dimarts, 25 d’octubre de 2011

SANG I SUOR A LAMALERA (ELS ULTIMS DEL MON)







1.L'illa de Lembata ja és tan sols una silueta al fons, i ens seguim allunyant. De sobte, algú crida: “lumba lumba”!! Mirem cap a la direcció a on assenyalen, i allà el veiem: la seva esquena gris amb l'aleta inconfundible. I no va sol, en veiem més; nedant en grups, fent salts acrobàtics fora de l'aigua, passant a tocar de la barca... deixem de contar-los al cap d'un moment; n'hi ha desenes. Ens meravallem i intentem la frustrant tasca de fotografiar-ne un mentre salta. Tot és fantàstic. Si no fos perquè els hem vingut a matar.

2.La sang passa per sota dels nostres peus, i les nostres xancletes floten pel riu vermell que omple el cul de la barca. Els seus ulls sense vida juraria que ens estan mirant i, la seva boca, segueix amb aquell somriure que fa que sembli que, els dofins, sempre estiguin contents. Tres dofins. Tres lumba lumba jauen davant nostre. Semblen de plàstic, però les ferides dels harpons i la sang hi aporten el realisme cru. El sol és criminal. Tornem cap a terra. Gràcies a Déu.









3.Ajudem els pescadors a estirar la barca fora del mar i, fent-la córrer sobre troncs, pujar-la platja amunt cap al seu rústic cobert, fet de fustes i bambú, i adornat per ossos, mandíbules i vèrtebres de balena. A la sorra, jauen els trofeus de la jornada de pesca d'avui, els tres dofins. El nen trist, despullat, surt de la platja i s'hi apropa, amb la seva mirada melancòlica. S'ajup al costat d'un d'ells i se'l mira, després ens guaita a nosaltres, i com ja havia passat la primera vegada que el varem veure, ahir, mentre miràvem la posta de sol, no ens torna el somriure. Continua mirant-se el dofí, directament als ulls, i li agafa la aleta, i li amanyaga la pell suau i plastificada.





4.En aquest recòndit poble de la illa de Lembata (Indonèsia), Lamalera, generació rere generació els seus homes han sortit a pescar amb les seves artesanals barques de fusta i els seus llargs arpons de bambú com a única eina. El que els ha fet famosos és que són l'únic racó del món on es pesquen balenes amb harpó, i degut a la (evidentment) poca quantitat que en maten al llarg de l'any, ho tenen permès per goberns i organitzacions conservacionistes.

Deu ser espectacular veure com, amb aquelles petites i (dóna la impressió que) inestables barquetes, s'apropen a una balena, de molta més embergadura, i la ronden i la controlen; i en un treball en equip sense fisures, busquen el moment adecuat, en que el més veterà i expert saltarà amb el seu arpó de 6 metres i, amb una força i punteria exepcionals, si té fortuna, l'encalçarà, i començarà una lluita sanguinària, de tu a tu, on la balena farà el possible per a escapar-se i tirar avall, i els pescadors per a rematar-la, i tornar a terra amb aquella quantitat t'han exagerada de carn, que alimentarà a tothom durant un llarg període de temps.

5. “No Baleo” ens diuen, no és època de pescar balenes. No podrem veure l'espectacle de l'home contra la natura, en aquest cas, a diferència de les grans flotes pesqueres, la dinamita o les xarxes quilomètriques, bastant igualada. Justa, però sanguinària. Justa, però, per uns occidentals de vida fàcil i pulida com nosaltres, i que viuen de nedar entre els habitants dels oceans, trista. Aquesta és la seva vida i la seva forma de supervivència; el menjar no es va a comprar al supermercat, sinó que se surt al mar a guanyar-se'l. Ja deu fer dècades que en aquest racó es viu de la caça de balenes, dofins, peixos lluna o mantes, com quelcom racional, amb objetivitat. Així és la vida, i no hi ha lloc per plànyers per aquests pobres animalons riatllers, ni per sentir-ne pena. Bé, excepte, potser, pel nen trist.

5 comentaris:

ANA MARIA ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Dani Farrús ha dit...

Bones,

en referència al comentari anterior, de l'Ana Maria,dir que agraeixo profundament el feed back de la gent que segueix el blog, i demostra que hi ha un interés en el seu contingut. La veritat és que, quan escric coses al blog, tot i que intento que estiguin ben redactades, amb els mínims errors, amb una coherència literària,...ho faig amb un punt de complicitat amb els lectors, de coloquialitat, amb l'intenció de fer les històries amenes i, una mica, com si les expliqués a un conegut; per la qual cosa em permeto llicències, "conyes" i vocabulari que no faria servir en un article per a un mitjà periodístic.

En tot cas, tot i que m'ha sorprès la reacció per l'ús de la paraula "cagades", com que realment m'interessa l'opinió de la gent que segueix el blog, i m'afecta que aquest pugui transmetre coses negatives, o que provoqui reaccions negatives en el que ho llegeix (és l'última cosa que voldria!!!), he procedit a canviar el títol del subapartat.

Doncs res, moltes gràcies pel comentari i l'interés mostrat.

Salut!

ANA MARIA ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
ANA MARIA ha dit...

Moltes gràcies!
M'alegra la rapidessa de la teva resposta i m'agrada molt el nou títol.
D'altre costat perdon perquè m'he adonat que és una mica agresiu entrar a un blog i només dir un comentari negatiu -contructiu. Doncs afegir felicitacions pel blog i les fotos tan maques que fas.

F&M ha dit...

Uau, increible i morta d'enveja per les rutes i viatges fets.
Molt bones fotografies
Algun dia haurem de fer intercanvi de conneixements, jo et passo Amèrica del sur i tu la resta del món jajaj
http://fuetimate.wordpress.com/