"Jocs de canalla. Comptar les granades disparades contra la ciutat, tallar els arbres caiguts, coleccionar bales, bombes...Intercanvi de coleccions"*
1. ATENCIÓ, FRANCTIRADORS!
Caminem despressa, mirant a terra. Hi ha nervis, bastants. Hem vist com disparava cap avall, amb precissió, contra aquell home que tornava tant pantxo cap a casa després d'un dia de feina; i nosaltres ara som a avall. Fa una mica (un minut?) que no es sent cap tret; potser està esperant el moment oportú? apuntant, prenent-se el seu temps, buscant el tret perfecte. Puummm (el blam! que recrea el so de les bales en els còmics mai m'ha fet el pes; podia haver fet servir el pinyeu!). Òstia. Tot el cos sens mou al ritme del soroll, al més pur estil "espant de petards per Sant Joan"; un tret, acollona. Sembla que encara som sencers. Seguim caminant, mirant d'evitar de passar per sota de la delatadora llum dels fanals. Carrer avall, deixem el cementiri musulmà que ens flanquejava per la dreta i ens introduïm en el laberint de carrerons del barri otomà. Ja som fora del camp de visió d'aquell grup d'adolescents que disparen desde la muralla, buscant objectius. Són massa joves per haver viscut el llarg setge a la seva ciutat. Els seus pares, segurament, van córrer pels aquests carrers durant aquells quasi quatre anys d'empresonament a la seva ciutat; dia rere dia, per anar a buscar els aliments que els portaven de l'ajuda humanitària, o per anar a visitar parents; jugant a la ruleta russa cada cop que atravessaven carrers amples, i respirant tranquils quan passejaven per carrerons protegits per llençols; els franctiradors podíen ser, i eren, en els llocs més inesperats, disparant al més mínim moviment als carrers o les finestres o els balcons. Els seus pares, probablement, encara somien amb aquells enemics invisibles, amb aquell terror a l'anar a buscar aigua o tallar llenya per escalfar-se a l'hivern, amb el soroll de les bales esquinçant l'aire i perforant la carn del veí o de l'amic; i ara ells són allà, jugant a aquell joc macabre, sentint-se els amos de la ciutat desde un dels seus punts més alts, tothom als seus peus i a mercè de les seves bales.
Ens girem i mirem enrere per assegurar-nos que aquells marrecs de la postguerra no ens segueixen amb la seva amenaçadora joguina. Respirem tranquils. Segurament és una pistola d'aire comprimit, o de balins; però sembla i sona tant real... i a ningú li agrada ser al punt de mira.
2. LA PORTA DE LA CIUTAT
Plou, ara ja a bots i barrals. Mentre erem veient el vídeo i l'exposició no queia ni una gota, però quan ens hem decidit a marxar, ha començat el ruixat, no falla. Som a la porta, mirant cap a fora i esperant que el sol torni a sortir ràpid. Davant nostre, un parell de casetes d'obra vista, típic dels paisatges i pobles de Bòsnia; els poblets reconstruïts i les cases que, com l'Au Fènix, han tornat a néixer de les cendres, i es mostren allà, com despullades, maons taronjes per tot arreu. Al costat, una casa mig enderrocada, la família que hi vivia potser no té diners per a arreglar-la, o potser va haver de fugir. Aquestes cases eren al costat de la porta de la ciutat, la única durant aquells llargs mesos: la porteta que portava a l'estret i humit túnel que era construït per sota de la pista de l'aeroport, i per on passava la línea elèctrica, la de telèfons (mentre van durar i funcionar), la gent amb els sacs de menjar, les cabres i les armes. L'única obertura cap al món exterior que teníen els milers de segrestats a la seva ciutat. El túnel passava per sota de l'aeroport, única zona sota el control de les Nacions Unides i única zona no ocupada pels serbis que apuntàven Sarajevo.
La pluja no para, però tenim ganes d'anar tirant; ens tapem el cap amb la caputxa del jersei, que aviat serà xopa, i caminem cap a la ciutat, entre cases enderrocades i cases d'obra vista; ens creuem gent, segurament, alguns no s'han recuperat mai, i d'altres tenen la façana renovada, aus fènix a l'exterior, però oblidar tot allò té que ser impossible.
"Converses de dones. Intercanvi de receptes de guerra: qui pot preparar els millors àpats fets de res?"*
3. FORATS
i forats i més forats. No són exclusiva de Sarajevo, no. Només creuar la frontera, venint de Croàcia, varem començar a veure cases com formatges de gruyer, amb forats de bala per tot arreu, i ens exclamàvem, i tractàvem de fotografiar-ho a través dels bruts vidres de l'autobús; però al final t'adones que és a tot arreu, i que de fotografies en pots fer tantes com vulguis: edificis otomans foradats, rascacels foradats, blocs de pisos foradats, casetes unifamiliars foradats, mesquites foradades, esglésies foradades,...el que vulguis i on vulguis. Recorda Beirut o Hebrón; llocs on les parets foradades et diuen que allà hi varen passar coses molt bèsties, que mil·lions de bales varen anar a parar en murs i finestres, i que moltes d'altres, les que no veiem, varen anar a parar als seus objectius.
4. GIN TÒNICS
Seiem en una taula al carrer, alta, amb uns tamburets també força alts; sona Brittney Spears, i la gent que ens rodeja van molt alicatats, pijos de postal; les noies van ben emperifollades, maquillades, melenes rosses i bolsos de marca; miren de reüll a veure si algú se les mira, i sí, hi ha grups de nois de coll aixecat i cap engominat que se les miren amb luxúria. Un parell de cotxes molt cars estan parats just al davant d'aquests locals, els llocs de moda de la ciutat, the place to go. I nosaltres allà al mig, amb els nostres gin-tònics, comentem el que hem vist aquell dia, ens riem de les testosterones de la taula del costat, fem alguna clinssada a les pressumides del bar de davant, comentem per milèssima vegada el barat que és tot i que, a Barcelona, en un bar així, hauríem pagat deu cops més per aquells gin-tònics. Algun moment ens ho mirem callats, cadascú amb les seves cabòries; pensant en el fet que fa només 17 anys tota aquella gent vivien assetjats, amb la mort com a element cuotidià de cada dia, sense menjar ni aigua, lluitant per una barra de pa, o morint a la cua del pa per una granada llençada allà, en hora punta, amb molta puteria. El poder de poder tirar endavant, després de viure la mort és increïble.
"Velocitat. Desballestar les parts dels cotxes abandonats i portar-les cap a un lloc segur. Regla del joc: tant ràpid com sigui possible. No hi ha límits d'edat"*
*Traduccions d'extractes del llibre: "Sarajevo. Survival guide", guia sarcàstica editada per escriptors i artistes de la ciutat durant el setge.
