EXPLORANT EL PARADIS (TERRA DE PIRATES, DINAMITA I MONSTRES)

Surcaven els mars durant gran part de l'any. Eren temuts. Es movien pels oceans més profunds en els seus perahus, seguint les estrelles i les migracions de les aus. Molts d'ells no tenien un ull tapat amb un pedaç, ni un lloro simpàtic o una rovellada ma de garfi, però eren pirates, dels de veritat. Tornaven, veles al vent, a casa, després de nou mesos, i ho cel·lebraven amb les famílies i amics durant dies, a Tanah Beru, al sud de Sulawesi, Indonèsia. 

Em surcat el mar entre atols inhabitats i illes d'acantilats tallats per un mar que, durant l'època de monsons, gasta molt mala òstia. I, amb les veles al vent, ens acostem a les costes de Tanah Beru; el capità i la tripulació estan excitats pel fet que les pròximes dos setmanes seran a casa, on no eren des de feia quasi un any.

En l'època dels pirates (fins no fa pas tant), desenes de velers marxaven d'aquestes costes, i no tots en tornaven. Ara, tots els vaixells tornen a casa, allà on les tripulacions van ser parides i educades en les arts dels mars i els vents, i on els vaixells van ser construits; en aquesta platja on les serradures es barregen amb la fusta i on centenars de persones practiquen un ofici de detalls minuciosos i feia dura, un ofici, el de construir vaixells preparats per lluitar contra la natura, que no han après a les escoles, sinó dels pares i els avis.

En els deu dies anteriors a l'esperada arribada, a bord del Jaya, hem atravessat les exageradament profundes aigües que separen el Parc Nacional de Komodo i el sud de Sulawesi, i hi hem bussejat amb grans mantes que, elegantment, han volat sobre nosaltres, ens han espiat mentre ens aguantavem com i on podíem per a no sortir disparats enduts per les famoses corrents marines d'aquella part d'Indonèsia, i nosaltres les hem espiat i admirat mentre es deixen netejar per altres peixos, mentre esperen, amb la boca oberta, que les vertiginoses corrents que ens fan volar com una bandera i aferrar-nos on podem, els portin els aliments, i veiem com una femella es deixa seguir per sis mascles, que la imiten i copien tots els seus moviments, en una fila perfecta, a l'espera de ser els escollits per a poder realitzar un acte sexual que durarà segons, després d'una llarga estona de flirteig i competició per a conquistar-la. També tenim la sort de nedar amb una gegantina manta oceànica blanca! una raresa del món animal que tenim la sort que en el seu llarg viatge, passi prop del vaixell, arran de superfície i que el Rambo, un dels membres de la tripulació, la pugui guaitar i donant-nos aquesta oportunitat única.

Les manta raies són les bèsties més grosses i encantadores amb les que compartirem l'aigua durant aquests dies, però hi ha uns altres animals que són els favorits de molts de nosaltres, per la llegenda que els envolta, per la seva bellesa i docilitat i potser, també, pel fet que som conscients que al ritme que els estem massacrant, aviat no en quedarà cap. La joia de la corona: el taurò balena amb el que nedarem per una bona estona; però també tots els punta blanca que anem trobant en quasi tots els llocs de busseig, els punta negra, els grisos o els bambú....cada aparició fa sonar les eines que cadascú tenim per a cridar l'atenció dels altres i que tots els poguem disfrutar. Pobres bèsties, i encara els tractem a ells com a assassins...bé, això al nostre món passa massa sovint; que l'assassí tracti a la víctima com a assassí (i la majoria s'ho cregui).

Descendir en aquells esculls en que segurament ningú altre hi ha bussejat, té molta màgia i dóna un sentit d'aventura excitant...què hi haurà? que hi trobarem? El que hi trobem serà, en general, fantàstic, tot i que la remotesa dels llocs en moltes d'aquestes zones significa que no hi ha ni lleis ni controls sobre el medi ambient, i això fa que durant alguna de les immersions sentim explosions fortes però llunyanes, que ens sobresalten i ens omplen de tristesa, com el descobrir esculls totalment destrossats per la pesca amb dinamita.

I, amb les veles al vent, arribem a la zona de Bira, on reposarem, conversarem amb la poca gent que hi viu, caminarem amb les cabres (que són majoria) i amb gats que miolen fent el soroll de les cabres, cel·lebrarem la festivitat musulmana del Eid Al-Adha amb la tripulació i els seus familiars i amics, on no faltarà el menjar, els licors locals o el karaoke.  I acabarem de gaudir de l'hospitalitat dels indonesis i de l'encant i excepcionalitat de les seves terres (i aigües), abans de tornar cap a Tailàndia.