MORT EL COLECCIONISTA (TOT QUEDA)

10 de Juny. Nusa Lembongan (Bali)

Primers plans de les cares de les noies ajagudes a terra davant de pilons d’algues, remenant-les i, curosament, triant-les. Primeríssim primer pla de les seves cares quan ens somriuen, plenes d’innocència i de bellesa pura. Plans mes oberts agafant el conjunt de les noies i iaies, a terra treballant amb els escampalls d’algues, i agafant les cabanes que les envolten, on viuen. Més a la dreta hi ha més xixa: uns quans nens ben petits juguen i persegueixen unes gallines. Cap a l’esquerra, el mar; la marea està tant baixa que es veu la foscor de les plantacions d’algues, i hi ha els homes carregant les barques; una mica mes enllà, les onades trenquen contra l’escull de corall, i, al fons, el sol ja esta de capa caiguda, donant al cel un tocs taronges del mes fotogènics. Tornant a mirar endavant, hi ha un pla general preciós: les cabanetes, la selva i al fons la cima del volcà més alt de Bali, que treu el cap entre els núvols, majestuós, perfecte.
L’olor d’algues. Els somriures de la gent. Els nens dient “Bye Bye”. Els colors. La vida rural i incorrupta a pocs metres dels bungalows on s’allotgen els submarinistes I surferus que volen escapar de la voràgine de Bali. Això és Nusa Lembongan; tranquil·litat i enquadraments perfectes per fotos potencialment perfectes. Llàstima que els capritxos del destí hagin volgut que tan sols siguin això: potencialment perfectes; fotos potencials, i res més.

12 de juny. Manta Point (lloc de busseig a Nusa Penida)

Ens comencem a posar nerviosos; quina impaciència, només fa deu minuts que som sota l’aigua però, amb el nostre pessimisme habitual, pensem que serem els primers en la historia de no veure cap manta al Manta Point; però, de sobte, una silueta majestuosa apareix del no res i es dirigeix, poc a poc i com si volés, cap on som; de llarg i d’ample es molt mes gran que nosaltres, ens passa pel costat; estem bocabadats, sense paraules. Com pot ser que la naturalesa et regali aquests moments? Passa tant , però tant a prop; quins primers plans! Llàstima del fotut destí.

3 de juny. Hotel Siam Oriental Inn (Khao San Road, Bangkok)

De sobte, la càmera espeternega contra el terra de l’habitació, senzilla però neta, de la nostra base d’operacions a Bangkok. No es una hòstia massa violenta, és un cop d’aquests que mentre la reculls et convences que no tindrà conseqüències. Les té; la càmera a fer punyetes.

Què farem ara? Hem de solucionar-ho immediatament. No ens podem quedar sense fer fotografies! No podrem enllaunar el que veiem, no podrem col·leccionar la gent i els moments? I llavors? Si no ho podem tenir en el nostre poder serà com si no ho haguéssim viscut. Si no en podem tenir la prova per ensenyar a la gent, serà com si no hagués existit.

Tornem al 10 de juny; sí, érem a Nusa Lembongan (algues, volcà i tot el rotllo)

Quines fotos! Costa una mica de desempallegar-se del jo col·leccionista, costa de relaxar-se, costa de desintoxicar-se, costa de treures l’afany de posseir tota aquella gent i aquells paisatges, costa de convèncer-se que el fet de no tenir proves de tot allò no canvia res. Costa, però quan ho hem fet, quan ens hem desempallegat de totes aquetes merdes…quin descans! Veiem coses que ens captiven, i les disfrutem al moment, al lloc, les gaudim cada segon, en formem part. Els somriures, les velles fumant, els nens corrent darrera el gallinam, el volcà, les barques,… ho vivim al cent per cent i ens oblidem d’aquella necessitat de fer la foto perfecta; “amb aquesta llum no quedarà bé, ho provaré d’una altra manera, ara deixa’m provar a mi; vigila, que et veuran; mira aquells quina foto, però hem fa vergonya; merda, el zoom no hem dona per tant…” Sense totes aquestes històries parlem amb la gent, els somriem. Són gent i no mones de fira, preguntem els noms als nens (la major part, d’ambdós sexes, es diuen Putu -¿!-) sense la inteció amagada de poder-los fer una foto un cop entabanats.

12 de juny. Altre cop bussejant al Manta Point.

El procés de desintoxicació de la necessitat d’immortalitzar ha estat força correcte, però un vici adquirit fa tant temps i practicat durant tants anys costa d’eliminar del tot, i el segon dia que anem a visitar les mantes lloguem una càmera. I? doncs que sí, molt bé, ara tenim fotografies de les gegantines ratlles, de cavallets de mar i d’altres mandangues; més peces per a la nostra col·lecció, per reviure a posteriori, però pel que fa al moment en que vius l’experiència tot és completament diferent: aquell sentiment d’intensitat i de vivència dels encontres amb les mantes o altres bèsties marines, que sense la càmera les havíem disfrutat cada nanosegon, ara s’han convertit en l’obsessió per fer la millor foto, i si aquestes no surten bé, tot ha sigut una merda.

(Ah, si algun dia tenim un fill, ja en sabem el nom, en honor a Nusa Lembongan.)