MENTIDES (COM EL TEU FILL) I FANTASMADES (REALS)

Mentides - 1ª part

Varem aprendre que el que ens explicaven podia ser fals, que ens podien enganyar parlant o escrivint, sobre coses que nosaltres no veiem o coneixíem; per això, varem donar gràcies a les fotografies: si ho veièm és perquè existeix. Però, ja molt abans de que existissin els ordinadors i l'arma dels farsants i retocadors que és el Photoshop, ja va haver els que van aprendre a tallar i retallar les imatges; el que veiem també podia ser fals. Varem confiar, llavors, en les imatges en moviment; això sí que havia de ser veraç, però feta la llei fet a la trampa. No parlem de retocs amb tecnologia, amb petits trucs infantils com mentir en el lloc o data de les imatges, o disfressant algú del dolent dolentíssim fent declaracions on diu que ha sigut el més dolent, ja està. Tot és mentida, o ho pot ser. El seu fill, explicant-li la veritat, també.

Fantasmades - 1ª part

Esgarrapades, moratons i doloroses estirades de cabell. N'hi ha fotos, de les ferides, i emails explicant els fets, de centenars de víctimes. Les víctimes del Polstergeist més famós del món. La paraula Polstergeist, sincerament, em fa riure (Caaaaarolineeee, veee hacia la luuuuuuz). No crec en fantasmes, ni en fotografies que no siguin meves, ni en emails de ves a saber qui; a base d'empassar merda ja em costa creure que plou quan se'm pixen a sobre (i a vegades, fins i tot, assenyalo la tempesta cridant: orins! quan realment surt dels núvols). Però, no sé, suposo que a vegades necessitem tornar a ser el nen que creia que fotent garrotades a un tros de tronc aconseguia que aquest cagués regals amb el nom del destinatari en una etiqueta; suposo que una mica d’il·lusió en quelcom fora d'aquest món ens pot ajudar a somiar. Ens tornem a mirar les imatges de les esgarrinxades macabres; potser tot és veritat.

Mentides - 2ª part

Mirant un altre dels documentals conspiratius sobre l'11-S (sí, fa anys que molta gent assenyala que la mà fosca del govern dels EEUU darrere els atemptats del WTC, tot i que la societat només s’escandalitza quan això ho insinua Ahmadinejad), i entre moltes pistes, que no ajuden a tancar cap porta, sinó a ensenyar-nos que hi ha moltes més portes obertes de les que ens volen fer creure, parla de les trucades de mòbil de passatgers que eren al United 93 (sí, aquell on la llegendística explica que els braus passatgers van lluitar contra els segrestadors, tot i que van acabar tots esclafats amb l'avió), i es concloïa que, segons experts en el tema i coneixements científics i tecnològics provats (possibilitat de trucar des de allà, to de les veus en les trucades,...), aquestes no es podien haver realitzat de cap de les maneres, i que semblava que eren les veus dels familiars, però manipulades. Per què? Per qui? Com? Ni ho sé ni hi entrarem, però deixa clar que no us podeu creure ni la veu dels vostres éssers estimats. Tot és mentida.

Fantasmades - 2ª part

Decidits a passar por i rebre algun calbot dels esperits d’Edimburg, ens apuntem al tour City of Death (atenció! pell de gallina!), l’únic amb permís de l'Ajuntament per entrar en la zona posseïda del cementiri (el consistori ha tancat la zona al públic per la quantitat de denúncies d'agressions ultratombals de la zona -no crec que es pugui fer pòlissa de Responsabilitat Civil per aquests supòsits). La cosa comença bé, el grup és de més de 50 persones, la majoria amb ganes de riure més que de cagar-se a les calces. Com collons ha d’aparèixer el Polstergeist, així? ens concentrem, fem fotos cap a la foscor, vídeos on esperem, després, veure alguna cosa escabrosa, ens posem on diuen que ataquen més, i a l'arribar a l'apartament ens repassem el cos en busca de ferides noves. Res de res... Potser hem escollit un mal dia i no hem tingut sort? O potser s'ha tornar a confirmar que els reis mags sempre són els pares. Si és que els pares són els pares. Avui en dia, qui sap que és veritat.