Avances sigilosament, com qualsevol tortuga de mar, quasi bé sense moure l’aigua. T’escapes amb lentitud, però conscient que jugues a casa i que a mida que et vagis endinsant en la desconeguda foscor del Mar Roig a mi se m’acabaran l’oxigen i les ganes. La presència humana t’atemoreix i fuges. No m’estranya. Jo, amb l’excusa de seguir-te, també m’escapo dels de la meva espècie i les seves barbaritats. Et seguiria mar endins, potser em duries a algun país fantàstic on tot fos de color de roses, però l’aire s’acaba i he de tornar, per a respirar fons i per recordar d’on sóc i a on pertanyo.
Sota l’aigua ha passat una eternitat, a la superfície un instant, i tot segueix igual. El despietat Sol continua llençant-nos el seu foc, i les sinistres i fosques siluetes continuen obstinades a entrar a l’aigua per a refrescar-se, arrossegant les seves despersonalitzadores presons de cotó, que amb l’aigua esdevenen, si es pot, encara més feixugues. Dones en el seu temps “lliure”, esclaves a jornada complerta.
El Sol és massa intens i decideixo capbussar-me altra vegada a la busca d’alguna altra tortuga o dels peixos exòtics i colorits que ronden el corall. Silenci i racionalitat. Aquí sota tot es regeix per les lleis de la naturalesa, tot té un sentit, un equilibri lògic. A la superfície tot és regeix per l’arbitrarietat humana.
Per arribar a aquest paradís poblat de dimonis i màrtirs vam atravessar Israel en un autocar ple de joves amb metralladores carregades, observant els murs de la vergonya, i divisant, fugaçment, pobles àrabs deprimits i assentaments sionistes luxosos. Vam caminar pel costat dels camps de mines fronterers. I les palmeres i les ostentoses fotografies reials ens van donar la benvinguda a un país que, tot i musulmà, imaginàvem modern; no a debades, és un dels màxims aliats dels justiciers americans i té una presumida i destapada reina. Però la realitat són platges plenes d’homes feliços banyant-se i dones conformades a la vora, i són platges privades i caríssimes per a occidentals, i són mirades desvergonyides davant la visió d’unes faldilles, mirades d’ofensa, però també de lascívia. La nostra realitat, amiga tortuga, són aquestes dones en burka endinsant-se en aquest mar de bellesa i riquesa espectaculars. Espectres de mirades prohibides i sentiments segrestats retallant un horitzó per elles massa llunyà.
Sota l’aigua ha passat una eternitat, a la superfície un instant, i tot segueix igual. El despietat Sol continua llençant-nos el seu foc, i les sinistres i fosques siluetes continuen obstinades a entrar a l’aigua per a refrescar-se, arrossegant les seves despersonalitzadores presons de cotó, que amb l’aigua esdevenen, si es pot, encara més feixugues. Dones en el seu temps “lliure”, esclaves a jornada complerta.
El Sol és massa intens i decideixo capbussar-me altra vegada a la busca d’alguna altra tortuga o dels peixos exòtics i colorits que ronden el corall. Silenci i racionalitat. Aquí sota tot es regeix per les lleis de la naturalesa, tot té un sentit, un equilibri lògic. A la superfície tot és regeix per l’arbitrarietat humana.
Per arribar a aquest paradís poblat de dimonis i màrtirs vam atravessar Israel en un autocar ple de joves amb metralladores carregades, observant els murs de la vergonya, i divisant, fugaçment, pobles àrabs deprimits i assentaments sionistes luxosos. Vam caminar pel costat dels camps de mines fronterers. I les palmeres i les ostentoses fotografies reials ens van donar la benvinguda a un país que, tot i musulmà, imaginàvem modern; no a debades, és un dels màxims aliats dels justiciers americans i té una presumida i destapada reina. Però la realitat són platges plenes d’homes feliços banyant-se i dones conformades a la vora, i són platges privades i caríssimes per a occidentals, i són mirades desvergonyides davant la visió d’unes faldilles, mirades d’ofensa, però també de lascívia. La nostra realitat, amiga tortuga, són aquestes dones en burka endinsant-se en aquest mar de bellesa i riquesa espectaculars. Espectres de mirades prohibides i sentiments segrestats retallant un horitzó per elles massa llunyà.
(Publicat al Reclam nº 937)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada