diumenge, 30 de gener de 2011

MOSQUES NEGRES AL PARADIS

Plovent a bots i barrals, i amb el cel totalment encapotat:



Amb els núvols aixecant-se de bon matí, i la boirina envoltant-ho tot:



O amb el cel destapat i blau, i el sol brillant al màxim:




Milford Sound no decepciona, al contrari, de qualsevol forma que el contemplis i t’hi passegis t'hipnotitza i et fa preguntar-te si allò és real o és tant sols un decorat (molt ben parit); amb els núvols i la boira se t'amaga part del paisatge però té un encant místic inqüestionable, i amb el Sol es perd part de la màgia, però et descobreix les muntanyes nevades dels voltants i els impressionants salts d'aigua per tot arreu.

Endinsar-se amb un vaixell dins del fiord et confirma que allò té 3 dimensions i és real, i et permet conèixer els privilegiats habitants d'aquell racó majestuós: pingüins, dofins, foques,...




El paradís. I les mosques negres (comunament conegudes com a sandflies – i normalment anomenades: fucking sandflies-). Hi ha una llegenda maori que explica que la deesa Hinenuitepo, al veure l'excessiva bellesa del lloc, va crear les mosques negres i les va posar en aquest paratge per a fer que els humans toquessin de peus a terra, i per a que no allarguessin massa l'estada en aquell lloc. M'agraden les llegendes, pel que transmeten de les cultures de les quals provenen, i per que acostumen a ser interessants històries fantàstiques, però fins aquest moment mai m`havia plantejat la veracitat d'una llegenda. El paradís, del qual no marxaries mai; seuries allà mirant-lo i fent mil fotografies. Les mosques negres (fucking sandflies) que un cop et detecten, et rodegen,et piquen, busquen qualsevol forat sense roba o sense repel•lent i et xuclen la sang, t’enutgen i et fan tornar boig. Va fer una bona feina la Hinenuitepo, i tant que la va fer. Avancem l'autobús 3 hores. Passarem la tarda en un poble sense gràcia enlloc de passar-la davant d'aquestes vistes impossibles, però com a mínim no hi haurà les mosques negres. Sempre hi ha d’haver alguna cosa que et recordi que la vida no pot ser tant excessivament meravellosa. Sempre hi ha d'haver el què o el qui que et vol fer tocar de peus a terra.