El llarg núvol blanc. Es el que significa Aotearoa, el nom que va posar a les illes el primer home que hi va arribar fa uns mil anys. El llarg núvol blanc. Sembla que quan va arribar aquell primer intrèpid explorador, provinent d'alguna illa de Polinèsia, el primer a posar els peus en aquests fèrtils territoris, devia estar tot cobert d'una espessa capa de núvols, com ara; devia tenir el mateix malastruc que nosaltres amb el temps. En aquella època no devien dir pecats, perquè sinó segur que li hauria posat a les illes el mateix nom que li posaria jo: El putu llarg núvol blanc.
Núvol interminable que fa dies que ens cobreix i ens ruixa contínuament, amb mala bava diria, aconseguint que, en certs moments puntuals, aconsegueixi fer-te sentir miserable; ser en un càmping mig inundat, amb el calçat xop i l'impermeable més moll per dins que per fora...pot haver-hi quelcom més penós? La parella de la tenda del costat han quedat completament annegats i amb tota la roba absolutament enxopida, i una familiada amb 5 canalles que, després d'estar dos hores sota cobert, amb tota la logística, impermeables, calçat, plors i rebequeries vàries,...just en el segon exacte en que són posant el primer peu a fora, cau un xàfec sota el qual no s'hi posarien ni els agosarats enrotllats de Jackass; sí, és pot ser més miserable, no ens queixem.
Pluja i pluja, aigua i aigua. Humitat de dalt a baix, per dins i per fora. Correm sota el xàfec per abastir-nos de queviures en un supermercat i, de refiló, veiem, a la paret d'una església, un gran cartell que resa PRAY FOR RAIN.......!&%!!!!....la ràbia i mala hòstia evapora tota l'aigua que embolcalla el meu cos i l'anarquista que tots duem a dins desperta de sobte suplicant-me que cremi l'església, i ho faria, i tant!, però que algú que no és ni capaç d'encendre una barbacoa hagi de rostir un edifici de formigó, i sota aquell aiguat, és poc pràctic. Pray for Rain, sembla que el senyor d'allà dalt sí que ha escoltat aquestes pregàries, el molt cabró; no com tots aquells clàssics de pau i amor o que els negrets de Africa no passin més gana, que li entren per una orella i li surten per l'altre.
Aotearoa. El núvol que va donar nom al país fa tants segles, fins que l'home blanc va fer acte de presència, tant gentil i dialogant com sempre, i ho van batejar com a New Zealand, es van fer (gentil i dialogantment) amb les terres, i ho van convertir en una altra Anglaterra, amb les esglésies i els pubs, les carreteres asfaltades, els Subways i la sobreexplotació turística. Ja li poden canviar el nom per New Backpackerland, que ja us puc assegurar que de backpackers ni ha molts més que no pas foques.
Ah, però els maoris no eren els primers, ni els que van pillar més fort. Els pobres kiwis, l'estrambòtic ocell, s'entén, no la fruita, que a la vista que no hi havia ni un sol mamífer ni cap depredador en tot el territori, no tenen ales, i, per tant, no volen; però van arribar els homes, i amb ells els gossos, els gats, les rates,...i els pobres kiwis les estan passant magres (en els llibres de les 100 coses que s'han de fer abans de morir s'hauria d'incloure veure l'atac d'un kiwi a una persona, a base de puntades de peu i cops de cul, no té preu, nosaltres ho hem vist).
Ruixats i el putu llarg núvol. Aprofitem per anar a veure coves (passar en una barqueta per una cova amb milions de glowworms -tipus cuca de llum- tampoc té preu) i visitar la zona de Rotorua, amb bassals de fang bullint, estancs d'aigua fumejant, guèisers que surten a pressió de sota terra, fumeres que surten d'aquí i d'allà...amb tot el que hi ha a sota terra, algun dia ha de fotre un bon pet (i si fos possible de veure-ho i fer-ne fotos, sense prendre mal, no em faria res ser-hi).
Trec el cap del cotxe que ens fa de casa i miro el cel, després de dies es tornen a veure les estrelles, com deien els Kortatu: mañana sol, y buen tiempo.
Núvol interminable que fa dies que ens cobreix i ens ruixa contínuament, amb mala bava diria, aconseguint que, en certs moments puntuals, aconsegueixi fer-te sentir miserable; ser en un càmping mig inundat, amb el calçat xop i l'impermeable més moll per dins que per fora...pot haver-hi quelcom més penós? La parella de la tenda del costat han quedat completament annegats i amb tota la roba absolutament enxopida, i una familiada amb 5 canalles que, després d'estar dos hores sota cobert, amb tota la logística, impermeables, calçat, plors i rebequeries vàries,...just en el segon exacte en que són posant el primer peu a fora, cau un xàfec sota el qual no s'hi posarien ni els agosarats enrotllats de Jackass; sí, és pot ser més miserable, no ens queixem.
Pluja i pluja, aigua i aigua. Humitat de dalt a baix, per dins i per fora. Correm sota el xàfec per abastir-nos de queviures en un supermercat i, de refiló, veiem, a la paret d'una església, un gran cartell que resa PRAY FOR RAIN.......!&%!!!!....la ràbia i mala hòstia evapora tota l'aigua que embolcalla el meu cos i l'anarquista que tots duem a dins desperta de sobte suplicant-me que cremi l'església, i ho faria, i tant!, però que algú que no és ni capaç d'encendre una barbacoa hagi de rostir un edifici de formigó, i sota aquell aiguat, és poc pràctic. Pray for Rain, sembla que el senyor d'allà dalt sí que ha escoltat aquestes pregàries, el molt cabró; no com tots aquells clàssics de pau i amor o que els negrets de Africa no passin més gana, que li entren per una orella i li surten per l'altre.
Aotearoa. El núvol que va donar nom al país fa tants segles, fins que l'home blanc va fer acte de presència, tant gentil i dialogant com sempre, i ho van batejar com a New Zealand, es van fer (gentil i dialogantment) amb les terres, i ho van convertir en una altra Anglaterra, amb les esglésies i els pubs, les carreteres asfaltades, els Subways i la sobreexplotació turística. Ja li poden canviar el nom per New Backpackerland, que ja us puc assegurar que de backpackers ni ha molts més que no pas foques.
Ah, però els maoris no eren els primers, ni els que van pillar més fort. Els pobres kiwis, l'estrambòtic ocell, s'entén, no la fruita, que a la vista que no hi havia ni un sol mamífer ni cap depredador en tot el territori, no tenen ales, i, per tant, no volen; però van arribar els homes, i amb ells els gossos, els gats, les rates,...i els pobres kiwis les estan passant magres (en els llibres de les 100 coses que s'han de fer abans de morir s'hauria d'incloure veure l'atac d'un kiwi a una persona, a base de puntades de peu i cops de cul, no té preu, nosaltres ho hem vist).
Ruixats i el putu llarg núvol. Aprofitem per anar a veure coves (passar en una barqueta per una cova amb milions de glowworms -tipus cuca de llum- tampoc té preu) i visitar la zona de Rotorua, amb bassals de fang bullint, estancs d'aigua fumejant, guèisers que surten a pressió de sota terra, fumeres que surten d'aquí i d'allà...amb tot el que hi ha a sota terra, algun dia ha de fotre un bon pet (i si fos possible de veure-ho i fer-ne fotos, sense prendre mal, no em faria res ser-hi).
Trec el cap del cotxe que ens fa de casa i miro el cel, després de dies es tornen a veure les estrelles, com deien els Kortatu: mañana sol, y buen tiempo.
Un parell de notes:
-La llarguíssima paraula que dóna títol a l’escrit significa: el lloc de reunió pels que anaven a lluitar a Wahiao; més que per sentit històric o cultural, l’he inclòs al títol perquè em feia gràcia fer-ho, ni més ni menys (per cert, hi ha un poble amb un nom de més de 90 lletres)
-Nova Zelanda surt d’una sequera molt bèstia, amb restriccions d’aigua, focs i tal, per la qual cosa s’entén que els creients resessin per que s’acabés i ens n’ alegrem plenament pel país, però bé, amb l’egocentrisme propi dels humans, que us diré, ens va fer ràbia.
-La llarguíssima paraula que dóna títol a l’escrit significa: el lloc de reunió pels que anaven a lluitar a Wahiao; més que per sentit històric o cultural, l’he inclòs al títol perquè em feia gràcia fer-ho, ni més ni menys (per cert, hi ha un poble amb un nom de més de 90 lletres)
-Nova Zelanda surt d’una sequera molt bèstia, amb restriccions d’aigua, focs i tal, per la qual cosa s’entén que els creients resessin per que s’acabés i ens n’ alegrem plenament pel país, però bé, amb l’egocentrisme propi dels humans, que us diré, ens va fer ràbia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada