dissabte, 8 d’agost de 2015

DEL PORT SENSE MAR I LES MONTANYES BUIDES (Cròniques Murcianes - 2)

Mai abans, tot i els viatges fets i els països explorats, havia vist un port sense mar. Un port sense vaixells; amb les pilones de ferro per a lligar-los, envoltades de vegetació i canyes; i el mar, massa lluny. El port segueix essent port tant sols perquè un dia ho va ser; i hi ha qui, encara ara, somia que ho tornarà a ser. Esperant el pressupost per a que el mar torni a rodejar el port, resa el cartell del Club Nàutic de Portman; unes paraules que capturen la nostàlgia i la tristor (pot haver-hi quelcom més trist que un port sense vaixells?), i també la reivindicació i la lluita per una cosa que sembla de sentit comú però que ja és una utopia. En un parell de setmanes haurien de començar, finalment, els treballs, ens diu algú, amb to de sorna, d'incredulitat absoluta.

El port sense mar en un poble que s'anomena Portmán. Un nom curiós i que sona anglesat; un nom molt diferent als dels pobles del voltant: Los Nietos, Los Belones, La Unión, Los Urrutías,… El nom, el no port… la curiositat salvatge i trista que desperta el lloc, acompanyat per un paisatge aridíssim, de turons amb xemeneies mortes i ruines d'edificis que havien rebossat de vida, i de mort.


Portmán, com La Unión, el poble del costat (tirant a l'interior) havien bullit durant anys i anys (més d'un segle). Milers de persones vingudes d'arreu havien acudit a la zona, per a desllomar-se i convertir els seus pulmons en pedra, per anar morint poc a poc, per marxar de casa al matí amb la total incertesa de si hi tornaríen a la nit, mentres les mares, com cantava Antonio Molina, ressarien per ells, dia rere dia. I a la vegada, també hi acudien desenes d'inversors que, com voltors trajats i de puro a la boca i el pit  orfe de cor, veien aquella nova Califòrnia com el lloc on es farien rics de buxaca i pobres d'esperit i moral. Pares que morien en aquella foscor polsosa, i fills que els substituien, independentment de l'edat que tinguessin, per a que la resta de la familia pogués continuar menjant quelcom. Les mines. Montanyes foradades per tot arreu. Homes morint en les entranyes d'aquella serralada escarbada i buida. Explosions. Fum. De la llum de carburo a minses bombetes. Del pic i pala a la dinamita. Petites  engrunes de progrés en unes feines brutes i perilloses.

Fa més de vint anys que van tancar les últimes mines; i com a record en queden les xemeneies i ruines que, fantasmals, esquitxen el paisatge. En queda l'herència minera i flamenca a La Unión, on cada any es fa el festival del Cante de las Minas, un dels més prestigiosos de l'Estat Espanyol, que va començar en les èpoques de les mines, en que tants andalusos van fer cap a aquest paradis infernal on hi havia feina per tothom, i on passaven les nits bebent per oblidar i cantant les seves misèries i la crueltat de les mines a base de canto jondo. El plor i l'angoixa fets melodia i ball.

I a Portmán hi queda el port orfe, envoltat d'un mar de canyes. Allà, que hi havia hagut un dels ports principals de les mines, en una badia que es comparava amb la de Donosti, on es van anar abocant els residus i tot allò escarbat que no els servia, amb el convenciment (segurament molt poc científic) que les corrents marines s'ho endurien tot. Però es va anar acumulant i acumulant, fins que va ofegar la badia i va fer enretirar el mar. La pitjor catàstrofe mediambiental de tot el Mediterrani, ens diuen. Ara hi ha les canyes, i una inmensa platja de sorra negra. Negra com les vides (i les morts) d'aquells miners.