La visita és fugaç, i intentem de copsar si hi ha algun rastre de la revolució post-revolució, del descontentament post-descontentament, de la busca desesperada d'una solució després d'haver trobat la solució, del renaixement del caos després de l'enterrament del caos. L'au fènix en flames.
Per fugaç i limitada, la nostra aventura egípcia no ens aporta massa més que les opinions d'un guia turístic extremadament cantamanyanes i repetidament anti-Mursi i anti-Germans Musulmans, els murals vistos des de els vidres sorrosos de la furgoneta que ens transporta amunt i avall a ritme de turistes programats al minut, i els passejos per unes piràmides amb molts pocs turistes i molts venedors desesperats per despendres de rampoines vàries. No ho negarem, la seva habilitat comercial supera la de qualsevol altre venedor de merdes de qualsevol altra banda del món; ens podem excusar en que havíem passat la nit en un avió, que havíem arribat a les cinc del matí, que feia calor, que estàvem xocats pel fet de ser ahir a Bangkok, demà a Barcelona i avui aquí. Però les excuses no valen, i quan acabes amb una bossa de plàstic plena d'estatuetes de déus egipcis, piràmides en miniatura i altres baratel·les que pesen com un sant mort, et sents molt burro i et treus el barret davant de l'art dels que te l'han colada; ja no hi val a dir que et tornin el bitllet de 20 dòlars, que t'hi has repensat, no hi ha marxa enrere pels babaus.
La caminada i fotografiada de les piràmides i l'esfinx és encara massa fugaç dins la fugacitat d'una visita a l'Antic Egipte en tan sols un matí; el cantamanyanes anti-Mursi sembla que té pressa, i ho fa amb coleguisme, com si ens fes un favor: a dins de les piràmides no hi ha res a veure i s'ha de caminar molt i s'ha de pagar, aprop de l'esfinx no hi pararem perquè hi ha venedors i timaires molt pesants i blablabla Una fugacitat que ens acaba duent a un dels molts Palaus dels Perfums on ens han d'explicar tots els secrets d'aquest món, sobre el qual no tenim cap mena d'interès. "Haurem d'esperar un moment", diu l'home amb pressa que, de sobte, té tot el temps del món, "aviat tornarà la llum", sentencia amb una seguretat que s'aguanta amb pinces, "Mursi envia la llum a Gaza i ens deixa a nosaltres sense", tot i que celebro que un cap d'estat es preocupi per Gaza, l'afirmació em sembla una mica demagògica. En tot cas, ens és igual si la llum tornarà en cinc, deu o vint minuts; li deixem clar que ni perfums ni papirus ni patoxades turístiques; preferim fer una volta per Giza i el Caire en la furgoneta, sense baixar, patint embussos i pitades, veient la vida real, que no pas seure a escoltar un embaucador.
I fem la volta, i patim molts embussos, i veiem les pintades, i parlem amb el company de tour, un turc amant de les conspiracions, d'esquerres i de ment oberta (potser massa), que ens il·lustra amb teories com que el Pla d'Erdogan, enlloc de donar la independència al Kurdistan turc, és quedar-se, com a parts de Turquia, el Kurdistan d'Iraq i el siri. Interessant i agosarat.
I ens porten a l'hotel que ens paga la companyia aèria, on ens afartem mediterràneament de menjar que no em tastat en quasi un any, i ens remirem les fotos de les piràmides, i sospesem la possibilitat d'abandonar les estàtues rampòiniques que ens han enxufat a Giza. I homes de negocis entren i surten de l'hotel, i es prenen una copa al bar o agafen un taxi cap a la ciutat, per immiscuir-se en el caos quotidià d'aquest au fènix que diuen que és en flames, però que avui sembla tranquil. De moment, a l'hotel no hi falta la llum, esperem que a Gaza tampoc.
Per fugaç i limitada, la nostra aventura egípcia no ens aporta massa més que les opinions d'un guia turístic extremadament cantamanyanes i repetidament anti-Mursi i anti-Germans Musulmans, els murals vistos des de els vidres sorrosos de la furgoneta que ens transporta amunt i avall a ritme de turistes programats al minut, i els passejos per unes piràmides amb molts pocs turistes i molts venedors desesperats per despendres de rampoines vàries. No ho negarem, la seva habilitat comercial supera la de qualsevol altre venedor de merdes de qualsevol altra banda del món; ens podem excusar en que havíem passat la nit en un avió, que havíem arribat a les cinc del matí, que feia calor, que estàvem xocats pel fet de ser ahir a Bangkok, demà a Barcelona i avui aquí. Però les excuses no valen, i quan acabes amb una bossa de plàstic plena d'estatuetes de déus egipcis, piràmides en miniatura i altres baratel·les que pesen com un sant mort, et sents molt burro i et treus el barret davant de l'art dels que te l'han colada; ja no hi val a dir que et tornin el bitllet de 20 dòlars, que t'hi has repensat, no hi ha marxa enrere pels babaus.
La caminada i fotografiada de les piràmides i l'esfinx és encara massa fugaç dins la fugacitat d'una visita a l'Antic Egipte en tan sols un matí; el cantamanyanes anti-Mursi sembla que té pressa, i ho fa amb coleguisme, com si ens fes un favor: a dins de les piràmides no hi ha res a veure i s'ha de caminar molt i s'ha de pagar, aprop de l'esfinx no hi pararem perquè hi ha venedors i timaires molt pesants i blablabla Una fugacitat que ens acaba duent a un dels molts Palaus dels Perfums on ens han d'explicar tots els secrets d'aquest món, sobre el qual no tenim cap mena d'interès. "Haurem d'esperar un moment", diu l'home amb pressa que, de sobte, té tot el temps del món, "aviat tornarà la llum", sentencia amb una seguretat que s'aguanta amb pinces, "Mursi envia la llum a Gaza i ens deixa a nosaltres sense", tot i que celebro que un cap d'estat es preocupi per Gaza, l'afirmació em sembla una mica demagògica. En tot cas, ens és igual si la llum tornarà en cinc, deu o vint minuts; li deixem clar que ni perfums ni papirus ni patoxades turístiques; preferim fer una volta per Giza i el Caire en la furgoneta, sense baixar, patint embussos i pitades, veient la vida real, que no pas seure a escoltar un embaucador.
I fem la volta, i patim molts embussos, i veiem les pintades, i parlem amb el company de tour, un turc amant de les conspiracions, d'esquerres i de ment oberta (potser massa), que ens il·lustra amb teories com que el Pla d'Erdogan, enlloc de donar la independència al Kurdistan turc, és quedar-se, com a parts de Turquia, el Kurdistan d'Iraq i el siri. Interessant i agosarat.
I ens porten a l'hotel que ens paga la companyia aèria, on ens afartem mediterràneament de menjar que no em tastat en quasi un any, i ens remirem les fotos de les piràmides, i sospesem la possibilitat d'abandonar les estàtues rampòiniques que ens han enxufat a Giza. I homes de negocis entren i surten de l'hotel, i es prenen una copa al bar o agafen un taxi cap a la ciutat, per immiscuir-se en el caos quotidià d'aquest au fènix que diuen que és en flames, però que avui sembla tranquil. De moment, a l'hotel no hi falta la llum, esperem que a Gaza tampoc.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada