dijous, 18 de novembre de 2010

EL PRAGMATISME D'ISA LA MARINERA (A LA FRANCE D'ULTRAMAR)

Talla la tonyina a trossos petits. Hi exprimeix llima. Hi barreja pastanaga, tomàquet i ceba, prèviament tallats. Hi exprimeix més llima. Hi tira molta sal. Llet de coco. Tot ben barrejat. Un parell de minuts de repòs i fet. Poison cru.

L'Isa, la nostra amfitriona, sap cuinar, i disfruta fent-ho, es nota. S'ha engrescat ella sola a fer-nos el plat típic de Polinèsia, i no li hem dit que no, és clar, només hem fet una mica l'orni, la diplomàcia justa però assegurar-nos que no es farà endarrere. I que bo que és.

Fa 20 anys que viu a les illes, hi ha tingut fills, ja emancipats, amb el marit tahitià, i ara viu en una caseta enjardinada de vistes privilegiades, acollint viatgers i, segons ella, amb molta feina a fer, tot i que a la mínima que ens veu aparèixer ja comença a disparar xerrera i destapar cervesa o vi. Pel poison cru, millor cervesa.

Té molta nostàlgia de la seva joventut (ara volta la seixantena), quan treballava en vaixells de càrrega viatjant per tot el món. Explica batalletes dels països més variats, sense que ningú li ho hagi demanat ni que vinguin massa a compte, però la majoria són interessants.

“Hi ha gent que vol la independència de França” diu, “però no té cap sentit” sentencia. “Per què?” inquirim entre sorpresos i enrabiats. Argumenta que ara estan acostumats a un tren de vida que no podran mantenir si són lliures, per la falta d'inversió i els lligams comercials i financers amb la metròpoli. “A Samoa va funcionar perquè no els ha suposat cap trauma mantenir una vida austera, de treballar al camp, sense grans cotxes ni els “luxes” occidentals, però aquí la gent no ho acceptaria, està massa acostumada a la vida europeïtzada”. Ah! Quina gran feina aquesta de crear necessitats innecessàries per a tenir la gent ben lligada; com el camell que regala droga per a que la gent després depengui d'ell.

“No tindria cap sentit fer llibres de text en tahitià” sentencia. “Per què?” inquirim. “Perquè tan sols són uns 200.000 habitants; no val la pena. No és pràctic”. Pràctic. Quina frivolitat. Clar que s'ha de ser pràctic en aquesta vida; però passar per sobre de cultures, llengües, històries, identitats,... per ser pràctic? Com els que diuen que parlar en català és una tonteria perquè tots ens podem entendre en espanyol, que el parla molta més gent. És més pràctic. Llavors parlem tots en anglès, catetus.

I de la religió: es divideixen entre protestants (majoria) i catòl·lics. En els tots els poblets i mini-poblets hi ha les seves esglésies i llocs de culte, també de testimonis de Jehovà, adventistes, els del 7è dia del Crist crucificat i la mare que els va parir. Els temples de les interessants tradicions animistes hi són, tan sols, per a que les visitin els turistes, i només sobreviuen elements d'aquelles religions pròpies i ancestrals, a modus de supersticions. Suposo que creure en més d'un Déu no deu ser pràctic.

Però ells, des de el seu raconet al bell mig de l’immens gran blau, també han aconseguit colonitzar el món amb petites coses, com el surf, que ja practicaven fa segles i que aquí practiquen molts locals, amb molt estil i qualitat tot i no anar disfressats de Rip Cul i Billabong; els tatuatges; o la paraula “tabú”, que prové del seu idioma.

En un altra moment, ja deixant de banda l'Isa, xerrant amb un xavalet holandès, simpàtic fins a l'esgotament, comentàvem els preus abusius de tot, fins i tot del menjar al supermercat, menys alguns productes que tenen preus més baixos, normalment fixats pel Govern, com les baguettes o l'emmental; és per assegurar que tothom té accés als productes bàsics, però nosaltres ens n´enriem comentant, amb una mica de demagògia cínica (en petites dosis és bona per la salut), que és per a que siguin més francesos i tots es passegin amb la baguette sota l'aixella.

Poison cru. El plat estrella de la Polinèsia. Però, com es deu dir en Tahitià?