dijous, 14 de març de 2013

CINC MIL MORTS QUE NO EXISTEIXEN (LA GUERRA TAILANDESA SILENCIADA)

50 militants independentistes, fortament armats, assalten una base militar; l'intent fracassa i deixa el resultat de 16 morts (13 de febrer)

En un cap de setmana, hi ha una cinquantena d'atacs perpretats, suposadament, també pels independentistes musulmans del sud del país: atemptats amb bomba, incendis de torres de senyal de telèfons mòbils,...(16 i 17 de febrer)

Tres persones assassinades en diversos tirotejos (9 de març).

La dona d'un policia fronterer, assassinada a trets (10 de març).

L'exèrcit decideix destinar 2000 membres més dels cossos armats a les zones conflictives; aquest nou excedent es desplegarà a partir de l'1 d'abril.

Notícies i més notícies a la premsa tailandesa; però sembla que enlloc més. Els anunciats anteriors són tan sols de les tres últimes setmanes; i no són els únics d'aquest període, d'aquests últims dies. I així va el tema per allà baix, pel sud-est del país. Cada cop que t'interesses per les notícies de Tailàndia hi trobes referències al "profund sud"; atemptats, represàlies del govern, morts, bombes, tortures, desapareguts,...

Es un no parar. Des de gener del 2004, hi ha hagut uns 12.000 fets violents, resultant amb vora 5000 morts (el nombre exacte pot estar canviant ara mateix) i uns 9000 ferits.

Segurament no n'havíeu sentit a parlar. No és d'estranyar; fins i tot hi ha molta gent vivint a Tailàndia (estrangers, s'entén) que no té ni idea d'aquest conflicte polític i religiós. Mentre es matin entre ells, i no tinguem cap interès en aquell territori, ja s'ho faran.

Entre les contínues notícies de morts, atemptats, repressió i acció-reacció, n'ha aparegut recentment una que dóna una mica (només una mica miqueta) d'esperança per la solució del conflicte: el govern a reconegut el BRN (Barisan Revolusi Nasional - Front Nacional Revolucionari; una de les organitzacions que lluita a la zona) com a interlocutor; i, fins i tot, hi tenen una cita per començar les converses de pau i mirar de trobar una solució al problema; la data és el 28 de març, i el lloc, Malàisia.

Però, i quin és el problema? La regió de Patani, al sud-est de Tailàndia, fronterera amb Malàisia i que està formada per les províncies de Pattani, Yala i Narathiwat, i alguns districtes de la província de Songkhla, té forces particularitats, i moltes diferències amb la resta de Tailàndia.

Per una banda, té una llarga història com a Sultanat independent, o lligat a Tailàndia però amb una relació especial i mantenint els sultans; l'any 1909 és quan es pot considerar que passa a ser una part més de Tailàndia (perdent tots els drets propis), després d'un acord amb els britànics (sí, els occidentals sempre pel mig, no fos cas).

Per altra banda, aquesta zona sempre ha estat de majoria musulmana i, tot i els intents del govern del país de fer augmentar la població budista, els musulmans en són, encara, el 80 % (aprox).

I, també hi ha el tema cultural, ètnic i de llengua: la majoria de la gent de la zona són d'ètnia malàia, que no està reconeguda pel govern; i majoritàriament utilitzen la llengua malaia amb escriptura aràbiga. Aquest idioma no és reconegut com a oficial i, en les poques escoles on s'ensenya, es fa amb la grafia de la llengua tai (a diferència de llengües com el japonès o el xinès, que s'ensenyen amb les seves pròpies grafies).

Bé i, és clar, la marginació per part del govern central, portant a anys i anys d'injustícies socials i abandonament.

Per tant, moltes diferències i una història de lluites i de revolucions, d'acció i de repressió. Després d'uns anys de calma (tensa, però calma), l'any 2004, pel cansament acumulat de la gent de la zona, per la creixent repressió i marginació per part del govern, i pels fets de l'octubre d'aquell any (una manifestació pacífica va ser reprimida amb una brutalitat fora de mida: set manifestants van morir per les bales dels repressors, i 78 persones van morir ofegades en els camions de la policia, on eren transportades apilonades i on varen romandre durant hores. Un abans i un després) va resorgir la insurgència amb molta força i amb molts militants, i, des de llavors, la lluita no ha parat; amb xifres, com ja hem vist, exagerades i que, en un altre cantó de món, mereixerien menció diària a les capçaleres internacional.

Les organitzacions humanitàries i de drets humans acusen ambdós bàndols de violència desproporcionada i de violació dels tractats internacionals; a l'exèrcit i la policia tailandesos, per tortures, desaparicions, assassinats i repressió brutal; als insurgents, per l'assassinat de civils.

La veritat és que el conflicte s'ha anat radicalitzant, i s'ha anat tornant en un cercle viciós que ha anat polaritzant la zona i fent que el cercle de víctimes s'hagi anat eixamplant. Els agents del govern s'acarnissen amb els ciutadans d'ètnia malaia, i els insurgents tenen entre els seus objectius a escoles i professors, als quals acusen de col·laboracionistes del govern i difusors de la mentalitat i política tailandesa, a monjos,....a qualsevol que representi Tailàndia o el budisme; apart, és clar, dels membres forces armades i de l'ordre, de representants polítics o dels grups de voluntaris en defensa dels pobles, milícies paramilitars de dretes formades per voluntaris, i que compten amb el suport del Ministeri de l'Interior.

Doncs sí, sembla que hi haurà diàleg, però sembla molt difícil que els independentistes deposin les armes si no tenen compromisos en ferm que millorin amplament la seva situació "nacional", religiosa i social; i, a la vegada, és impensable que el govern accepti la secessió de la zona o, ni tan sols, un referèndum; segurament posaran sobre la taula propostes tèbies per mirar de calmar el tema (la actual primera ministra ja ha anat engegant algunes mesures massa simbòliques i poc solvents, com les compensacions a ciutadans d'ètnia malaia víctimes del conflicte, però mentre la repressió i violència de l'estat no s'atura), però serà difícil aturar un conflicte tant violent.

Veurem que passa. Malauradament, sembla evident que la guerra al "profund sud" continuarà per molt temps; i que el tema continuarà absolutament ignorat per la comunitat internacional; bé, a no ser que algun occidental despistat sigui al lloc equivocat en el moment equivocat.

(les fotografies, òbviament, no són meves)