dimarts, 21 d’agost de 2012

ATRAPATS EN EL TEMPS (La nit que no haviem de ser a ALOR)

(disculpeu les moltes faltes d'ortografia, aquests ordinadors no estan preparats per a que s'hi escrigui en catala)

Deja vu. Jo en aquest seient ja hi he estat; i ja he estat lligat amb aquest cinturo de seguretat, i la mateixa hostessa m'ha dedicat el mateix somriure, el mateix good morning i ha fet la mateixa mirada, discreta i rapida, per assegurar-se que porto el cinturo ben cordat. Tinc el mateix ancia farrenyu assegut al 4B, a l'altra banda del passadis, i em mira de la mateixa manera, amb una riatlla d'entre felicitat i sorpresa. Miro per la finestra i tinc la mateixa panoramica d'un tros d'ala i una part de l'helix i, altre cop, mig endormiscat, agafo la revista de la companyia aerea i la fullejo: la mateixa editorial en indonesi del director president de la companyia, el mateix reportatge de l'illa d'Alor (a l'aeroport de la qual tornem a estar) i les mateixes cartes alabant la companyia que, com que son en indonesi, altra volta intento desxifrar i altra volta em frustro.

Ella es escarransida (quaranta kilos, motxilla inclosa); una rata de laboratori, vaja; per lo de rateta i per que treballa en un laboratori de Jakarta. Li agrada viatjar per Indonesia, el seu pais, en vol coneixer tots els racons abans d'anar a altres paisos. Camina decidida amb la camara de fotos a la ma i la gorra superguiri al cap. Hi hem concidit a l'aeroport, pero ja la varem coneixer al poble de Takpala, un poblet tradicional d'Alor que, tot i ser el mes visitat pels turistes que es perden per aquest raco de mon, val la pena i la seva gent mante una espontaneitat que et permet seure amb ells un parell d'hores fent cafe i fent safareig de la gent de l'illa.

La mateixa veu rovellada en angles, pero diferent missatge, avui ja no ens demanen que baixem de l'avio i tornem a la sala d'espera; problemes tecnics; avui el capita dona la benvinguda i recorda que el vol durara uns quaranta cinc minuts.

Res de deja vu, ahir erem en aquest mateix lloc, en una hora semblant i una situacio identica, pero ens van premer el rewind i varem tornar a descordar-nos el cinturo, aixecar-nos del seient, tirar pel passadis, passar per la porta amb el cap ajupit, baixar els cinc esglaons metalics que ens separen del terra i tornar a la sala d'espera. Al tornar a ser a l'aeroport despres de pujar a l'avio (que et posin el carmelet a la boca i quan vagis a comensar a xupar-lo te'l treguin de cop fa un pel de rabia) mirem d'aclarir el que passa i el que hauria de passar en un futur inmediat.

Ell es guia a Timor des de fa un parell de decades, i nomes parla d'ell mateix; te l'actitud de les velles glories, que necessita autoafirmar-se a cada paraula. Hi hem coincidit a l'aeroport, pero ja hi varem coincidir breument (tan breument com varem poder) a Soe, aquell dia ens va tractar, amb molt males maneres, d'irrepectuosos per voler anar als poblats sense guia i que la gent que viatjava per lliure destrossaria Timor com s'ha destrossat Bali; ah, la seva carta de presentacio va ser: tinc sang reial i surto a la Lonely Planet...molt be, macu. 

Jam dua (a les dos). Jam tiga (a les tres); son les primeres estimacions de la companyia; hi ha una cosa del motor que no funciona, el recanvi ha d'arribar en avio, i en aquest aeroport nomes arriben dos avions al dia (un es aquest); hem d'escriure el nom i el telefon en un paperot, i ja ens trucaran...vosaltres heu rebut alguna trucada de la companyia Merpati? nosaltres tampoc.

 Son cinc, de Jakarta; ja els hem vist arribar a l'aeroport. Pijos de la capital de turisme rural per les illes de la periferia. Rellotjes ostentosos, pilons de motxilles i bosses, Iphones a les mans, tatuatges, supercamera, arrecades, roba fashion,...molt diferents de la gent que ens trobem viatjant; els d'aqui tambe se'ls miren. Quatre d'ells son, per estandards indonesis, grossots i fofots; que diferent que es la vida a la gran ciutat!; la cinquena es primeta, es la que ho organitza tot, i es l'unica musulmana del grup, els altres son protestants; musulmana de pantalonets curts, samarreta ajustada i cabells a l'aire; vaja, com nosaltres som catolics o els altres protestants. Es van coneixer viatjant i nomes es veuen per fer el viatge anual.

Jam lima (a les cinc). Jam enam (a les sis). Ens ajuntem amb l'escarransida, el guia autoadulador i els cinc pijos de Jakarta, que ens ajudaran a passar les seguents hores; perque estressa una mica trobar-te en aquest cul-de-sac d'aeroport (es al final d'una carretera, en l'unic raco on, en aquesta montanyosa illa, debia de ser viable fer-hi una pisteta d'aterratge) sense cap medi de transport als voltants, pensar d'anar a algun lloc a mirar de menjar algo en un dia en que tot esta tancat (festivitat de l'Idl Fitri, final de Ramada), esperar a que et truquin (i t'hi entenguis), tornar a l'aeroport,...vaja, que ens hauriem espavilat d'una forma o altra, pero l'acoplament ho fa tot molt mes senzill.

Al cap d'una bona estona d'esperar tirats per sobre les motxilles, uns amb l'Iphone, actualitzant el Facebook i el Twitter, fent fotos de l'avio i passant-les per l'Instagram, informant de les peripecies als amics de la gran ciutat a traves dels Whattsap, i els altres (o sigui, nosaltres dos) jugant a la Snake Xenzia en blanc i negre, que hi farem, es el que hi ha, arriba una bemo (furgoneta de passatgers) a recollirnos, acabem tots en un homestay menjant arros amb pollastre i verdures i fideus; la primera hora xerrem, riem i escoltem les medalles que es va posant l'amic guia que, segurament, ha conegut temps millors (vaig estar amb els Rolling Stones quan van venir a fer un docu aqui, tinc coneixements en 23 materies, soc de l'associacio de guies de noseque, vaig enviar una carta al ministre per nosequequantus, coneixo no se quants escriptors de viatges,...); les 2 o 3 hores seguents jaiem per les ombres del pati de la casa esperant la trucada; no aconsegueixo fer el record del joc de la serp...deu ser l'angunia de no saber que passara.

Noticies: Besok pagi, jam enam check in (dema al mati, check in a les 6); mal rotllo primer, que cardarem? pero l'acoplament ho soluciona tot. En la bemo tots cap a l'aeroport a recuperar les bosses i reclamar que ens paguin totes les despeses, tornar al homestay, menjar peix bonissim a la salut de la companyia aerea i beure cerveses i licor local a la nostra salut. L'ocasio s'ho mereix, tornem a degustar els dolsos cigarrets indonesis, que viciosos que son! Riures, anecdotes i batalletes amb un tipus d'indonesis amb els quals, com ja he comentat, no acostumes a coincidir. I l'amic guia continua amb la seva xerrameca, que sempre comensa amb un: you know...i acaba amb un tirament de floretes sobre si mateix. Habitacio decent i despertador a tres quarts de cinc.

La cosa promet, tot i que l'illa d'Alor dona per molt i ens ha ben captivat, ja ens agrada que, ja que teniem un vol pagat, que poguem volar. L'aparell reparat corre per la vista i s'aixeca sense problemes aparents. Durant els primers segons de vol passem quasi a tocar d'una aigua molt cristalina i on es dibuixen les siluetes del coralls que la poblen, sembla que si poguessim obrir la finestra i estirar el bras podriem, fins i tot, sucar la ma. Despres agafa alsada, sobrevola tota l'illa i s'encamina cap a Timor. De moment, objectiu aconseguit.

Annex: fa uns quinze dies varem comprar dos bitllets, un de la companyia Merpati per volar el dia 19 d'agost d'Alor a Timor, i un de la companyia Transnusa per volar, el dia seguent, de Timor a Sulawesi; una setmana despres, ens varen dir, basant-se en una excusa forsa estranya, que el vol del 20 es posposava fins al 23; i pel que fa al del 19, ja acabeu de veure com va anar. L'aventura.












3 comentaris:

F&M ha dit...

al seu moment aquestes coses fan ràbia però desprès son les que creen les anècdotes del viatge. Tot i que una cosa no gaire graciosa he de reconèixer que he rigut amb la teva manera d'esciure, descriptiva 100% :)

Dani Farrús ha dit...

Doncs si, la veritat es que amb el temps recordes molt mes aixo que no pas els temples o les platges paradisiaques; gracies a aixo tambe varem coneixer tota aquesta serie de personatges; a mes, aquestes coses son les que et fan sentir que, realment, estas viatjant. En un parell de dies agafem un altre vol intern, ja us explicarem :-)

Fuetimate ha dit...

Mantenint la posició de blogs de viatges interessants, on es pot aprendre i agafar idees, he volgut fer-te un petit homenatge a Fuet-i-Mate
Petons
pd: rellegint el meu comentari anterior, potser no s'enten molt lo de "Tot i que una cosa no gaire graciosa he de reconèixer que he rigut amb la teva manera d'esciure, descriptiva 100%". El que volia dir era simplement que tens una manera d'escriure que enganxa! A vegades em complico la vida jajaja
Ares