El vi no és dolent, pels 8 dòlars (5 euros) que ha valgut es deixa beure. Que collons, no tan sols es deixa beure, és bo. Per una nit que se suposa que és especial volíem quelcom especial, ja saps, regalar-te una mica i pagar més; però davant de les ampolles i ampolles de vi desconegut, miro de decidir per l'etiqueta més elegant o original, com si el que dissenya les etiquetes fos el mateix que fa el vi (i tingués la mateixa traça en fer una cosa que l'altra); o potser pel preu, com si el més car fos sempre el més bo. Res, 8 dòlars, i que collons, és bo.
Sonen els Pulp. Som al balconet de la nostra habitació (per una nit que se suposa especial hem decidit deixar el matalàs del cotxe), al fons el Mount Doom i Mordor (del Senyor dels Anells), hem apanyat una mena de moble com a taula i hi hem posat el menjar. Disco 2000. Em fa pensar en el cap d'any del 99, amb el temible efecte 2000 que ens venia a sobre, però, com sempre, després de terroritzar la població, res va passar. Érem amb el Jordi i la Vero, els companys d'acabar (i començar els anys), després de vi, cava, cerveses i algun cubata, esperant que s'acabes el món, però res va passar; i un altre vodka amb taronja. Després d'un o dos anys, també amb ells, després de vi, cava, cerveses i algun cubata, vàrem córrer a un caixer automàtic per treure els primers maleïts euros; aquella alegre joventut.
“La codicia, ha contaminado las almas de los hombres, ha levantado en el mundo barricadas de envidia, de rencor, nos ha llevado a la miseria y la matanza. Hemos crecido demasiado deprisa, y de que ha servido? La tecnologia, que proporciona la abundancia, nos ha dejado en la indigencia. Nuestra ciencia nos ha hecho cínicos. Nuestra inteligencia, duros y vacios. Hemos empezado a pensar, pero hemos dejado de sentir”. Aquestes frases m'hipnotitzen, miro les estrelles que ja han començat a sortir a la vegada que les siluetes dels volcans llunyans han començat a marxar. “No salgas de la manada; calla y traga. Saber que facturas debes. Saber que facturas pagas. Si apagas el televisor no hay otro entretenimiento, y el silencio entre dos se hace violento” “-Vols una mica d'hummus?””- Sí, merci”. “-No està malament el vi, no? Es força bo, per ser de 8 dòlars”. “Mi gobierno, es otro ejemplo de cinismo, un partido socialista que no practica el socialismo. Donde está el ideal de ayudar? Hay que pagar hasta por respirar. Busca otro planeta al que emigrar”. Les cançons del Nach m'emocionen, les seves melodies i ritmes, i les veritats com temples que canta; és d'aquells moments en que desitjaries que tothom sentís aquella cançó i que provoqués els mateixos sentiments en tothom, que no tan sols fos la teva banda sonora, sinó la d'amics, familiars i coneguts i que tothom s'emocionés i enrabiés de la mateixa manera. Una mica més de vi.
“Happy New Yeaaarrrr!!!”. Pel carrer passen un grup de mosses jovenetes i rossetes, amb una torradera inversament proporcional al tamany dels seus vestidets, que, amb la fresca que fa, poc les deu arropar, però ja les abriga prou el mam (o com mínim els en dóna la sensació). Desapareixen carrer avall fent esses i amb una estrident felicitat a sobre que els desapareixerà tant aviat com es posin al llit. “Moc moc” un cotxe que ve de cara amb dos maoris jovenets els toca la botzina “Haapyyy new yeaaaarrrr”; per un dia sembla que tothom va a la de una, celebrar un canvi en el calendari i emborratxar-se com rates.
Sonen les tristes guitarres de la cançó del soldat destrossat per la guerra, One. Em transporta a la fosca (i freak) època heavy i aquells primers caps d'any a la Pobla, territori heavy llavors; com canvien els temps. “oh, please god wake me!!!”. Garatge del Gute i ben contents cap al Pruden's a ballar (o pulular o mirar d'aguantar-se dret) fins que sortís el sol.
Una mica de pa amb tomaquet amb formatge parmesà i un glop del vi barat, però cada cop més bo, i decideixo passar unes quantes cançons per escoltar BYOB (Bring Your Own Bomb) dels System of a Down, perquè hem recorda a l'últim cap d'any a Catalunya, al Golden de Calella, un garito heavy després de tants anys. Uns altres que diuen veritats com temples, els armenis System of a Down, amb ràbia i sentiment, i que em fan desitjar l'impossible pel 2011; amb l'optimisme que proporciona una ampolla d'un vi autralià de preu decent i alguna cerveseta a l'aperitiu, penso que realment un altre món és posible. “el odio de los hombres pasará, y los gobernantes moriran, y el poder que le quitaron al pueblo, volverá al pueblo”, ja m'agradaria ja, Nach, però no crec que això passi al 2011, ni, desafortunadament, al 2111.
I entre cançons, reflexions, riures i llesques amb pate i/o hummus, ja hem arribat a l'any nou, abans que la resta del món. Focs artificials i Happy New Years. Es hora de retirar, l'última cançó en sonar és dels Dire Straits. Brothers in Arms, em transmet sentiments contradictoris; m'agrada, i em relaxo escoltant-la, però això te quelcom que em preocupa; sempre havia trobat el grup del Mark Knofler summament aborrit, i ara fa poques setmanes que disfruto escoltant-los, i fins i tot me'ls poso. Merda, m'estic fent gran.
Sonen els Pulp. Som al balconet de la nostra habitació (per una nit que se suposa especial hem decidit deixar el matalàs del cotxe), al fons el Mount Doom i Mordor (del Senyor dels Anells), hem apanyat una mena de moble com a taula i hi hem posat el menjar. Disco 2000. Em fa pensar en el cap d'any del 99, amb el temible efecte 2000 que ens venia a sobre, però, com sempre, després de terroritzar la població, res va passar. Érem amb el Jordi i la Vero, els companys d'acabar (i començar els anys), després de vi, cava, cerveses i algun cubata, esperant que s'acabes el món, però res va passar; i un altre vodka amb taronja. Després d'un o dos anys, també amb ells, després de vi, cava, cerveses i algun cubata, vàrem córrer a un caixer automàtic per treure els primers maleïts euros; aquella alegre joventut.
“La codicia, ha contaminado las almas de los hombres, ha levantado en el mundo barricadas de envidia, de rencor, nos ha llevado a la miseria y la matanza. Hemos crecido demasiado deprisa, y de que ha servido? La tecnologia, que proporciona la abundancia, nos ha dejado en la indigencia. Nuestra ciencia nos ha hecho cínicos. Nuestra inteligencia, duros y vacios. Hemos empezado a pensar, pero hemos dejado de sentir”. Aquestes frases m'hipnotitzen, miro les estrelles que ja han començat a sortir a la vegada que les siluetes dels volcans llunyans han començat a marxar. “No salgas de la manada; calla y traga. Saber que facturas debes. Saber que facturas pagas. Si apagas el televisor no hay otro entretenimiento, y el silencio entre dos se hace violento” “-Vols una mica d'hummus?””- Sí, merci”. “-No està malament el vi, no? Es força bo, per ser de 8 dòlars”. “Mi gobierno, es otro ejemplo de cinismo, un partido socialista que no practica el socialismo. Donde está el ideal de ayudar? Hay que pagar hasta por respirar. Busca otro planeta al que emigrar”. Les cançons del Nach m'emocionen, les seves melodies i ritmes, i les veritats com temples que canta; és d'aquells moments en que desitjaries que tothom sentís aquella cançó i que provoqués els mateixos sentiments en tothom, que no tan sols fos la teva banda sonora, sinó la d'amics, familiars i coneguts i que tothom s'emocionés i enrabiés de la mateixa manera. Una mica més de vi.
“Happy New Yeaaarrrr!!!”. Pel carrer passen un grup de mosses jovenetes i rossetes, amb una torradera inversament proporcional al tamany dels seus vestidets, que, amb la fresca que fa, poc les deu arropar, però ja les abriga prou el mam (o com mínim els en dóna la sensació). Desapareixen carrer avall fent esses i amb una estrident felicitat a sobre que els desapareixerà tant aviat com es posin al llit. “Moc moc” un cotxe que ve de cara amb dos maoris jovenets els toca la botzina “Haapyyy new yeaaaarrrr”; per un dia sembla que tothom va a la de una, celebrar un canvi en el calendari i emborratxar-se com rates.
Sonen les tristes guitarres de la cançó del soldat destrossat per la guerra, One. Em transporta a la fosca (i freak) època heavy i aquells primers caps d'any a la Pobla, territori heavy llavors; com canvien els temps. “oh, please god wake me!!!”. Garatge del Gute i ben contents cap al Pruden's a ballar (o pulular o mirar d'aguantar-se dret) fins que sortís el sol.
Una mica de pa amb tomaquet amb formatge parmesà i un glop del vi barat, però cada cop més bo, i decideixo passar unes quantes cançons per escoltar BYOB (Bring Your Own Bomb) dels System of a Down, perquè hem recorda a l'últim cap d'any a Catalunya, al Golden de Calella, un garito heavy després de tants anys. Uns altres que diuen veritats com temples, els armenis System of a Down, amb ràbia i sentiment, i que em fan desitjar l'impossible pel 2011; amb l'optimisme que proporciona una ampolla d'un vi autralià de preu decent i alguna cerveseta a l'aperitiu, penso que realment un altre món és posible. “el odio de los hombres pasará, y los gobernantes moriran, y el poder que le quitaron al pueblo, volverá al pueblo”, ja m'agradaria ja, Nach, però no crec que això passi al 2011, ni, desafortunadament, al 2111.
I entre cançons, reflexions, riures i llesques amb pate i/o hummus, ja hem arribat a l'any nou, abans que la resta del món. Focs artificials i Happy New Years. Es hora de retirar, l'última cançó en sonar és dels Dire Straits. Brothers in Arms, em transmet sentiments contradictoris; m'agrada, i em relaxo escoltant-la, però això te quelcom que em preocupa; sempre havia trobat el grup del Mark Knofler summament aborrit, i ara fa poques setmanes que disfruto escoltant-los, i fins i tot me'ls poso. Merda, m'estic fent gran.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada