacotilla i defensat per gent com el Montilla representa la nostra dignitat, no diu massa al nostre favor.

Mirem de no aprofundir massa més en el tema per no amargar-nos el viatge, però fins i tot la nostra ex-gata, analfabeta i poc cultivada en el que política refereix, s’haurà adonat que aquesta xarlotadeta va destinada a que la nostra gran fita com a poble no sigui el dret a decidir el que volem ser, sinó aquest estatut (ot/et), que si finalment s’aconsegueix resultara que haurà estat fruit d’una lluita a mort de l’ossat poble català, que ho celebrarà com una victòria històrica, i haurà de callar durant trenta anys més.

Un altre Nadal estrany

Un dia de mitjans de desembre de l’any passat érem fent unes cerveses amb uns amics gal·lesos en un bar d’un poblet de l’illa de Borneo, quan, de sobte, pel carrer va aparèixer una processó de xinesos disfressats d’àngels (amb ales a l’esquena) i fanalets, cantant nadales. La primera reacció va ser de riure per l’alt grau d'esperpent i ridícul del gag (banyat amb les Tigers que ens havíem begut fins aquell moment, que ho feien encara més graciós), però ràpidament ens va envair una estranya sensació d’enyorança. La calor, la llunyania de casa i el descobriment de coses noves i exòtiques cada dia, ens havien fet oblidar el Nadal, però aquesta estrambòtica desfilada ens havia disparat l’estranyesa melangiosa del primer Nadal fora de casa.

Fa un parell de dies, en un avió van sonar nadales, entonades en ensucradíssim i repelent falset, i ens va tornar a remoure aquell esperit de Nadal (del qual racionalment reneguem però que sentimentalment portem a dins, potser encara per les intenses vivències infantils d’aquelles dates), recordant-nos que aquest serà el segon Nadal sense família ni cagatiós ni galets amb pilota.