dijous, 18 de març de 2010

LA MEVA VIDA SENSE MI

Tan fàcil com pitjar el pause. Tot parat en el punt que jo he triat; i, després, tornar a prémer el play i deixar que tot continuï allà on ho vaig deixar. Simplement un pause quan decideixo fugir de la meva vida per un temps. Per algo és la meva vida, no? Tan fàcil com decidir marxar, viure altres experiències, compartir el temps amb altra gent, parlar en altres llengües, riure d'altres anècdotes i emocionar-te amb coses que fa poc temps ni tan sols sabies que existien. Una altra vida, i, llavors, tornar a la primera, prémer el play i continuar amb aquella conversa de política amb els colegues, amb el mateix camarer servin-te l'Estrella i les braves sense que ho hagis de demanar, tenir el fabulós entremès de la sogra a taula, empènyer les nebodes tobogan avall, riure d'aquella situació patètica d'EGB de la qual rius cada cop que veus els amics, sense cansar-te'n, anar al Pelli i saber qui hi haurà, fer una trucada i convocar un sopar per l'endemà, on no hi falti ningú. Es la meva vida, en sóc el protagonista, els que m'envolten en són els secundaris, i els passejants, conductors de bus i porters d'escala, els extres.

Tan fàcil? Tan sols fa sis mesos que vàrem marxar, però la “nostra” vida no tan sols no s’ha mantingut parada, a l’espera de la nostra tornada, sinó que ha avançat a velocitat accelerada, frenètica. Moraleja: tothom té la seva vida, i per molt que el món giri al teu voltant, gira al voltant de tothom; el porter d’una escala de, potser el Carrer Diputació amb, posem, el Carrer Girona, per davant del qual he passat un cop en tota la meva vida, té els seus problemes i alegries; la caixera del Seven Eleven, on cada matí compro l’aigua mineral i els croissants de pernil i formatge, no és al món tant sols per dir-me “Sabaidí Caaaaa” mentre em fa un sincer somriure i per demanar-me si vull una plastic bag, mentre em dirigeix un altre somriure, també té els seus mal rotllos i les seves il·lusions.


En aquest període, hi ha varis familiars que han marxat per no tornar mai més, va naixent nova gent i ens arriben notícies de més naixements imminents i, per nosaltres, emocionants. El curs de la vida no para, i ara, més infalible que mai. Quan tornem ens costarà de no demanar pels que ja no hi són, a l’hora de demanar pels que ara hi són, ens costarà recordar els noms, i n’hi ha que els costarà recordar els nostres noms, ja que el període en el que nosaltres haurem desaparegut de les seves vides serà una part important de les seves, de moment, curtes existències. Les alegries i desgràcies del nostre entorn “original” les vivim de lluny, com a espectadors emocionats per un final inesperat, amb impotència i afany de transmetre per escrit o a través d’un fil de milers de quilòmetres el que es podria transmetre tant sols amb un somriure o una baixada d’ulls. Moraleja: viure dos vides a la vegada, tenint tant sols un cos, és tasca feixuga.

Cadascú fa la seva tria, i per a mi està clara; però intentarem que, tot i que on som ara ens absorbeixi, continuem formant una mica de part d’aquella, desitjant que el dret a pertànyer-hi tardi molt més a expirar que no els maleïts visats dels països, i que la línea que ens separa sigui més difusa i menys estricta que les fotudes fronteres entre estats.