dijous, 22 d’octubre de 2015

LA SÍRIA QUE NOSALTRES RECORDEM (I LA QUE NO VOLEM VEURE)

Veient la duríssima pel·lícula "Silvered Water, Syrian Self portrait" d'Usama Muhammad i Simav, penso en la Síria per la qual vàrem passejar. Veient les imatges del setge d'Homs, gravades amb mòbils pels ciutadans, amb les seves bombes, els seus franctiradors, els seus cadàvers i els seus tolls de sang, penso en els amics que vàrem fer allà i amb l'hospitalitat amb la qual la seva gent ens va rebre.

El film és molt bèstia, i molt poètic. És, segurament, la pel·lícula més inhumana que he vist mai, però també la més humana. Imatges gravades per les víctimes en el vertader focus del problema, que no són els milers de sirians que arriben a Europa, sinó que és el que passa a Síria des de fa 5 anys; va començar com una espècie de revolució demanant la democràcia i ara és un batibull de grups armats, interessos, exèrcits,… molt complicat per a entendre el que hi està passant al detall.

Però no vull tornar a escriure sobre Síria per intentar explicar que hi passa, sinó perquè mirant aquest documental vaig tornar a pensar en aquells dies, aquella gent, aquells carrers i tota aquesta sang, runa i fàstic. I em torno a mirar les fotos i penso. I em faig preguntes, per les quals mai, segurament, tindré resposta.

Els AMICS d'Homs. No parlàvem el mateix idioma, però passàvem hores asseguts a la botiga de bombetes del pèl-roig, on anaven venint més i més dels seus amics; i ens encabíem allà, com podíem. Bevíem te i somrèiem. I amb gestos i més somriures ens comunicàvem. Barshiluna i te, bàsicament. I passejàvem amb ells; agafats de la mà, com fan allà amb els seus amics. I més te i més futbol. I l'endemà més. Quan veiem el que passa a Síria i a Homs, sempre són els primers que ens venen al cap. Vius o morts? Víctimes o botxins? Si és que hi ha algú que no sigui víctima, sigui el que dispara o el que rep la bala.







I els cristians de Maalula? Un objectiu massa fàcil i exposat per a la barbàrie d'uns i altres. Poblet preciós i fotogènic amb l'al·licient pel viatger del fet que encara s'hi parla arameu. O si parlava. Si s'hi parla quelcom. Si hi queda quelcom.






Era, o se suposava que era, l'últim contacontes de Damasc, un ofici que amb els anys/dècades/segles, havia anat perdent força, i ja en quedaven pocs; llavors, el 2009, quan vam ser-hi, abans que comences una primavera àrab que més aviat ha sigut un hivern sense sol que no s'acaba. 
La gent anava trobant altres formes de distracció, i ja no necessitava algú que els expliqués contes. Però, i ara? En la foscor de les ciutats esbudellades, segurament no hi ha llum, ni televisió ni internet ni Play Stations. Tornen a escoltar les seves històries? Si és que és viu i si és que en vol explicar.





I aquests nens? Són allà? Són refugiats a algun lloc? Estan patint el fred de les fronteres europees? Estan armats? Estan vius? Somriuen, ni que sigui de tant en tant?












I ell? Com es debia dir? Es un defecte meu gros, no demanar mai els noms de la gent que coneixem, i després, quan mires les fotos no saps com anomenar-los. Amb el nom els personalitzaria més, però continuo fent-ho. Es digui com es digui, encara és tan pinxo? encara ven carabasses al mercat? Si és que encara hi ha mercat, i encara hi ha carbasses; i si algú encara en ven, és ell el que jau allà i trempat crida els futurs compradors?



Runes i fantasmes. Històries de sang, odi i bombes. Als Alts del Golan hi havia un silenci sepulcral i cases enfonsades, i forats de bales, i forats de bombes. Per arribar-hi s'havia de demanar un permís especial, i mentre un guia ens duia per aquells carrers, fèiem fotos i més fotos, perquè allò, per nosaltres, era excepcional. Bé, a Síria també era excepcional. En un país tan viu, tan alegre, tan pacífic, aquells records, aquelles cicatrius eren com anar a un museu d'història, del que havia passat allà fa temps. Ara ja no deu ser una excepció, el que deu ésser com un museu deu ser anar a una població de cases senceres, tranquil·litat, rialles, mercats vius i carreteres sense forats de bombes i senyals de tràfic sense forats de bala.



I les ruïnes de Palmira. Molt maques, evidentment; i molt interessants, no n'hi ha cap dubte. Fotogènia perfecta al bell mig del desert, i carregades d'història. Ara, quan els d'Estat Islàmic hi van arribar, la comunitat internacional es va posar les mans al cap i demanava altos al foc per a poder-les salvar…que voleu que us digui, em va provocar fàstic llavors, i em provoca ràbia ara al pensar-ho. Parem la guerra per salvar aquestes pedres històriques, però a la gent, les cases on viuen, els seus pobles i els seus ramats d'ovelles… que els donguin? El que em preocupen són els amics d'Homs, els nens juganers, el contacontes, la gent de Maalula o el venedor de carabasses.