Els somriures sincers, els paisatges exòtics, els viatges d'autobús incòmodes, els allotjaments rònecs però entranyables, els avions que no marxen ni a l'hora ni al dia que toquen, els mercats que et conquisten per la vista, l'olor i el gust. Gent. Tot sembla que de cop passi a formar part del passat; i no, encara crec que pot ser al present, encara ho puc recordar, ho puc escriure o ho puc explicar; però el present arriba massa ràpid i empeny fort. Empeny la gent i els mercats, però també empeny la nostalgia de la nostra terra i la nostra gent.
Altra vegada, mil idees sembla que queden al tinter, mil temes i anècdotes de que parlar i per divulgar, per divertir i informar. Però altra vegada, els dies passen. De sobte, ens tornem a trobar inmersos en la feina, que ens apassiona però ens segresta; ja tornem a ser a Tailàndia, retrobant els antics companys i coneixent gent nova, a diari, de tot el món i de totes les professions i religions. Tornem a ser al vaixell, i tornem a saltar a l'aigua i endinsar-nos en aquest altre món (el setanta per cent del nostre, de fet) on milers d'espécies habiten; el món sense veus però amb massa colors. I sembla que tots aquells somriures i mercats i viatges incòmodes d'autobús; i les coses que passen a casa, tot queda a dalt a la superfície i jo vaig avall. Tot i que sigui cansat, i que faltin hores per viure els passats i els presents, m'hi entestaré, i intentaré escriure tan aviat com sigui possible.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada