No et demanen que els facis la foto perque esperin diners a canvi ni que els l'enviis, sino tant sols per l'emocio de ser retratats; i si, despres els ensenyes la fotografia que has fet, riuen com bojos al veure's dins d'aquella minipantalleta. En els nens fa gracia, pero aquesta estranya emocio de ser retratats per que si, xoca mes en els adults, ancians, families senceres,... que tambe t'ho demanen amb falera, sobretot en llocs on l'afluencia guiri encara no es tan normalitzada i potent com en llocs com Bali, on el que et criden els locals acostuma a ser: Transport! o Massage!
En llocs com Larantuka, Lamalera o Waywerang, la solicitud de fotos es continu, i no cal dir res de la serenata de Mister! Hello, Mister! Miss! continu; les passejades son continues converses que giren al voltant del nostre lloc d'origen (Messi!!!),com estem, on anem,....fa molta gracia, fins a un punt en que cansa i el saludador simpatic numero 137 es queda sense resposta i, si fa calor i estem cansats, el saludador simpatic numero 163 s'emporta una mirada amb cara de gos.
En alguns dels pobles, les caminates es converteixen en una mena de processo infantil que, per a algu que s'ho miri desde fora, pot recordar al conte del Flautista de Hamelin (tot i que nosaltres no toquem la flauta, nomes fem fotos i suem) o un cercavila amb gegants (un servidor, amb la seva longitud, paga mes d'un riure, i de dos); a la poblacio de Lewolewa, a l'illa de Lembata varem arribar a arrossegar un seguici de mes d'una cincuantena (i aqui no hi ha guardia urbana per a dir que nomes eren 5) de nens d'edats i vestimentes del mes variat (nenes amb el mocador islamic, nens amb samarretes del Barca, del Milan o el Chelsea, nens espellifats , xavalets modernissims,...), xisclant, controlant els nostres moviments, dient tonteries i xiflant-se cada cop que desenfundavem la camera. Una estona fa gracia.
Tornant d'un dels viatges, el meu pare hem va dir que tant al blog, com als mails o en les explicacions de batalletes posteriors, sempre parlavem de la simpatia de la gent, dels somriures, de la seva naturalitat i espontanietat. Potser es veritat, ens podem fer pesats amb aquest tema; pero, la veritat es que et pots acabar cansant de les mesquites, de les pagodes, de les platges paradisiaques amb palmeres o de veure gent enfilada al sostre d'un autobus, pero els somriures no perden mai la gracia. Sempre els reps amb la ilusio del primer viatge.
2 comentaris:
:)
:) :)
:) :) :)
:) :) :) :)
:) :) :) :) :) o
:) :) :) :) :) :)
:) :) :) :) :) a
:) :) :) :)
:) :) :)
:) :)
:)
Molt bo Tortamón! sembla ben bé un poema visual del Brossa...Somriures en moviment!
Publica un comentari a l'entrada