ARARAT, NEU I POLVORA

Any 2008 (diria que a finals de novembre), Dogubayazit (Kurdistan turc)

Fa molt fred, molt; no només per la temperatura, que és baixíssima, sinó també per la sensació que transmet el que ens envolta: cases baixes, carrers deserts, la llum del Sol baixant i fent-se evident que no serà substituïda per la llum dels fanals, soroll de trets a la llunyania, un immens paisatge lunar, pelat i gris però perfecte i, al fons, el Mont Ararat, aixecant-se solemne, entre els núvols, amb la cima nevada. Fa molta estona que ens el mirem, mans a les butxaques i vapor sortint de les nostres boques, però no podem marxar, per la seva imponència, la seva bellesa, les històries bíbliques relatant l’aterratge de Noé en aquell cim, les històries que allà han transcorregut, d’armenis, kurds, turcs, iranis,... Es fa la foscor total, desapareix la muntanya i la neu, resta el fred i els trets.

Any 2005 (principis de tardor), Jerusalem

Aquell mapa és diferent a tots els que hem vist els últims dies. Els mapes d’Israel i Palestina són a tot arreu, i ens els hem estudiat i repassat, per entendre la història i planejar els pròxims dies; però aquell mapa, plantat en les parets d’uns carrerons de la ciutat vella de Jerusalem, no l’havíem vist mai: parla sobre un genocidi d’una gent anomenats armenis, de centenars de milers d’ells, a partir de l’any 1915; al mapa hi ha llocs marcats i denuncia que d’aquest genocidi tant brutal, el primer del segle XX, ningú en parla ni en sap res. Es veritat, nosaltres, interessats en política i història, en aquest moment el desconeixem totalment.

Any 2009 (principis de desembre), Gaziantep (Kurdistan turc)

En pocs dies agafem el vol de tornada a Barcelona, deixant endarrere un parell de mesos de passejada per varis països musulmans, intensos i enriquidors. Som a Gaziantep (la gloriosa Antep), a Turquia, a la seva fortalesa, on hi ha una exposició sobre la resistència d’aquesta (gloriosa) ciutat després de la Primera Guerra Mundial, en que l’Imperi Otomà (predecessor de Turquia) formava part del bàndol perdedor i els aliats van ocupar-ho per repartir-se el pastís; la resistència va ser força fructífera, sota les ordres d’Attaturk, i, tot i que l’Imperi Otomà va quedar força empetitit, els turcs van guanyar molt més del que se suposava que els pertocaria; però bé, si parlem aquí de l’exposició no és per parlar de les gestes d’Attaturk, sinó perquè en la major part de plafons es fa menció als armenis, sempre com a enemics declarats dels turcs, com a traïdors, provocadors, col·laboracionistes, causants de molts mals de la població turca,...blablabla...dolentíssims. Els turcs mai han admès el genocidi armeni (el sol fet de mencionar-ho ja et portarà problemes judicials, com li va passar al Nobel de Literatura Orhan Pamuk, que per mencionar el milió d’armenis i milers de kurds morts, va ser jutjat per insultar Turquia), però, per si un cas, sembla que deixen clar que, si algun cop realment els va passar quelcom dolent, és perquè s´ho mereixeren.

Estiu de 2010, Koh Tao

“Ararat” d’Atom Egoyan, la primera pel·lícula que veiem que fa referència al genocidi armeni, ens torna a portar al tema al cap, un tema que havíem tornat a oblidar, com la major part de la humanitat (bé, la major part de la humanitat no es pot dir que l’hagi oblidat, perquè mai l’ha conegut). D’una forma molt intel·ligent es barregen èpoques i personatges per donar difusió a aquest tema, amb el mont Ararat i el pintor Gorky com a puntals simbòlics: les matances de pobles sencers, violacions, marxes de la mort,...un genocidi amb majúscules (es calcula que un milió i mig d’armenis van morir durant aquests anys); i la censura i negació de Turquia, encara ara. Hi ha escenes punyets, potser demagògiques, però, a vegades, si no es crida molt fort, ningú et sent.

En la pel·lícula apareix Charles Aznavour, un dels cantants més famosos de la cançó francesa (tot i que, haig d’admetre que fins que un company francès no ens va parlar d’ell, en relació a la causa armènia, i després varem descobrir que era un dels actors principals del film, no em sonava de res), de família armènia i un dels personatges públics que ha reivindicat durant tota la seva vida, el genocidi (gràcies al qual, una gran part de la població francesa en té coneixement); i també hi ha un homenatge a uns altres ambaixadors de la massacre, també dins del món de la música, tot i que en un marc molt diferent; americans d’origen armeni que també han fet arribar el tema a milers de persones, els System of a Down, dels quals apareix, de fons, un fragment de la seva contundent cançó PLUCK:

“A whole race Genocide
Taken away all of our pride,
A Whole race Genocide
Taken away, watch them all fall down.
Revolution, the only solution
The armed response of an entire nation
Revolution, the only solution
We have teken all your shit, now it’s time for restitution.
Recognition, Restoration, Reparation”