dijous, 6 de desembre del 2007

EXTRAVAGÀNCIES QUE ENS APROPEN ALS DÉUS

L’entranyable mirada d’aquella bona dona ens va ben captivar. Amb el cabell blanc cobert pel sari, el punt vermell al front i les grosses ulleres que li cobrien mitja cara, tenia més aspecte de fer sopetes de farigola que no pas miracles, però era la Lal Devi i era una santa. Ens mirava i saludava desde una fotografia seva en un vistós cartell de Coca-Cola. L’interior del temple no defraudava, mantenint el nivell de surrealisme freak: fotos i més fotos de l’anciana homenatjada, estàtues kitsch de totes mides i colors de divinitats de tota l’Índia i un recorregut laberíntic per escales enreixades, túnels pels quals s’ha de passar estirat i una zona on s’ha de caminar amb aigua tèrbola, de dubtosa higienització però indubtable sacralitat, fins als turmells.
Tot i que a l’Índia hi ha variants de temples molt interessants, com els de l’estat d’Orissa amb les seves escultures pornogràfiques del S. XIII, els temples dravídics de Tamil Nadu amb milers d’escultures de tots colors, o els temples dels jainiís, on, les dones amb el període hi tenen prohibida l’entrada per a preservar la puresa del lloc; passa el mateix que amb les esglésies romàniques, les pagodes, les mesquites o els temples budistes: els primers que veus et sorprenen i meravellen, però a mida que en vas veient van perdent interès, a no ser que tinguin, com el temple de la Lal Devi, un punt d’originalitat surrealista que els faci únics.
Com únic és també passejar-se descalç entre centenars de pudents i espellifades rates sagrades que no deuen entendre el perquè de que en aquell racó del món els homes, enlloc d’intentar estomacar-les o enverinar-les, les alimentin i venerin, podent campar amb total impunitat, lliures per esparverar a plaer nens indis i grups de turistes jubilats amb els mitjons fins a sota aixella.
I no oblidem el Temple de Kalighat a Calcuta on, com en tots els temples en honor a la macabra deessa Kali, es realitzen sacrificis animals, essent realment frepant seguir els moviments del cos decapitat de tot una senyora cabra que intenta, durant uns grotescos minuts, aixecar-se i caminar, mentre el seu podat cap espia, d’una palangana estant, la cua de famílies que avancen cap al patíbul cabrí, amb les ingènues víctimes lligades d’un cordill.
L’església catòlica i altres confessions religioses de baixada, si volen augmentar la clientela, haurien de prendre nota que l’excentricitat i la morbositat venen.

4 comentaris:

Ivan ha dit...

Nanu, escrius "re-bién" com diria un argentí. Sembles un auténtic periodista. Coneixen-te ja tardeu en fer una estadeta a la (cada cop més bizarra) República Bolibariana...
Aviam si fas un post sobre la gastronomia indú, vietnamita, jueva o marroquina. Crec que seria interessant conèixer les vostres experiències culinaries en aquests indrets...
Salut!

Dani Farrús ha dit...

Per cert, volia posar la foto (que sí que va sortir al Reclam)del Temple de les Rates, però per respecte a la Mireia, el pobre Martí i tu me n'he abstingut...

Ivan ha dit...

jejee que cabgró! veig que les notícies volen... (quies rates xerraires que hi ha prop la plaça del centre...)
Al pobre Martí aquest any el tió li cagarà Ratatouille.

Dani Farrús ha dit...

Si algun dia porteu al MArtí al Temple de les rates estarà com a casa i igual se'l prenen com una reencarnació de Ganesha, Shiva o alguns dels milers de divinitats hindús...
Lo del tema culinari estaria bé, encara hi he de posar moltes coses; ara hem posaré amb el tema videos i albums de fotos.