dilluns, 11 de juliol de 2011

ELS TANCS TORNEN A HAMA (DE QUAN VAREM CONEIXER EL CODY)





El Cody mira a banda i banda abans de parlar-nos dels Germans Musulmans, fins i tot abans de mencionar-ne el seu nom. Mirem, també, cap a tot arreu, per si hi ha algú estrany o que ens segueixi, però a la tènue llum dels pobres fanals que il·luminen aquells carrerons tan atmosfèrics i tant estrets no s'hi veu ningú; bé, un gat que s'enfila a una finestra i, al fons, un home geperut entrant a una petita mesquita de barri a resar, fa uns segons a sonat la crida del muetzí Al·lààaààààà`Akhbar.

Ens parla de la massacre del '82 (any en el que al Cody encara li faltaven 7 anys per néixer i nosaltres ja en feia 7 que corríem per aquest planeta), que va acabar amb tot aquell barri absolutament enfonsat, derruït, destrossat i desintegrat, i amb desenes de milers de morts. Fa menys de trenta anys, aquells carrerons, pels quals passegem, tant macos i tan tranquils, al costat de les famoses i impressionants sínies de fusta, eren un camp de batalla, de bombardejos i trets. Qui ho diria. A les ordres del President Hafez Assad (pare de l'actual president), fart de les protestes i sublevacions contra el seu poder (podríem dir) absolut, els tancs varen rodejar la ciutat, i els avions de l'exèrcit la varen bombardejar. I no en va quedar res, apart del parell de carrerons agradables i silenciosos pels quals passegem amb en Cody, i l'home que va a resar.

“Proclama que cuenta con la apreciación y apoyo de todos los pueblos del mundo, y especialmente del campo socialista, encabezado por la Unión Soviética!” ho recita el Cody amb un espanyol força perfecte, si tenim en compte que només fa 5 mesos que, auto-didàcticament l'estudia; de fons sona també la veu del Che en el discurs a la ONU que té gravat al mòbil; la frase final la fem en cor els quatre; el mòbil, el simpàtic del Cody, l'Anna i jo: “Pátria o Muerte!”. Parla molt bé l'anglès, va estar estudiant francès pel seu compte, fins que fa cinc mesos va conèixer uns turistes de Madrid i li va agafar pel castellà. Fa servir webs d'Internet, intenta llegir diaris i es baixa pel·lícules en la llengua, com El Che, del qual se sap el fragment mencionat, o Lucía y el sexo, que va trobar massa grollera (en un país així deuen veure-ho com porno del guarro). El coneixem pel carrer, demanant-li on hi ha un internet cafè, ens hi acompanya i mentre nosaltres contestem els mails de la família i els amics, ell es connecta al seu. Com que li hem explicat que la nostra llengua és el català, després d'1 hora navegant ja ens engalta, altra vegada amb accent prodigiós, coses com : “encantat de coneixe'l”, “benvingut” o “moltes gràcies”.

Passem unes quantes tardes amb el,l i compartim pensaments i experiències. Va nàixer a Abu Dabhi, on el seu pare va estar treballant per a fer una bona bossa i tornar a Síria, on va obrir una clínica veterinària. Són nou germans, tots del mateix pare, però no de la mateixa mare; el pare té dos dones, i va alternant les nits a casa d'una o l'altre, els parells la menganeta i els senars la pepeta...no sembla mala idea...ai! Ara estudia veterinària, aquí a Hama, però no hi té masses amics, i per això es dedica a estudiar idiomes, per si algun dia pot marxar d'aquí. "Vaig conèixer un americà", ens diu, "al centre de Damasc, i varem sortir de festa", somriu, era la primera vegada, i es veu que es va ajuntar amb un peça, ja que diu que va acabar dormint en un pis amb ell i unes noies, no sé que hi va passar, però diu que aquella nit li va canviar la vida.

"Molts nois musulmans se'n van al barri cristià a veure les noies", comenta tot pícar, però jo no ho faig. I parlem de moltes altres coses del país; diu que pots ser comunista, o socialista, o nazi,...i que ningú et dirà res, però el que no pots fer és dir res sobre el president, que llavors sí que et caurà el pèl, i li expliquem que al nostre país, amb la Monarquia va per l'estil. I el que també està mal vist i té números per a que et detinguin i t'interroguin és anar amb barba o pinta d'islàmic radical, aquí els tenen molt controlats per evitar problemes. Espeta que, aquí, no hi ha mai ni manifestacions ni vagues, i ja li està bé; suposo que havent nascut anys més tard de l'últim merder polític gros, està acostumat a això, que la gent no protesti. No hi ha manifestacions ni vagues.

Dos anys més tard, al juliol del 2011, les anomenades revoltes àrabs, que varen tenir el detonant d'un suïcidi a Tunísia, han esverat i canviat molts països, havent arribat a Síria, i a la ciutat de Hama, amb els seus irresistibles i embafadors postres, les seves grinyoladores i fotogèniques sínies, la seva simpàtica i xerraire població, i el Cody, amb el seu aprenentatge accelerat d'idiomes i les seves nits d'insomni amb els losers als internet cafès 24 hores. Els tancs, els trets, les corredisses, el fum i la sang altra vegada. En els moments d'escriure això hi ha milers i milers de persones manifestant-se als carrers de la ciutat; els règims s'entesten en usar la violència extrema contra els pobles, però així només creen màrtirs i els màrtirs creen més odi i més consciència; com més manifestants han anat morint a les ciutats de Síria, com a Hama, més gent surt als carrers. Mentre, per aquests mateixos carrers es passeja l'Ambaixador d'Estats Units, per a donar suport i ànims als que “are expressing their right to speak for change”. Fantàstic. I el Cody deu ser al seu poble (fan vacances universitàries a la mateixa època que nosaltres?), o en un internet cafè, o parlant amb algun turista i iniciant-se en l'italià, l'alemany o el flamenc; no semblava carn de manifestació ni de merders. De fet, no ho semblava ningú, en aquella ciutat de gent esplèndida i somrient. La manifestació continua, així com els tancs i els soldats disposats a tot. Ningú neix carn de manifestació ni de merders; però les circumstàncies t'hi poden tornar. Buscaré el pacífic i intel·lectual Cody a les imatges d'Al Jazeera.