dimecres, 25 de juliol de 2012

SOMRIURES QUE VENEN DE MYANMAR (I LAMENTS QUE VENEN DEL PAIS DE LES MERAVELLES)

"Chico! Chico!" Ha arribat corrent, i està molt esverat; ha entrat a la botiga com una fletxa i se m'ha llençat al coll. "Chico!" Tots ens quedem parats; em costa de reaccionar. De sobte, tots ens adonem del que significa i sortim corrent, descalços com anem, a darrere seu. "Chico!" crida emocionat. Correm clavant-nos les pedretes del carrer sense asfaltar, però les soles ja hi estan acostumades. El seguim fins a la farmàcia i entrem en tromba; som 6 o 7: el Jef, el francès que fa pocs dies ha tornat de l'infern del Darfur, l'anglès Tom, la sueca Natalie, la tailandesa Luke Mee,...A fora hi ha un grup de birmans fent una cigarreta, els saludem: "Minglaba!" i entrem cap a dins i, de cop i volta, sense porta ni cortina, ens trobem amb més birmans, la parella del Chir estirada en una camilla, la placenta i sang, i el "chico".

"How old is el chico now?" "Two years" "Already?" Ja fa dos anys que el Chir va tenir el fill, el "chico", el Chesir? Com passa el temps, i com canvien les coses. Aquell dia, el dia del naixement, tots nosaltres treballavem a la mateixa empresa; el Chir, amb el seu somriure ens ajudava a sortir de l'aigua, a posar-nos els equips, carregava els "tanks" i bosses ben pesades, tallava la fruita i desembossava els lavabos,...tot per quatre xavos; nosaltres ensenyàvem a bussejar, guiàvem i disfrutàvem del fons marí dels voltats de l'illa, de la vida que hi havia just allà a sota del vaixell, de la qual, ell que no sabia nedar, no podia gaudir-ne.

Dos anys fa, des de que vam descobrir que els nens també poden néixer a la rerebotiga d'una farmaciota polsegosa, sense tantes mandangues i desinfecció malaltissa. Ara, seiem al costat de la piscina d'un resort luxós de Koh Tao, el Chir i la seva dona hi treballen i ens han convidat a una cervesa. Seiem allà els quatre, somrient i abraçant-nos; les mirades, els copets a l'esquena carinyosos i els somriures són la base de la comunicació l'estona que som allà junts. Parlen anglès, però bastant limitat; el Chir va dividir la, diria que poca, facilitat pels idiomes, entre l'anglès i l'espanyol, i ara les converses són una mena de barreja d'spanglish amb gotes de tai i birmà. "How is "el chico?" Dels dos anys que té, fa més d'un i mig que no el veuen; el van portar a Myanmar amb la seva família i, fins d'aquí un any que tindran vacances, no el tornaran a veure. Ho expliquen tot amb un somriure a la cara, com si no passes res. Com si no passes res! Somriuen i somriuen; somriuen quan recordem anècdotes al vaixell i personatges característics; somriuen quan parlen de la situació de la seva família, de la seva situació legal a Tailàndia o de com dormen amb altres birmans.

La noia diu, somrient, que li agradarïa anar a l'Estat Espanyol, i nosaltres li diem, sense somriure, que ara la situació està fatal, que hi ha molta crisis, que no hi ha feina, que és un drama,...i, de sobte, m'avergonyeixo del que estic dient. Com els podem estar venent la moto de que tenim una crisi a Espanya a uns immigrants birmans a Tailàndia? que no han tingut mai res, que no saben ni el que és la seguretat social, ni l'educació pública, ni els caps de setmana, ni les televisions de plasma, ni els ordinadors portàtils, ni la paga doble, ni electricitat les 24 hores, ni tenir diners en un banc, ni les hipoteques, ni les vacances a la platja, ni els vols de Ryanair, ni la roba comprada per rebaixes, ni les jornades de 8 hores, ni un crèdit per comprar-te el cotxe que vulguis, ni anar a sopar a fora amb els amics, ni l'atur, ni tenir més d'un parell de sabates, ni portar el fill a la guarderia, tenir-li una cadireta pel cotxe, una per la taula de casa, una per la taula de quan anem a fer un àpat a un restaurant, i un llit per casa, un llit per quan sigui més gran, un llit per quan sigui més petit i un per quan anem uns dies a fora, ni, tan sols, de poder viure amb el seu fill...Ells, somrient, es lamenten per nosaltres, no tenen la picardia per comparar i adonar-se que els meus laments són una gran bajanada; els sap greu pels europeus que estan passant aquest mal tràngol, però jo miro de canviar de conversa: hi ha aires de canvi a Myanmar, el país s'està obrint i els voltors capitalistes sobrevolen els seus camps, les seves jungles i les seves ciutats; la cadena de botigues Seven Eleven ja té un contracte per començar a inundar el país de petites franquícies i les grans empreses multinacionals ja s'estan repartint el pastís; però, això, també significarà que gent com el Chir i la parella puguin fer les feines que fan a Tailàndia al seu país, prop de la família, prop del Chesir. Comentem aquest futur de Myanmar amb un somriure a la cara, ells i nosaltres, però no sembla que estiguin massa il·lusionats, tot i que somriguin; no estan acostumats a que els regalin res ni a que les coses els surtin bé o se'ls hagin d'arreglar, però, tot i així, somriuen de cor.