"Us puc fer una pregunta?" Va ben afeitat. Ben vestit (el jersei és d'un vermell massa cridaner, però queda arreglat). Ben pentinat (buenu, no ben bé, va pelat al zero, però queda elegant). Al costat la dona, també d'aspecte "normal", vaja, de ciutadana corrent de Barcelona, aparença de classe mitja. Porten un cotxet. "Sí" El noi (té, més o menys, la nostra edat, no sé si utilitzar noi és correcte, però em nego a utilitzar home) se'ns apropa, decidit però amb certa timidesa. "No tindríeu pas 50 cèntims per deixar-nos?". De ben segur que la nostra cara deu manifestar el desconcert que la situació ens provoca. "Ens han embargat el compte; no tenim res de res. Els fills de puta del banc ens ho han fotut tot". Rebusco per la cartera i li dono unes quantes monedes. Encara, amb desconcert. "Moltes gràcies" "No passa res, cuideu-vos". Seguim caminant. "Joder". Ens girem i una noia els està donant diners. Potser el pallu és un mal parit, potser s'ha gastat tots els diners en senyoretes. Qui sap. Però, davant del dubte, ens deixem portar per la ingenuïtat i ens entristim per ells (i per tots els "ells").
5 minuts abans: Ens caguem en el fet que la càmera de fotos se'ns espatlles, suposant que no ens podem endur la carcassa subaquàtica i fer fotos del que veurem (gran drama); estem estressats perquè la computadora de busseig fa més d'un mes que està per reparar i no la tindrem a temps (gran problema); i el portàtil està, definitivament xafat; no hi haurà manera que ens el puguin arreglar (gran desgràcia).
N’ aprendrem aquest cop? Potser durant 5 minuts, 7 a tot estirar. Som així de gilipolles.
Continuant per la Gran Via, i encara pensant en aquella família, ens creuem un grup de xavalets amb les seves carregades carteres a l’esquena, fent escàndol i rient a plaer. Sento enveja. No pel fet que vagin a l’escola, no hi tornaria per res del món (monges repel·lents i carques, rodes i verticals completament incompatibles amb la meva innata inutilitat habilidosa, menjar patibulari,...mai més!), i potser tampoc m’agradaria tornar a tenir aquella edat, però els queda molt més temps per endavant; la joventut sencera. Fa dies que em passa, això. Sóc la primera persona en tenir la crisi dels 35? Potser és conseqüència de la convivència, els últims dies, amb la meva àvia, quasi centenària. Què deus pensar quan ets al final del viatge? Quan saps que la cosa s’acaba i tot el somni que pots tindre es veure la família un dia més i tenir una marxa plàcida? Suposo que la mentalitat canvia i no et sents malament pel fet de no poder somiar en nous viatges, sinó que el que et recompensa és pensar en els que ja has fet; recordar-los i tornar-los a fer un cop més; memòries i idealització. I qui sap, potser, després de l’últim estertor, ens espera el viatge més fascinant que haguem fet. Si tot va bé, encara queda molt de temps, ho sé; però no puc evitar sentir que sóc al principi del final, o al final del principi, que pel cas és el mateix.
Altair. Creuem la porta, saludem i avancem entre llibres i llibres. Pacífic. Busquem el nostre destí. Tahiti and French Polynesia. N’agafem un exemplar cadascú, ens posem còmodes i els obrim. Comença el viatge, i el desdoblament. De les nostres vides.
N’ aprendrem aquest cop? Potser durant 5 minuts, 7 a tot estirar. Som així de gilipolles.
Continuant per la Gran Via, i encara pensant en aquella família, ens creuem un grup de xavalets amb les seves carregades carteres a l’esquena, fent escàndol i rient a plaer. Sento enveja. No pel fet que vagin a l’escola, no hi tornaria per res del món (monges repel·lents i carques, rodes i verticals completament incompatibles amb la meva innata inutilitat habilidosa, menjar patibulari,...mai més!), i potser tampoc m’agradaria tornar a tenir aquella edat, però els queda molt més temps per endavant; la joventut sencera. Fa dies que em passa, això. Sóc la primera persona en tenir la crisi dels 35? Potser és conseqüència de la convivència, els últims dies, amb la meva àvia, quasi centenària. Què deus pensar quan ets al final del viatge? Quan saps que la cosa s’acaba i tot el somni que pots tindre es veure la família un dia més i tenir una marxa plàcida? Suposo que la mentalitat canvia i no et sents malament pel fet de no poder somiar en nous viatges, sinó que el que et recompensa és pensar en els que ja has fet; recordar-los i tornar-los a fer un cop més; memòries i idealització. I qui sap, potser, després de l’últim estertor, ens espera el viatge més fascinant que haguem fet. Si tot va bé, encara queda molt de temps, ho sé; però no puc evitar sentir que sóc al principi del final, o al final del principi, que pel cas és el mateix.
Altair. Creuem la porta, saludem i avancem entre llibres i llibres. Pacífic. Busquem el nostre destí. Tahiti and French Polynesia. N’agafem un exemplar cadascú, ens posem còmodes i els obrim. Comença el viatge, i el desdoblament. De les nostres vides.
1 comentari:
Ei!!
Ja sé que heu arribat bé i que no us ha acabat de convèncer tot això. Una abraçada des del pirineu!!
La maquinària política està a tota pastilla per aquí.... cada cop veig més clar que votaré a..... CARMEN DE MAIRENA!!!
Salut i Força
Publica un comentari a l'entrada