dissabte, 7 de setembre de 2013

L'ACTE DE MATAR A INDONESIA (DE GANGSTERS TRANSVESTITS, TORTURADORS COWBOYS I EL SENYOR MINISTRE)

Anònim. Anònim. Anònim. Un altre anònim...els títols de crèdit n'és ple d'anònims, d'indonesis que varen treballar en la pel·lícula durant els anys que va durar-ne la gravació i que no volen ésser exposats al públic.

Arcades i fàstics. I més arcades, i al final fins i tot una mica d'arrojadeta. El final de la pel·lícula és el final d'un llarg viatge. De 7 anys de pel·lícula, de recordar, recrear, justificar,...de més de quaranta anys des què tot allò va passar. Un llarg viatge del qual som testimonis, de la mofa a l'arcada, de la batalleta graciosa d'explicar a la mirada perduda, de la cançó divertida a la llàgrima, del tenir la raó al silenci, i una altra arcada.

Tragicòmic. Es una paraula que sempre havia trobat genial però que, tot i la fal·lera en fer-ho, poques vegades havia pogut fer servir amb naturalitat i sentit; recordo alguns capítols de Breaking Bad on em deia: "això és tragicòmic!" Però allò era ficció, actors i diàlegs redactats per un guionista a sou. Ara, veient el documental "L'acte de matar" (el títol original n'és la traducció a l'anglès), he trobat el perfecte subjecte tragicòmic. Veient-lo he rigut, i molt, però de coses bèsties i tràgiques; molt bèsties i massa tràgiques; fets que van passar als seixanta, però que segueixen passant.

Posem-nos en context: el documental tracta de les violacions, tortures i matances de comunistes i (bàsicament) suposats comunistes (entre ells, tots els xinos que van poder arreplegar) a mitjans dels 60; tot i que no se sap la xifra exacta, es parla, com a mínim, d'un milió de persones...que suposo que, matemàticament,  ja mereix el nom de genocidi. Aquest genocidi va anar lligat a l'intent de derrocar el President Sukarno, massa comunista pels poders occidentals, que volien un canvi de règim (que després, i gràcies a les matances i l'eliminació -física i legal- del Partit Comunista, va acabar passant); arreu del món, tothom content, una altra victòria contra el comunisme en època de la Guerra Freda. El democràtic i avançat món occidental, altre cop, fent un paper més de director d'orquestra que no pas d'espectador content. Suport, entrenament, facilitació de dades de milers de "comunistes" per part de l'ambaixada americana a l'exèrcit i els paramilitars que, després, executaven i s'acarnissaven...vaja, podria estar parlant de Xile, d'Argentina,...però parlem d'Indonèsia.

Aquestes matances van ésser perpretades, bàsicament, per milícies paramilitars liderades per (com a ells mateixos els agrada ser nomenats) gàngsters. Al film, tant els mateixos gàngsters com líders polítics indonesis actuals, no es cansen de repetir que gàngster en llengua indonèsia es diu preman, que ve de l'anglès freeman; per tant, quelcom bo.



I, en aquest film, alguns d'aquests gàngsters sanguinaris i il·luminats en són els protagonistes, uns personatges estrambòtics i descarats, de boca grossa i llengua llarga, de riure fàcil i d'auto-copets a l'esquena; uns elements que, en el documental, fan una pel·lícula, on representen la forma en que realitzaven les tortures, assassinats (fins i tot de nadons), cremes de pobles,...escenificant-ho inspirant-se en aquelles pel·lícules de Hollywood que tan els agraden: escenes amb atmosfera de cinema negre dels 40, altres escenes com si es tractés d'un western del John Wayne (amb elefants inclosos), o com a colorit i meravellós musical de noies maques, vestits exuberants i gent feliç (i assassinats posant una medalla als assassins, i tots més que contents)...sí sí, molt bizarro tot plegat. El ventall de personatges estrambòtics que hi apareixen no sembla real, sobretot els dos màxims protagonistes: el prim i de cabell blanc, de manera de fer afable i simpàtica, que estima els seus néts i es compadeix dels animalons, però que, al llarg de la pel·lícula, no sembla tenir cap remordiment sobre el que va fer, i ho explica com si fos la gran gracieta, com a heroi xulesc i pretensiós; i l'altre pallu de cabell llarg i cos gruixut i descuidat, un  altre personatge sense escrúpols i sense vergonya, orgullós de ser un gàngster i d'haver fet les mil i una bestieses; un personatge al qual li agrada vestir-se de dona per a representar les escenes, i que es presenta a les eleccions del Parlament per a, com ell mateix justifica, poder extorsionar la gent i treure diners de tothom.

Segurament, aquests freaks sanguinaris són anècdota, són personatges que hi ha a tot arreu, uns de tants que el director va trobar i va pensar que eren una mina d'or per una pel·lícula,...però el més preocupant és la impunitat en la que viuen i en la que alardeigen de tot allò que van fer; som testimonis de que hi ha moltíssima gent a la Indonèsia actual que els tenen com a salvadors de la pàtria, incloent-hi el vice-president (en el moment de la filmació, ara ho desconec), ministres,....que apareixen a la pel·lícula fent unes declaracions, unes bromes i uns discursos que en qualsevol altre lloc del món serien considerats una gran animalada i una apologia a les pitjors de les bestieses possibles. Apareix, també, una organització de caire paramilitar en la qual militen uns 3 milions de persones a Indonèsia i que va tenir un paper molt important en tot aquell genocidi; una organització que compta amb el suport de part de l'establishment del país, de part dels seus polítics i personatges més poderosos, una organització que celebra públicament (i, altre cop, amb grans rialles i xerinola) aquella neteja dels seixanta, i on no es cansen d'afirmar que tot allò té que continuar.

El públic indonesi, que és el principal destinatari d'aquesta obra (en la meva opinió, mestra), evidentment no n'ha pogut gaudir, ni  a les sales de cinema, ni en podrà gaudir en format de DVD en les botigues; per això hi ha un acord entre productores i plataformes digitals per a que a partir del dia 30 de setembre es pugui descarregar, en el territori del país, de forma gratuïta. Veurem si el tema té difusió i, com més gent millor, es posa davant de la tele per les dos hores llargues que aquesta història d'històries dura; per a que, com més indonesis millor, contemplin aquests personatges i aquests fets, del seu passat (que de fet, ja és passat i no es pot canviar), però també, del seu present (tot i que ja està passant i tampoc es pot canviar) i, sobretot, del seu futur.