“It is useless and point futile for us to continue talking about peace and non violence against a government whose reply is only savage attacks against unarmed and defenseless people” MANDELA
PUNT 1. “Jo soc bona persona, però a vegades no sé que em passa que tinc mals pensaments; jo no vull, però, de cop, de dins meu, surt com una bèstia; i això, que tinc mals pensaments”; quelcom així deia Albert Pla en un concert que varem anar a veure poc abans de marxar de viatge, i és el que ve a dir la cançó amb el mateix nom. Mals pensaments.
PUNT 1. “Jo soc bona persona, però a vegades no sé que em passa que tinc mals pensaments; jo no vull, però, de cop, de dins meu, surt com una bèstia; i això, que tinc mals pensaments”; quelcom així deia Albert Pla en un concert que varem anar a veure poc abans de marxar de viatge, i és el que ve a dir la cançó amb el mateix nom. Mals pensaments.
PUNT 2. Quan sembla que comences a relaxar-te i deixar de pensar en ells, hi tornen. Fa poques setmanes, el màxim aliat dels Estats Units (un terç dels milions de dòlars que dóna USA com a ajudes a altres països, va a Israel), va tornar a fer de les seves i, com sempre, apart d’alguna condemna d’aquí i d’allà, continuen i continuaran fent el que els surti dels collons, sense embargaments, amenaces ni ocupacions com passa amb d’altres països, i com hauria de passar amb el pais del món que més normes internacionals i més drets humans es passa pel forro del ous: l’atac militar a un comboi d’ajuda humanitària imprescindible (!) a la gran presó que és la franja de Gaza, on no hi ha de res.
Les imatges del cooperants ferits de bala i sagnant pel vaixell em porta moltes coses al cap: els reveladors articles del Sr. Fisk, el que varem veure fa uns anys quan varem ser als Territoris Ocupats , el que varem sentir a Beirut en un Congrés sobre els refugiats palestins als països del voltant d’Israel (milions de persones que viuen recloses en camps de refugiats, que són nius de pobresa, enfermetats i delinqüència, sense drets, ni serveis, ni res de res; és collonut que, mentre totes aquestes quantitats brutals de persones van ser expulsats de casa seva, o ho van ser els seus ascendents i no poden tornar-hi de cap manera, qualsevol persona que acrediti ser jueva (i prou) pot anar a viure a Israel),... Em va tornar a fer pensar en ells, merda.
Fa pocs dies, amb tot això encara bullint-me pel cap, em cau a les mans el documental OCCUPATION 101, sobre el tema d’Israel i Palestina; finíssim. Des de el repàs de la història (ells, que ho fan tot per lluitar en contra del terrorisme, feien servir la lluita armada i les bombes contra anglesos i palestins; el fet que al 1878 eren tant sols el 3% de la població de la “seva” (?) terra promesa, al 1922 (ja se’ls havia promès, per part dels colonialistes anglesos, que se’ls crearia un estat a mida) eren l’11%, al 1931, amb les onades d’immigrants que anaven creixent amb l’expectativa del nou estat, eren, només, el 16%,...xifres reveladores, com el fet que al 1948 es crees finalment l’estat, amb un Acord de la ONU, passant totalment del que pogués pensar i tingués a dir la gent que vivia i havia viscut sempre allà, amb la seva cultura, agricultura i les seves vides, com a qualsevol altre país (imagineu que ara passes el mateix amb el vostre), i amb una repartició de terres d’una equitat esperpèntica: als àrabs se’ls donava el 43% de l’estat, tot i ser el 70% de la població i ser els propietaris del 92%, i als jueus els donaven el 57%, tot i ser el 30% i posseir-ne, abans de l’acord, menys del 8% (?!?!?!?!?!); les imatges fent fora de les seves cases, a hòsties i trets, a famílies senceres, demolint les cases, prenent terres i negocis, fent desaparèixer la majoria (400 de 500) dels pobles, centenars de milers de desplaçats, centenars d’assassinats per l’exèrcit,... etcetc. I les imatges de brutalitat i violència (política de trencament de colzes i genolls a cops de pedra, nens contra tancs, pallisses, bombardejos sistemàtics de població civil, nens petits que intenten suïcidar-se perquè no poden més,...), la gent lluitant per una ampolla d’aigua i al costat la gran piscina de l’assentament dels jueus,...i blablabla, i que el 75% palestins viuen en la pobresa, Israel té 4000 tancs enfront dels 0 palestins, la diferència abismal (es compta en milers) entre morts (per violència en el conflicte) palestins i morts israelians (i això que els palestins són els terroristes),....i blablabla i etcetcetc.
PUNT 1 + PUNT 2 = PUNT 3. Caminant per la zona de Kao San Road, epicentre motxileru de Bangkok, observant la varietat de guiris (des de la parelleta amb la samarreta –els dos- de Just Married fins al hippie més fumat i tronat), ens topem amb un edifici amb un cartell en hebreu, una estrella de David il•luminada al cap damunt i ple de pàjarus amb kipes i les trenentes inconfusibles i, de sobte, tinc molts mals pensaments; surt una fera de dins meu que em fa tenir moooolts mals pensaments. I penso en les imatges dels soldats israelians essent apallissats a l’assaltar, des de els seus helicòpters a la flota humanitària, somric (ai!), sóc dolent. I recordo les radicals declaracions del president d’Iran sobre que Israel havia de ser esborrat del mapa, i torno a tenir molts mals pensaments. No ho puc evitar; considero que, en el fons, sóc bona persona: m’agrada jugar amb els nens petits, fa un parell de dies que alimento un gat que ronda el meu bungalow, trobo a faltar els amics que quasi fa un any que no veig, m’emocionen els acomiadaments i em fa pena la gent que pidola i viu al carrer. No sé, tinc sentiments, sóc bo; però a vegades, massa sovint…tinc molts mals pensaments
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada