DE LES SARGANTANES DEL PALLARS ALS DRAGONS DE KOMODO (Indonèsia, sant tornem-hi)

Fa quasi un mes. O, comptant en hores, en fa unes sis centes quaranta vuit. També ho podríem comptar en talls d'embotits, olives, mitjanes Estrella, patates braves o llesques de pamtumata. Podem, també, quantificar aquesta visita, en el nombre d'amics i familiars que em visitat i amb els quals em conversat; o, quantifiquem-ho en rialles, o en moments de ràbia en veure les notícies o parlar de l'actualitat d'aquest nostre país petit. O comptant  els fills i filles d'amics i parents... segurament aquesta xifra seria la més alta de totes les alternatives proposades...

La qüestió és que amb les bosses encara a mig desfer i les cartes a mig obrir, ja comencem el procés de refer les bosses i de deixar un bon espai a la taula del menjador per a la correspondència que vagi arribant a partir de divendres, i que allà jaurà i es morirà de fàstic fins a ves a saber quan.

Sis centes quaranta hores o una vintena de criatures després, els passaports descansen al costat de bitllets tailandesos rebregats, de la càmera de fotos, d'un joc de calçotets nous de mercat de dissabte al matí, de la guia de llengua indonèsia o del nou tratju de submarinisme...

I d'aquí a pocs dies, després del canvi de vol al Caire (aquest cop no hi ha hotel de luxe per la patilla ni visita turística a les piràmides i els embaucadors dels souvenirs), d'una tarda-nit a Bangkok amb compres pendents i sopar amb amics, d'un altre vol a Bali on sembla que per burocràcia haurem de passar un parell de dies, i després d'un últim vol domèstic (però que, molts cops, no domesticat), arribarem a Labuanbajo, a l'Illa de Flores, a la porta del Parc Nacional de Komodo.

Komodo...després de dos anys, o disset mil cinc-centes vint hores, hi tornem. L'última visita va ser de plaer, de viatge motxileru i bussejos seguint un guia; ara serà una visita de plaer, però d'establir-se, d'acostumar-se a no tenir aigua calenta ni cadena al vàter, de deixar les bosses descansar i buscar el teu lloc, de saludar i sentir que els locals et criden pel teu nom, i serà una visita d'anar al davant en els bussejos, de buscar mantes raies, de senyalar taurons i d'aprendre a llegir les fortes corrents i remolins que fan famosa aquesta zona, i que li donen la riquesa subaquàtica que té. 

I tornarem a anar  a la busca dels famosos dragons de saliva mortal i característiques juràssiques. Ja varem anar en la recerca d'aquestes bèsties en aquella altra visita, fa disset mil no sé quantes hores, i en varem trobar, i varem observar com un d'aquests llangardaixos gegantins observaven un cérvol que ens observava tímid...un estrany triangle de mirades i de posicions estratègiques sota un sol que cremava sense contemplacions: el varà, camuflat entre els arbustos, quiet i silenciós, amb gana i salivera; el cérvol, majestuós amb les seves desenvolupades banyes i el seu fer elegant, fins i tot de menjar herbotes; i nosaltres dos, allà palplantats amb un guia escarransit amb un bastó a joc, escarransit també, primer admirats per la possibilitat de tenir un exemplar de cérvol tan aprop i tan impassible; després excitats pel fet de descobrir el dragó, no massa lluny nostre, observant la presa i observant-nos a nosaltres, els intrusos, els voyeurs, altres possibles preses i, finalment, una mica esparverats pels passos del famolenc varà cap a nosaltres, i de les gambades del guia escarransit a davant nostre, cridant: correu  !! i salvant la seva vida.

Final feliç per nosaltres, tot i que sense anissos, però amb unes bones fotos i una altra anècdota al sarró. A l'estómac de qui  devia acabar aquell cérvol, ens ho podem imaginar; el dragó de Komodo que ens va fer gambar a tota merda deu seguir per allà, al seu territori, sense predadors, buscant teca, descansant sota el sol i espantant guiris que es pensen que són al sofà de casa mirant el National Geographic o el 33 a les 5 de la tarda d'un dia d'entre setmana. I del guia escarransit i veloç? doncs aviat ho sabrem.

Aviat tornarem a veure aquells paisatges i aquelles gents, els somriures indonesis que t'hipnotitzen per la seva espontainetat, i dels quals ja em parlat sobradament en aquest blog al llarg dels anys. I aviat tornarem a caminar per aquells carrers, i veurem l'efecte del progrés que no perdona enlloc, dels avenços (?) i els canvis. Moltes ganes de tornar a riure amb aquella gent, de tornar a correr davant d'aquells monstres prehistòrics i de volar sota l'aigua amb les gegantines mantes i els inofensius taurons, però això no treu que trobarem a faltar aquelles vint criatures, les notícies enfurismadores sobre el present i futur del nostre petit país, que tanta ràbia et provoquen però tanta vida et donen, dels paisatges de la Vall del Ges, del barri de Sants de Barcelona o del Pallars...o de les sargantanes que corren entre les seves pedres, els seus fòsils, els arbustos i les roselles...bestioles que potser no són tant exòtiques ni tant enormes, però són les nostres, i no les oblidem.