HORES ROBADES

"Number 2". Baixem de la minivan i, tal i com ens ha indicat el conductor, ens dirigim cap a la cua número 2. Sembla que hi ha poca gent i que la cosa anirà ràpid. Millor, portem dos dies de vaixells removedors d'estómacs, autobusos, minivans i esperes agòniques en locals estranys en els quals ningú et sap dir quanta estona t'hauràs d'esperar, i on l'únic que sap quelcom en anglès t'intenta encolomar alguns altres bitllets. Estem força cansats i amb ganes d'arribar a la nostra illa; per tant, millor que els tràmits per tornar a entrar a Tailàndia siguin àgils.

4 persones al davant a la cua 2, correcte. La cua 3 avança, i varis dels guiris companys de viatge es dirigeixen cap allà, desobeïnt el "number2" que ens ha dit el xòfer. Jo dubto, com sempre; si vaig allà segur que em faran tornar aquí, i si em quedo aquí segur que tardaré més. En el moment de fer la agoserada decisió de traspassar-me a la cua 3 apareixen 6 persones que s'hi posen; massa tard, m'hauré de quedar a la 2, on l'oficial fa els tràmits amb una lentitud exasperant i incomprenssible. En la cua 3 va passant gent i jo no em moc de lloc. Li comento a la alemana de davant: "Why I have to be always in the slower queu? ALWAYS!". La resposta de l'alemana: "Me too, don't worry". Sí, I worry, penso per mi mateix. Em miro amb ràbia la cua 3 i reflexiono: si sempre som els mateixos que pringuem a les cues lentes, deu haver un grapat de gent que sempre va a les ràpides. Dia, Lidl, Mercadona, Punt de Trobada, bancs i caixes, fronteres,...Tantes i tantes vegades aquest sentiment de perdedor, i de ràbia cap a aquella gent que, gentil i com qui no vol la cosa, va avançant en aquella altra cua.

Posem que cada cop he invertit 10 minuts mínim més que aquells agraciats de les cues ràpides, i quants cops? centenars, milers? i si multipliquem centenars o milers de vegades per 10 minuts, quantes hores surten? MASSES. Hores i hores que els afortunats, els nascuts amb estrella, s'han passat fent cerveses amb els amics, xerrant amb la familia, fent altres encàrregs, llegint, mirant peliculots, fent hores extra i remunerades a la feina, o mirant les musaranyes, mentre jo sóc allà, altra vegada, palplantat i amb cara de gos. Hores i hores que, quan arribi al final dels meus dies, no hauré tingut la sort de gaudir. Quan vaig néixer, algú va pressupostar totes aquestes hores estúpides? Si hi ha algú per allà a dalt que ens controla i guia, potser sí. Però jo vull les meves hores.