Perdoneu per anticipat pels errors ortografics, aquests teclats no estan pensats per a que si escrigui en catala.
1. BENVINGUTS AL REGNE DE CASA MEVA
Silenci. Somriures francs i mes silenci. Mirades. Tot i que haguem trencat tots els protocols possibles, el Rei sembla content. Tenen una mirada encisadora i es mostren molt dolsos i tranquils, tan ell, el Monarca, el Raja de Boti, com la Reina, com el pare del rei, aquell vellet entranyable que seu en una cantonada, i com el Princep. Tots ells, tot i la nostra gosadia, riuen les nostres bromes, i quan torna el silenci (que torna sovint), miren, primer a terra parsimoniosos i despres a nosaltres, directe als ulls, amb l'innocencia i la pau que despren tot el seu regne. El remot regne de Boti.
2. HISTORIA D'UNA ANADA
Silenci. Somriures francs i mes silenci. Mirades. Tot i que haguem trencat tots els protocols possibles, el Rei sembla content. Tenen una mirada encisadora i es mostren molt dolsos i tranquils, tan ell, el Monarca, el Raja de Boti, com la Reina, com el pare del rei, aquell vellet entranyable que seu en una cantonada, i com el Princep. Tots ells, tot i la nostra gosadia, riuen les nostres bromes, i quan torna el silenci (que torna sovint), miren, primer a terra parsimoniosos i despres a nosaltres, directe als ulls, amb l'innocencia i la pau que despren tot el seu regne. El remot regne de Boti.
2. HISTORIA D'UNA ANADA
Arribar fins aqui ha costat, com diria aquell, Deu i ajuda. Estem baldats i voldriem anar a l'habitacio, a deixar els petrecols i estirar-nos un moment, pero aixo no es un allotjament qualsevol, es la casa d'un rei, i donat que hem vingut sense guia (vulneracio protocolaria numero u) i que no volem violentar sa majestat, seiem alla amb la familia, com estanquirots; ara faig una broma en indonesi basic, ara intento articular alguna paraula en la seva llengua autoctona per fer riure, ara els ensenyo fotos d'altres llocs. Brometes, silencis, mirades i somriures hipnotics; cansats i sense gosar fer un pas.
El mati ha sigut molt llarg, ple de mitjans de transport diferents i d'incerteses continues: d'aquell primer autobus que no acabava de passar mai, a aquell encreuament en que l'unic transport possible ha estat la caixa d'aquell camio plena de grava i pales, i de gent "tribal", ataviats amb pareos "tradicionals" d'ikat, i boques vermelles de mastegar sirih pinang o, en angles, betel nut (1); i aquells tres quarts d'hora com a passatgers de motos per camins de pujades i baixades, pedres i roques i forats i penyasegats, d'un conductor de moto empenyat a parlarme sense que l'entengui, escupint-me saliva vermella a cada paraula, i jo, com un ninot, a darrere movent-me cap aqui i cap alla (la meva fama mundial de mal passatger de moto deu superar la d'infame conductor) i rebregant-li la jaqueta; segur que pel xerraire escupidor va ser un d'aquells moments en que es va plantejar perque feia aquell collons de feina en lloc d'una altra. Ah, i entre uns mitjans de locomocio i els altres, volta que voltaras per pobles i poblets, guiats per uns i altres per a arribar a un suposat homestay que no era tal.
3. BOQUES VERMELLES, VORERES VERMELLES
(1) el betel nut es el nom generic amb el que es coneix un conjunt de "coses" (el betel nut en si + un altre fruit sec i allargat + un polsim blanc que encara hem d'averiguar que es) que es posen juntes a la boca, es van mastegant, deprenent un gust amarg bastant (pels iniciats) insufrible, provoca una salivera exagerada i fa que hagis d'estar tota l'estona escopint vermell, origen de les taques sanguinolentes que hi ha per places i carrers; es una combinacio addictiva i que aqui a Timor (com en zones de la India, Laos, altres illes d'Indonesia,...) es molt comu; veus la gent amb la boca plena i els llavis i les dents d'un vermell escandalos. Quan vas a veure un d'aquests reis, el primer que has de fer, per mostrar els teus respectes, es obsequiar-los amb aquests productes; davant del rei de Boti em comparegut sense aquesta simbolica i preuada oferta (norma protocolaria violada numero dos, ai!).
4. FAM, DIPLOMACIA I TRANQUILITAT
Despres d'estar reunits una bona estona, suposem que ja es deuen donar per mostrats els nostres respectes, i peguntem si podem anar a voltar pel regne i fer fotos (jalan, jalan?}; cap problema. Perfecte. Ens movem entre la vegetacio, cabanes de fusta i palla, ume kebubus (cabanes tradicionals del Timor en forma de rusc d'avelles amb l'exterior totalment de palla, com pallers gegants amb una miniporteta, vaja), gallines, vaques i garrins. Hi ha plantes, flors i arbres de tots tipus i colors, que fan ombra i sembla que aillin aquell poblet-regne de la resta del mon; tan bon punt atravesses la porteta de la valla, oberta personalment per la Reina, t'endinses en un raco diferent, net, fertil, tranquil, autosuficient,...platans, cocos, verdures...tot a l'abast de la ma. Perdoneu que em repeteixi, pero la sensacio de tranquilitat es molt especial. Fem fotos i ens movem lentament, sense voler ofendre a ningu, pero aqui ningu s'ofen. Hi ha aquesta part de Boti, dins de les tanques, on viuen unes quantes de les families vasalles i, a fora, en una area forsa mes gran, hi viuen bastants mes families, que tot i que formen part del regne es veu que s'han anat "pervertint" mes pel mon indonesi i han anat deixant de banda moltes de les regles ancestrals.
El rei jau en una cadira de fusta, i tot i que no te ni tron ni corona ni caballers ni un gran palau, despren un noseque de rei de conte; de rei bo. Tot plegat despren un noseque bo; dona la sensacio d'estar en aquell regne dels elfs del Senyor dels Anells, pero sense l'ensucrament, els efectes especials de Hollywood i les belleses extremes; el mateix pero en natural, i sense la magia explicita; la familia real tambe em fan pensar en el guru (que, per cert, la paraula, en llengua indonesia, vol dir professor) i familia d'algun lloc de ioga i vipassanes d'aquells allunyats de tot arreu i on tothom fa cara de felicitat i d'harmonia amb l'entorn. Tambe em ve al cap aquell "benvinguts al regne de casa meva" dels anuncis d'Ikea. No se, potser exagero, o potser em quedo curt.
Tornem a seure al porxo del rei, es fa de nit i tenim gana (entre una cosa i l'altra no em ni dinat); quan seiem alla sempre tenim un dels membres de la nissaga fent-nos companyia, ara hi ha el fill, de faccions fines com tots ells i, tambe com tots ells, un monyo recollint els seus cabells. Aqui es guien per unes normes ancestrals, una de les qual es que quan els homes es casen s'han de deixar els cabells llargs (sort que aixo nosaltres no ho tenim, ja vaig fer prou miseria en les meves etapes com a adolescent i post-adolescent); tenen moltes altres normes propies, com que han de viure sempre alla i no es poden casar amb ningu que no pertanyi a Boti; o que nomes poden portar roba feta per ells, pero una dessudadora amb caputxa o un polo, denoten que algunes tradicions es van flexibilitzant. "Berapa umur?" (quans anys tens), allo per trencar el gel; somriu i fa que no amb la ma. Casumdena! ja hem tornat a trencar un protocol... Com que no volem trencar-ne mes ens fa cosa demanar el sopar (arribem a dubtar si ens en donaran) i anem fent preguntes molt subtils, al princep primer, i a la reina despres: "sopeu aqui o a dins?","a quina hora acostumeu a sopar?" Ja veieu, la subtilesa es el nostre fort. La dona del monarca fa un gest com ensenyant cap a dins de la casa i diu la paraula menjar, pero ho diu d'una forma tan fina, tan discreta, de fet, tan poc monarquica, que interpreto com que la manduca s'esta fent, i li dic: "cap problema"; costa uns segons d'adonar-me de la mala interpretacio, i uns bons minuts mes per accedir, degut a la diplomacia i prudencia d'uns i altres, al menjar.
5. I VET AQUI UN GOS I VET AQUI UN GAT...
Es fa de nit i tot queda a les fosques; hi ha un dels cels mes estrellats que hagi contemplat mai, degut a la nula contaminacio luminica del lloc. Cap de les cabanes te electricitat. Ens movem entre la nostra cabana i la casa del rei amb una llum d'oli. No tenim TV, ni telefon, ni ordinadors, ni vehicles,...ens a explicat la Reina. Sona be; ni sentir a parlar de les crisis ni les guerres per la TV, ni estar pendent de trucar aquest o aquell, de que escriure al blog o de posar-me de mala llet perque el pais del costat ha tornat a guanyar un campionat de futbol, ni veins o bars amb la musica a tota castanya, ni motos derrapant, ni pensar en quelcom enginyos per posar al facebook,...Fantastic! (...per un parell de setmanes, tres a tot estirar).
Les estrelles i les siluetes dels arbres; de banda sonora? una mena de papallona que es va fotent de lloros contra la llum d'oli, i un ukelele casola que deixa anar algunes notes abans d'apagar-se amb el dia i donar pas a un silenci i una foscor quasi sobrenaturals. La nit al minuscul i remot regne de Boti.
I el que podria ser el punt 6: La tornada tambe va ser tota una aventura, varem seure en 4 autobusos diferents i 3 motos per anar d'alla fins al poble de Kefa, no massa lluny; pero aixo ja es una altra historia...
El mati ha sigut molt llarg, ple de mitjans de transport diferents i d'incerteses continues: d'aquell primer autobus que no acabava de passar mai, a aquell encreuament en que l'unic transport possible ha estat la caixa d'aquell camio plena de grava i pales, i de gent "tribal", ataviats amb pareos "tradicionals" d'ikat, i boques vermelles de mastegar sirih pinang o, en angles, betel nut (1); i aquells tres quarts d'hora com a passatgers de motos per camins de pujades i baixades, pedres i roques i forats i penyasegats, d'un conductor de moto empenyat a parlarme sense que l'entengui, escupint-me saliva vermella a cada paraula, i jo, com un ninot, a darrere movent-me cap aqui i cap alla (la meva fama mundial de mal passatger de moto deu superar la d'infame conductor) i rebregant-li la jaqueta; segur que pel xerraire escupidor va ser un d'aquells moments en que es va plantejar perque feia aquell collons de feina en lloc d'una altra. Ah, i entre uns mitjans de locomocio i els altres, volta que voltaras per pobles i poblets, guiats per uns i altres per a arribar a un suposat homestay que no era tal.
3. BOQUES VERMELLES, VORERES VERMELLES
(1) el betel nut es el nom generic amb el que es coneix un conjunt de "coses" (el betel nut en si + un altre fruit sec i allargat + un polsim blanc que encara hem d'averiguar que es) que es posen juntes a la boca, es van mastegant, deprenent un gust amarg bastant (pels iniciats) insufrible, provoca una salivera exagerada i fa que hagis d'estar tota l'estona escopint vermell, origen de les taques sanguinolentes que hi ha per places i carrers; es una combinacio addictiva i que aqui a Timor (com en zones de la India, Laos, altres illes d'Indonesia,...) es molt comu; veus la gent amb la boca plena i els llavis i les dents d'un vermell escandalos. Quan vas a veure un d'aquests reis, el primer que has de fer, per mostrar els teus respectes, es obsequiar-los amb aquests productes; davant del rei de Boti em comparegut sense aquesta simbolica i preuada oferta (norma protocolaria violada numero dos, ai!).
4. FAM, DIPLOMACIA I TRANQUILITAT
Despres d'estar reunits una bona estona, suposem que ja es deuen donar per mostrats els nostres respectes, i peguntem si podem anar a voltar pel regne i fer fotos (jalan, jalan?}; cap problema. Perfecte. Ens movem entre la vegetacio, cabanes de fusta i palla, ume kebubus (cabanes tradicionals del Timor en forma de rusc d'avelles amb l'exterior totalment de palla, com pallers gegants amb una miniporteta, vaja), gallines, vaques i garrins. Hi ha plantes, flors i arbres de tots tipus i colors, que fan ombra i sembla que aillin aquell poblet-regne de la resta del mon; tan bon punt atravesses la porteta de la valla, oberta personalment per la Reina, t'endinses en un raco diferent, net, fertil, tranquil, autosuficient,...platans, cocos, verdures...tot a l'abast de la ma. Perdoneu que em repeteixi, pero la sensacio de tranquilitat es molt especial. Fem fotos i ens movem lentament, sense voler ofendre a ningu, pero aqui ningu s'ofen. Hi ha aquesta part de Boti, dins de les tanques, on viuen unes quantes de les families vasalles i, a fora, en una area forsa mes gran, hi viuen bastants mes families, que tot i que formen part del regne es veu que s'han anat "pervertint" mes pel mon indonesi i han anat deixant de banda moltes de les regles ancestrals.
El rei jau en una cadira de fusta, i tot i que no te ni tron ni corona ni caballers ni un gran palau, despren un noseque de rei de conte; de rei bo. Tot plegat despren un noseque bo; dona la sensacio d'estar en aquell regne dels elfs del Senyor dels Anells, pero sense l'ensucrament, els efectes especials de Hollywood i les belleses extremes; el mateix pero en natural, i sense la magia explicita; la familia real tambe em fan pensar en el guru (que, per cert, la paraula, en llengua indonesia, vol dir professor) i familia d'algun lloc de ioga i vipassanes d'aquells allunyats de tot arreu i on tothom fa cara de felicitat i d'harmonia amb l'entorn. Tambe em ve al cap aquell "benvinguts al regne de casa meva" dels anuncis d'Ikea. No se, potser exagero, o potser em quedo curt.
Tornem a seure al porxo del rei, es fa de nit i tenim gana (entre una cosa i l'altra no em ni dinat); quan seiem alla sempre tenim un dels membres de la nissaga fent-nos companyia, ara hi ha el fill, de faccions fines com tots ells i, tambe com tots ells, un monyo recollint els seus cabells. Aqui es guien per unes normes ancestrals, una de les qual es que quan els homes es casen s'han de deixar els cabells llargs (sort que aixo nosaltres no ho tenim, ja vaig fer prou miseria en les meves etapes com a adolescent i post-adolescent); tenen moltes altres normes propies, com que han de viure sempre alla i no es poden casar amb ningu que no pertanyi a Boti; o que nomes poden portar roba feta per ells, pero una dessudadora amb caputxa o un polo, denoten que algunes tradicions es van flexibilitzant. "Berapa umur?" (quans anys tens), allo per trencar el gel; somriu i fa que no amb la ma. Casumdena! ja hem tornat a trencar un protocol... Com que no volem trencar-ne mes ens fa cosa demanar el sopar (arribem a dubtar si ens en donaran) i anem fent preguntes molt subtils, al princep primer, i a la reina despres: "sopeu aqui o a dins?","a quina hora acostumeu a sopar?" Ja veieu, la subtilesa es el nostre fort. La dona del monarca fa un gest com ensenyant cap a dins de la casa i diu la paraula menjar, pero ho diu d'una forma tan fina, tan discreta, de fet, tan poc monarquica, que interpreto com que la manduca s'esta fent, i li dic: "cap problema"; costa uns segons d'adonar-me de la mala interpretacio, i uns bons minuts mes per accedir, degut a la diplomacia i prudencia d'uns i altres, al menjar.
5. I VET AQUI UN GOS I VET AQUI UN GAT...
Es fa de nit i tot queda a les fosques; hi ha un dels cels mes estrellats que hagi contemplat mai, degut a la nula contaminacio luminica del lloc. Cap de les cabanes te electricitat. Ens movem entre la nostra cabana i la casa del rei amb una llum d'oli. No tenim TV, ni telefon, ni ordinadors, ni vehicles,...ens a explicat la Reina. Sona be; ni sentir a parlar de les crisis ni les guerres per la TV, ni estar pendent de trucar aquest o aquell, de que escriure al blog o de posar-me de mala llet perque el pais del costat ha tornat a guanyar un campionat de futbol, ni veins o bars amb la musica a tota castanya, ni motos derrapant, ni pensar en quelcom enginyos per posar al facebook,...Fantastic! (...per un parell de setmanes, tres a tot estirar).
Les estrelles i les siluetes dels arbres; de banda sonora? una mena de papallona que es va fotent de lloros contra la llum d'oli, i un ukelele casola que deixa anar algunes notes abans d'apagar-se amb el dia i donar pas a un silenci i una foscor quasi sobrenaturals. La nit al minuscul i remot regne de Boti.
I el que podria ser el punt 6: La tornada tambe va ser tota una aventura, varem seure en 4 autobusos diferents i 3 motos per anar d'alla fins al poble de Kefa, no massa lluny; pero aixo ja es una altra historia...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada