ELS LLANGARDAIXOS TAMBE SEGUEIXEN EL MANUAL

I. Sens dubte, és ell. No podria fer més pinta de sospitós. Tothom està xerrant i rient en petits grups, però ell, que en teoria ha d’intentar passar desapercebut, camina ràpid, amb mirada seria i concentrada, va per feina, i tothom ho pot veure. Es ros i porta el mateix uniforme que la resta, però canta com una almeja. Evidentment, la intel·ligent, intrèpida i guapa (de quiròfan, és clar) rossa agent de l’FBI el detecta amb un cop d’ull a la sala i el persegueix. Quan el sospitós està apunt de disparar contra un dels “megajefes” visitants, la intrèpida rossa el redueix davant la sorpresa i alegria de tothom. És una heroïna. Un cop immobilitzat amb una brida, uns quants vigilants se l’emporten, és jurisdicció dels visitants i, per tant, se’l queden allà; ningú ho posa en dubte.

Tot i que dissimulava molt malament, l’activista volia matar un dels visitants-ocupants més importants, per això empatitzem amb ell, i en veure que se l’enduen en una sala darrere d’hermètiques portes patim perquè sabem que el torturaran i li faran les mil bestieses imaginables.

Però no, sorpresa, el “terrorista” és un dels visitants. Han simulat un intent d’atemptat per a guanyar-se la simpatia dels humans. A la televisió anuncien que uns terroristes han intentat acabar amb la vida de gent, i amb això l’audiència es posa al seu costat. Els “lagartos” venen d’una altra galàxia, però saben que el terrorisme ven.

II. Els “camises roges” fa dies que són al carrer protestant i manifestant-se contra el que consideren un govern il·legítim (no endebades, és fruït de dos cops d’estat). Després de dies d’escalfament, de crits i de crispació, la flama s’encén i els disturbis i enfrontaments exploten. El caos envaeix zones de Bangkok. La conseqüència: més de 20 morts i centenars de ferits; molts d’ells són manifestants (o, simplement, transeünts) de totes edats i sexes, morts o ferits pel foc real dels soldats que disparen contra les multituds.

Hem disparat contra els manifestants, sí, admeten els alts càrrecs militars, però perquè hi havia terroristes infiltrats pel mig. Ah! (a l’estil Monegal), llavors està justificat. La paraula “terrorista” legitima per a fer el que et doni (amb perdó) la puta gana. Ho saben els “lagartos” vinguts de l’espai exterior, i ho saben els grocs, i el govern israelita, l’espanyol, l’anglès, el yanki i el que sigui. Ja ho diu el Robert Fisk.

EPÍLEG: La sèrie V va ser una bogeria, com mai ho ha sigut ni ho serà cap altre sèrie de televisió. Ara se n’ha fet una mena de remake; el fil argumental i els personatges deixen molt que desitjar, però la nostàlgia ajuda a fer la digerible (ni que sigui els primers capítols); i el que està força bé és l’adaptació de la sèrie als nous temps: d’aquella resistència contra els nazis (l’espècie d’esvàstica que vestien els visitants, que ara a desaparegut) de la primera sèrie, a l’era de la manipulació informativa de les masses, el poder de dominar l’audiència, el terrorisme com a excusa per a la dominació dels ciutadans, els visats i les fronteres.

UNA HISTORIA D'AMOR (del groc i del vermell)

“Y esto que hoy termina es una larga jornada; yo solo tome en mis manos la antorcha que encendieran los que, antes que nosotros, lucharon junto al pueblo y por el pueblo”

Pedres i pals. Autobusos cremats. Tancs abandonats. Samarretes roges, banderes grogues i fotografies del monarca. A la cantonada del costat, garrotades i samarretes del Che. Dos travessies més enllà, en els carrers normalment rebentats de turistes, gasos lacrimògens i escuts ferits per pedres rabioses. Observo tot això, per un instant, desde una distància que va molt més enllà dels centenars de quilòmetres i l'oceà; em quedo amb els colors i les olors, em quedo amb la bellesa de la bestiesa i amb el romanticisme de la violència; però no entenc el que llegeixo. Vermell i groc, els colors del foc. Samarretes vermelles. Samarretes grogues.

“Quants instants d’il·lusions clandestines van bategar als poemes escrits en cançons. Quants canons contra paraules vives van fer callar una història d’amor”

Bangkok és en flames. Vermell i groc. Aquests no ho tindran tan fàcil com ho van tenir els altres, que ocupant l’aeroport uns dies van aconseguir canviar el rumb tailandès. Corruptes i corruptes, diuen. Marionetes incultes en mans de cacics apoltronats, argumenten. Des de la meva illa, per una pantalla miro les realitats del país en el que visc, com si mires una pel·lícula de ficció. Aquí ningú reivindica res, ni tant sols es posiciona o comenta la situació. Som en un paradís de platja, palmeres i peixos de colors. Som en un altre món, a la cantonada de les garrotades. Masses d’ignorants enfurismades, repliquen. Com és que hi ha tantes masses d’ignorants? Van invertir diners en les immenses zones miserioses per comprar els seus vots. Un preu just després de segles d’oblit total? No hi ha mai ni bons ni dolents, però sempre hi ha els que són els dolents, segons el que ens diuen els que es creuen els bons. Tinc poca informació del tema i m’avergonyeixo de no saber-ne més, però, jo també, tinc el gran defecte de classificar i empatitzar amb un bàndol. Un defecte, ho reconec.

“Quants combats perduts en la memòria van enfrontar els somriures de fam i dolor. Quants traïdors dels ventres de la història van fer callar una història d’amor”

El vermell i el groc sempre m’han acompanyat, m’apassionen i em repulsen. Ja abans de reconèixer-los com a colors del conflicte a Tailàndia, ja eren colors de conflicte. Els colors del foc.

Les imatges dels manifestants contra policies, de persones contra persones, i les recents converses polítiques amb companys d’illa i de pensaments, em fan recuperar un grup de música que ja tenia abandonat feia temps, per la saturació després de masses concerts, festes,... Després de tant temps, i fora de context, els rescato, m’emocionen i m’inspiren.

“Però ara les nits han deixat de ser tristes i els teus estels neixen de la foscor, l’hivern ha tornat a les nostres finestres, i amb els punys tancats hem tornat a cantar. Una història d’amor”