OASIS D'IGUALTAT A L'ÍNDIA

El sistema de castes i la misèria són dos de les constants més importants arreu de l’Índia, però en els temples sijs (gurdwares) aquestes dos lacres socials no hi tenen cabuda.

Després d’haver voltat varis mesos per l’Índia pensàvem que ja ho havíem vist tot, però al submergir-nos en el Temple Daurat sij d’Amritsar vam descobrir que hi havia una altra manera de veure les coses i de posicionar-se enfront d’aquella societat miseriosa, estructurada pel discriminatori sistema de castes hinduista.
A la porta del temple hi havia elements que ja havíem anat trobant en la majoria dels temples que havíem visitat, com les llargues cues de fidels o el lloc per dipositar l’impur calçat. Però quelcom ens va cridar l’atenció: no hi havia ni un sol pidolaire. “Els sijs estan en contra de l’almoina i la mendicitat” ens van dir. La duresa de l’afirmació ens va encuriosir i decidirem endinsar-nos en aquell nou món per mirar d’aprendre una mica sobre aquella “altra” confessió religiosa.
La visió del temple, immaculadíssim i totalment daurat, és enlluernadora. I observar com milers de sijs es banyen a l’estany sagrat que rodeja el temple, o hi donen voltes ritualment, amb els seus punyals penjats de la cintura i els homes amb els turbants i les llargues barbes, és impactant.
Tot passejant per l’immens recinte vam anar descobrint coses sorprenents. La seva oposició a la mendicitat no significa insensibilitat ni defensa a ultrança de la llei del més fort, ans al contrari, els sijs consideren hipòcrita sermonejar a gent que té l’estómac buit i procuren que ningú pateixi gana ni set, essent l’ajuda al pròxim una prioritat bàsica per ells.
En diferents punts del complex grups de voluntaris proporcionaven contínuament aigua i llet a tothom que ho sol·licitava, entre ells molts dàlits (intocables) demanant que els n’omplin bosses per a emportar-s’ho, sense que ningú els ho recriminés o els tractés, com passa fora del temple, com a inferiors. Hi havia paradetes on es venien refrescs (Coca Cola, com no) a preus irrisoris (menys de la meitat del preu normal a l’Índia), i, el que és més important i un dels pilars dels gurdwares: els langars, cuines comunitàries que funcionen les 24 hores, on cada dia centenars de voluntaris preparen menjar per a milers de persones que, en els gegantins menjadors, disfruten de forma gratuïta, de les llenties i xapatis asseguts a terra en un clima de total igualtat i fraternitat, on no importa la casta, la confessió religiosa, la nacionalitat ni el sexe.
Llàstima que aquesta idíl·lica imatge dels menjadors comunitaris no sigui, ni de lluny, un reflex de la societat índia. Bé, ni de la nostra.
(Publicat a la revista d'Intermón)

SAPA (VIETNAM), EN LES MUNTANYES DEL RECORD

El primer cop que la vàrem veure va ser una aparició de pel·lícula; entre la boira, amb un somriure. Pujàvem en furgoneta cap a la zona de la Sapa per una carretera embolcallada per una espessa boirina que amagava les muntanyes i camps d’arròs esglaonats, i només ens deixava veure les dones i nenes que enfilaven la pujada per la vora. Una d’elles, una nena petitona i amb una mirada viva i espavilada ens va dedicar un sincer somriure.
La furgoneta va continuar la pujada i li vàrem perdre de vista. Aquell somriure de madura innocència infantil ens va deixar encisats. A la nit ens vam apropar a un hotel on feien el típic espectacle de danses tradicionals per turistes, i, tot i l’artificialitat del show, ens hi vam quedar una estona. La nena de la carretera no hi era. La veritat és que la seva segura mirada feia pensar que era massa independent i indomable com per estar cada nit sobre aquell escenari, repetint les mateixes coreografies al costat de les seves dòcils companyes.
L’endemà era el dia del gran mercat. La gent de les tribus hi acudia per vendre les seves quincalles artesanals. Colors, vestimentes i estètiques molt diverses, segons del poblat de que provenien, joies de plata, coixineres tenyides i cosides per elles mateixes... El que havia sigut punt d’encontre i intercanvi entre la gent de les muntanyes havia passat a ser un mercat bàsicament dirigit als turistes.
Vam retrobar-hi la nena, que ens va vindré a saludar efusivament, segurament amb més motivació comercial que no pas afectiva, però se’ns va posar a la butxaca. Després de xerrar-hi una estona, i de comprar-li unes arracades, ens hi vam fer una foto que ens va demanar que li enviéssim. Es deia La. Vam prometre que li enviarem. En lletra clara ens va escriure l’adreça: La, Cat Cat Village, Sapa (Vietnam)
Estàvem convençuts que escriurem i li enviarem la foto, però només baixar de l’avió, ja a casa, tot es va esvair. Havíem deixat enrere el Vietnam i la La. Com si s’hagués disfressat amb aquella roba i hagués actuat per nosaltres, explicant-nos la seva vida a les muntanyes i ensenyant-nos cabanes de cartró pedra figurant que era el seu poblat. Tot el compromís amb aquell món que havíem visitat, tot el sincer i benintencionat afecte cap aquella gent tan diferent, el paternalisme inevitable originat pel complex de superioritat occidental, « mira, pobreta, que maca i espaviladeta », passava a transformar-se en fotografies inanimades, records excitants i valuoses anècdotes per a fer enveja als coneguts. Submergits altre cop en l’apassionant rutina dels països rics tot allò ja era el passat. La La ara devia estar formant part del present d’uns altres sensibles viatgers.

(Publicat al Reclam)