Tot i amb els ulls tancats, no puc barrar el pas a la forta brillantor del Sol, és massa fort. M'incorporo una mica i miro cap a l'aigua, quieta i transparent; amb l’encegadora lluminària del sol, a aquesta hora del dia i en aquest indret del món, es veu tot el que amaga la llacuna, i detecto una silueta que neda arran de la sorra, a poca profunditat; un altre tauró de punta negra. El segueixo amb la mirada, i quan el perdo de vista, i els ulls es tornen a queixar per l'excés de llum, torno a estirar-me del tot, acluco els ulls i, aquest cop, també em cobreixo el cap amb la samarreta; millor. Per fi la foscor total, i una fina veu en francès. No em dono per eludit i miro de continuar en el món de les cabòries i les fantasies tontes, però m'adono que la veueta és ben bé al costat meu, i tot i la mandra, em trec la samarreta de sobre, torço una mica el coll cap a la dreta i miro cap allà.
La nena deu tenir uns quatre anys, i va despullada i plena de sorra; m'està demanant alguna cosa en francès mentre m'ofereix una petxina. Somric, i li vaig a dir en anglès que no entenc francès, però el meu interlocutor té 4 anys i no crec que serveixi de massa. Mantinc el somriure, faig alguns sorolls histriònics de sorpresa agradable i li agafo la petxina que m'ofereix. Segueix la xerrera infantil en francès a la seva bola, per tant jo segueixo al meu rotllo: em poso la petxina a l'orella i faig cara de sorpresa al sentir el soroll del mar, i li passo a ella, que escolta i riu. Després de dir alguna cosa més, agafa un parell de petxines més i, seguida per un petit i graciós gos, que deu ser de la família (la simpàtica neneta és filla de la família propietària dels bungalows; el seu pare és francès -o, com a mínim, d’ètnia europea, i la mare és polinèsia –o polinesiana, polinèsica,...-), marxa una mica més enllà i es passa una bona estona jugant, amb les petxines, uns bastonets i l'aigua del mar. No s’avorreix. Em tapo el cap, escolto el vent, em relaxo i penso en la gran infantesa que deu tenir aquella nena, tot el dia per allà corrent en llibertat, coneixent gent nova que li segueix la corrent i li riu les gràcies, la brisa, la càlida i transparent aigua del mar, les palmeres, l’aire pur, els gossos juganers, les petxines i els bastonets.
Al vespre, després d'un cansat dia de nedar, perseguir taurons i ratlles, i observar les mil formes dels núvols, som sopant al bunga que fa la funció de menjador-restaurant, i veig la nena, que arriba amb la seva mare i el seu germà; els menuts encara van despullats, a la nit refresca un pèl, però no fa necessària la roba. La saludo amb el meu francès ultrabàsic (bon suar, sa va?) i ella somriu i es posa a jugar amb una ampolla d'aigua plena de sorra.
Mentre comencem a servir-nos el deliciós menjar que ens han preparat, i rumiem alguna pregunta típica i tòpica per a trencar el gel amb els hostes dels altres bungalows, que han col·locat (quin pal!) a la mateixa taula que nosaltres, se sent un motor a fora, ha arribat la pick up de la família. Al cap d'un parell de minuts entren el pare de la família i dos sexagenaris d'origen europeu, els pares d’ell, o sigui, els avis dels nens. Abraçades i petons, nosaltres ens ho mirem tot somrient i mastegant. Els nens semblen contents, retrobament familiar. De sobte apareixen tot de bosses i paquets i els donen als nens, que els obren intrigats. Per la nena n’hi ha uns quants: un pijama de color rosa, un vestit de la Hello Kitty!, unes bambes molt mones, nines, una Barbie i un Ken,...i diria que alguna cosa més. Els avis estan contentíssims oferint aquells regals, la nena s’ho mira amb un sentiment que barreja alegria pel fet de rebre regals i estranyesa davant de tots aquells objectes. L’àvia està molt excitada (sí, moltes vegades està més content el que fa el regal que el que el rep) i posa el vestit davant de la nena per a comprovar que la talla es bona i diu, en un francès que no entenem, però l’expressió és universal: que mona que quedarà!!, com si fos una nina. La mare va recollint els papers i les bosses, no sembla massa contenta. Nosaltres ens ho mirem esgarrifats i, com que ningú entén el nostre idioma, comentem la jugada: merda de consumisme, no poden deixar la gent en pau? Fins aquí, en aquesta mini-illa al mig del Pacífic, ha d’arribar l’excés i l’opulència que és el pilar de la nostra societat (i que ha portat a aquesta crisi que potser servirà per a que la gent toqui de peus a terra i baixi dels núvols del món superfantasbulós dels Audis i Cayennes para todos, cases xaxipirulis per a qualsevol, teles de plasma i altres luxes) ? La nena semblava feliç en el seu entorn, despullada i jugant amb el que trobava per aquí; no li calia més, però ara potser començarà a desitjar que li portin més vestides roses, més bambes de marca, voldrà més Barbies, o, fins i tot, potser desitjarà ser-ne una ella mateixa. Cal?
L’endemà sóc estirat a la sorra recuperant-me després d’una bona estona d’snorkel; el ventet és agradable, però el Sol continua sense tenir pietat. Em tapo la cara amb les mans buscant la foscor i quan em començo a relaxar i deixar-me portar per les meves cabòries sento una veueta en francès ben bé al meu costat. La veu és la mateixa d’ahir, però la nena pot ser que en sigui una altra. Un moment o altre hauré d’obrir els ulls i descobrir-ho; un moment o altre.
