divendres, 29 de juliol del 2011

COREA DEL NORD - DPRK ARRIBA A VIC






"L'arròs és socialisme!" Potser, en fred, aquesta expressió pot sonar estranya, fins i tot, per alguns, ridícula; però és un dels lemes que s'ha utilitzat a Corea del Nord des de fa més de 50 anys. L'arròs és un element vital en la majoria de països asiàtics, base de la seva alimentació i mitjà de vida de gran part de la seva població. Per Kim Il Sung, pare de la República Democràtica i Popular de Corea, l'arròs era un element clau per a tirar endavant el país, després de la guerra i la destrucció absoluta que va suposar aquesta. L'arròs com a símbol d'unitat, d'esforç i de lluita per a avançar i sobreviure tots junts. Com varen explicar-nos en la nostra visita al país, a l'època del transplantament, fins i tot la gent de la ciutat (guies inclosos) es traslladen al camp per col·laborar en aquesta dura tasca.




"L'arròs és socialisme!" és el lema d'un dels 190 cartells que formen part de l'Exposició Corea: el pes de la història, que es pot veure fins a l'11 de setembre al Museu de l'Art de la Pell de Vic. Aquests cartells estan ordenats cronològicament, i tenim a ma un paper amb la traducció de tots els seus lemes. Des de "Produïm molts capolls de cuc de seda de bona qualitat!" fins a "Visca l'exèrcit popular, la força revolucionària que preserva la victòria del socialisme!", "Arranquem a temps les males herbes!", "Endurim com una roca el nostre poder revolucionari!", "Adorem de manera audaç el lideratge del partit!", "El coneixement és poder. Llegim més llibres!" o "Seguim al peu de la lletra l'obra del partit!", tots aquests cartells, amb les seves magnífiques il·lustracions socialistes i revolucionàries, ens van mostrant les idees que ha volgut anar transmetent el govern del país durant aquests més de 50 anys; i, a través d'aquests, si tenim una mica d'idea de l'historia del país, podem anar veient les prioritats de Kim IL Sung i Kim Jong Il en cada moment, des de els inicis de la revolució, on es va començar amb força potenciant tots els camps (agricultura, indústria,....) amb, tot s'ha de dir, un gran èxit, fins als anys 90, de la gran fam i la misèria màxima (entre les causes va haver-hi la caiguda de tot el bloc socialista, o unes grans inundacions) que van portar a la desesperació i la fugida de molts ciutadans, anys en que els lemes dels cartells exposats aboguen par la fidelitat al partit i a l'obra socialista.





Pel que fa a l'estètica dels cartells, poc han canviat en totes aquestes dècades, aquí ni photoshops ni altres programes de muntatge, tots es basen en aquests grans dibuixos, uns de molt simpàtics i que transmeten felicitat i optimisme al poble (camperols riallers, soldats riallers, nens riallers, proletaris riallers,...) i d'altres d'estètica més agressiva i combativa, amb els protagonistes normalment de perfil i enarborant llibres rojos, armes o estris varis. N'hi ha algun altre de més tètric i que ens porta a la memòria, altra vegada, el 1984 d'Orwell, com els que parlen de delatar els traïdors i on es veuen nens assenyalant (cap on suposadament hi ha els botiflers).




Apart de tota aquesta nodrida col·lecció de cartells, hi ha 4 televisions on es poden veure, contínuament, documentals i pel·lícules; aquesta part audiovisual també té força interès per a aprendre encara una mica més del país, tot i que en alguns dels casos aniria bé tenir subtítols (documental sobre la reconstrucció del país, o el que tracta específicament sobre l'Estimat Líder Kim Jong Il); i, al final, en un "petit cinema" es projecten pel·lícules nord-coreanes, patriòtiques i, des de el nostre punt de vista cultural, força cutres, amb els seus zooms in i zooms out marejadors, i els seus arguments senzills (en aquesta només es subtitula una de cada 5 frases, però n'hi ha prou per seguir, sense problemes, la trama); com els cartells, les pel·lícules sembla que no hagin canviat gaire en els últims cinquanta anys, i es faria difícil de diferenciar la que es projectava (de 1986), la que s'estava editant en els estudis de cinema de Pyongyang quan varem ser-hi, o alguna dels anys 50 o 60. Però val la pena fer-los un cop d'ull, ja que les pel·lícules ens ensenyen molt sobre el país on estan fetes, sobre les seves històries, les seves inquietuds (o les dels seus governs, com en el cas de DPRK) i el seu sentit de l'humor (que no és ni millor ni pitjor que el nostre, sinó diferent).









"Sembrem més de vint gira-sols per família!" diu un altre dels cartells; "Reunifiquem la pàtria amb la sòlida unió del poble", diu un altre. Doncs som-hi.








P.D. 1. la fotografia que il·lustra l'escrit no és de l'exposició, sinó que és d'un mosaic que hi ha als estudis de cinema de Pyongyang, però que és del mateix estil que els cartells esmentats, mateixa estètica i ètica.




2. agraïments al Tortamón, aquell que és quan viatja que hi veu clar, per informar-nos sobre aquesta exposició tan interessant.