Té el cabell llarg, recollit en una cua de cavall, vesteix pantalons curts i una samarreta tan desgastada com el matxet que brandeig a la ma dreta, que tot i que no pot amagar que ha furtat moltes vides, és afilat com el primer dia. Amb passos segurs i tranquils, aliè a la importància del moment i l'expectació que l'envolta, s'apropa a la bèstia, molt més grossa i salvatge que ell, però també molt més acollonida. La ma que aguanta el matxet es mou ràpid, amb una força que es reflexa en les marcades venes dels seus braços; una força que, acompanyada a l'experiència, colpeja sense pietat el coll de l'animal que te al davant. La sang brolla, i la bèstia cau de genolls.
La filera va encapçalada per un noi i una noia, guapos, maquillats i vestits amb roba tradicional; miren a la gent sense veure-la, dediquen algun somriure al grup de turistes que s'apilonen en un costat, intentant retenir tots aquells moments en les seves càmeres, per poder demostrar, després, que ells han anat i tornat de la quinta forca, i que han gaudit d'aquell festival, ancestral i macabre. La parella, amb un caminar delicat i rítmic, marquen el pas de la processó que els segueix, primer les dones, amb roba fosca i mantellina al cap, i després els homes, també amb robes de tons obscurs i elegants. Avancen i s'asseuen al seu espai, reservat pels familiars directes, tots ells de classe alta.
A sobre, en una balconada engalanada per aquells dies tan especials, aliena als centenars de persones que allà es reuneixen, i a tot aquell circ fúnebre, hi ha la vídua, reclinada al costat del fèretre, d'un vermell poc discret, amb posat trist i alienat; de tant en tant, aixeca el cap i enganxa algun guiri intentant, també a ella, engabiar-la dins de la seva rèflex. La dona està de dol, avui toca, és clar, és el funeral del seu marit; tot i que fa de mal dir si la melangia del moment és una màscara vestida per l'ocasió o si realment mostra una tristesa sincera, ja que fa més d'un any que el difunt va traspassar, més de dotze mesos que el mort ha reposat a casa, a la seva habitació, essent considerat com a malalt, visitat per familiars i amics, mentre els fills treballaven on i com podien per estalviar prou diners per a poder pagar aquella gran festa de la mort que ara s'està esdevenint (petit incís anecdòtic: ens varen explicar el cas d'un difunt que havia estat quaranta dos anys a casa seva, com a malalt, fins que la família va poder pagar el costós funeral; la veritat és que costa de creure, i més venint d'una noia que, sobre la seva suau, brillant, llisa i fosca cabellera portava una perruca de cabells suaus, brillants, llisos i foscos; i no és que servidor tingui cap fòbia per als usuaris de perruques, però tot plegat era una mica estranyot).
Aquest búfal ha tingut més sort que el primer sacrificat, que ha necessitat uns quants cops de ganivet al coll per a morir. L'home de la cua de cavall i la samarreta desgastada ha donat un cop mestre que ha deixat l'animalot mig ajagut a terra, amb el coll obert fent un angle de noranta graus, mostrant la tràquea i deixant fluir galletades de sang. Fastigós, cert, i trist, però els occidentals seguim allà, sense perdre'ns detall, degustant el moment i posat una creu a la llista de coses que s'han de fer a Indonèsia. Una noia alemanya plora donant l'esquena al show, i una holandesa o suïssa està amagada en un racó sense mirar; però els altres fem el cor fort, dissimulant les arcades que ens provoca la pudor a mort, l'olor a sang i fetge, les calades del tabac que no hem pogut rebutjar, la calor i la visió de les mosques sobre el budellam escampat per tot arreu. La resta de persones allà reunides, dividides per classes socials i proximitat a la família protagonista, s'ho miren amb més indiferència, no és ni la primera ni la segona vegada que ho viuen, sobretot a l'estiu, que és l'època dels funerals; tot i que n'hi ha alguns, sobretot els més jove, que no poden evitar tapar-se els narius i mirar cap a una altra banda.
Una filera d'homes de classe baixa porten porcs gegantins dins de "gàbies" de bambú, i els deixen a terra, al mig de la plaça, davant de la mirada dels convidats i curiosos, sota un sol torturador i sobre la sang i el fang; els garrins es van acumulant allà, uns sobre dels altres, uns als costats dels altres, cridant com bojos i intentant-se alliberar, coneixedors del seu destí. Mentrestant, el representant de la família al qual li ha tocat fer de conductor de la festa, va anunciant per micròfon el nom de l'obsequiant de cada porc exposat i de cada búfal degollat, la persona o família que ha fet un gran esforç econòmic per regalar (en part, per mostrar el condol i, en part, per una qüestió d'status) un d'aquells desgraciats animals que xisclaran una estona més, suaran i s'intentaran alliberar, fins que els mataran, els pelaran amb els bufadors, els esbudellaran i desfaran i, a continuació, els cuinaran i se'ls cruspiran. I, en tots aquests moments, hi haurà els turistes que ho fotografiaran i gravaran; gran espectacle, sí senyor, intentant dissimular amb tos exagerada les basques que provoca la vida real, lluny dels supermercats de carn neta i polida envasada amb plàstic net i polit; fàstics provocats pel món tal i com va ser creat, i tal i com el viu una gran majoria dels humans; amb la mort, el fang, la suor, la sang i el foc.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada