El gran terrorista
La paraula terrorisme, que tant agrada de fer-ne us reiteratiu i abusiu als estats i els seus lacais, sempre me l’he mirat amb escepticisme, sense acabar d’entendre per què s’usa tant, i per què, depenent de qui faci una cosa, és terrorisme o no. Ara, hi ha un cas en el qual trobo que la paraula pren tot el seu sentit, i fora del món de la política; em refereixo al gran terrorista que va ser Steven Spielberg.
Aquell director, en els primers passos en el lucratiu món del cinema, va aconseguir atemorir, terroritzar, milions de persones. Des de que va aparèixer aquest producte terrorista (la pel·lícula Jaws), molts nens es resistien a entrar a l’aigua (en alguns casos fins i tot de la piscina petita del càmping) amb plors i corredisses, per por a que un monstre marí assassí se’ls cruspís les cametes; joves de viatge de fi de curs s’horroritzaven quan eren llençats a l’aigua des de el pati que compartien amb mitja classe a la platja de Peñíscola, la gent gran es convencia que al Mediterrani no n’hi ha d’això, mentre nedaven allunyant-se de la vora intentant repassar la llista de la compra per no imaginar-se les fileres de dents que se’ls podien estar apropant des de les profunditats; ... Generacions i generacions de persones de cultures i vides diverses compartien aquella por.
El gran canvi
Parlo del passat i de terceres persones, però evidentment allò ens va marcar a tots, i va fer que durant dècades, al sentir la paraula “taurons” el cervell et toqués aquelles notes simples però angoixants de la banda sonora del film, imaginant-nos sang, membres esquarterats i fugides impossibles al mig dels oceans.
En el nostre cas, va haver-hi un canvi de percepció en les nostres primeres passes cap als passejos i viatges per l’”altre” 70 % del planeta, l’aigua. Fa tot just un any, apunt de fer la nostra primera immersió a l’illa de Borneo, el supercool de l’instructor ens va dir: “Si tenim sort potser veiem algun tauró”, i la resposta unànime dels quatre pardillescos aprenents de submarinistes va ser: “Sort??? Serà mala sort!!!!”
El gran al·licient
Ha passat un any des de llavors, des de la destrucció del mite, i cada dia ens endinsem en les aigües dels voltants de Koh Tao desitjosos de poder-nos topar amb el grup de bullsharks que s’han instal·lat per la zona. Al sortir de l’aigua comença la competició per veure qui ha sigut més afortunat: “Nosaltres n’hem vist 8, i feien més de 3 metres”,” nosaltres n’hem vist una ombra”, “nosaltres n’hem seguit dos, però s’han escapat”, “nosaltres hem pogut gravar de ben a prop com un d’ells caçava un peix”, hi ha qui n’ha tingut un a 1 metre o el que dia rere dia no en veu cap.
El gran depredador
Ens mirem la pel·lícula Sharkwater, en que un pallu molt narcisista fa una lluita aferrissada contra la caça de taurons per les seves aletes, i és d’aquestes pel·lícules que et deixen tocat, molt. El personatge (director, càmera, guionista,..) va d’heroi, però tot i la seva xuleria, hem de reconèixer que ho és, per haver fet tot el que es veu al film, i pel film en sí.
A Sharkwater, primer se’ns demostra, en dades i a través de la veu d’experts, el poc perill que suposen els taurons; entre d’altres coses se’ns indica que a l’any es donen 5 morts per taurons, al costat dels milions d’avistaments que n’hi ha, i que, per posar un exemple, animals com els elefants causen moltes més morts, i aquests no fan cap por a ningú. Les imatges del protagonista jugant amb els taurons ho diuen tot.
Després es dedica a desgranar i mostrar tot el tema del negoci milionari que suposa la pesca de taurons per les seves aletes (moltes vegades, un cop els les han tallat els tornen a tirar a l’aigua, causant la seva mort lenta), les màfies, la col·laboració de molts governs,… Les coses pel seu nom. Pell de gallina i molta ràbia. Una dada al final: mentre el miraves (dura una horeta i mitja, si no recordo malament), s’han matat 15.000 taurons. Multiplicar aquesta xifra per les hores que té un dia, els dies que té una setmana, les setmanes que té un mes, els mesos que te l’any,... esgarrifa.
En el passat, en molts llocs com Tailàndia, els taurons omplien el mar, però ara, cada dia centenars de persones perden el cul per anar a Chumporn Pinnacle, per la possibilitat de veure’n algun. I, evidentment, no només és un drama pel fet que els submarinistes cada cop ho tinguin més peli agut per veure’n i fotografiar-los, sinó per què com a depredadors estan al cap damunt de la cadena alimentària, i tots sabem que passa quan es trenca un ecosistema; fins i tot la pel·lícula dóna arguments biològics i físics (que ara no reproduiré per no ser poc científic i poc acurat) en que relaciona efectes de la desaparició dels taurons amb els canvis climàtics que s’estan produint, pel tema de les cadenes alimentàries, l’eliminació de CO2, el plàcton,...
Moraleja: altre cop queda clar que el gran depredador antinatural (per què no caça només per cubrir les seves necessitats per sobreviure, sinó per saciar luxes, excessos i gilipollisme) i salvatge del món som els humans, amb una avarícia que ens porta al suïcidi, i a sobre sabent-ho. Encara hi ha qui es pensa que el món (i el mar) són un pou sense fons i una font inesgotable? Com deia aquella suada i repetida frase: se n’adonaran quan no quedi res i vegin que els diners no es poden menjar.
(un apunt, tot i la obvietat: la foto que acompanya l'escrit no es nostra)
